|CATALÀ|
Està clar que tot depèn com t'ho prenguis. En realitat les nostres vides són tràgiques, però tenim aquest tarannà que quan ens ho expliquem intentem treure-li ferro a la cosa i decidim mirar-la a través del filtre còmic o surrealista dels nostres ulls. Estàs a les acaballes i sembla que tot et passi, parlem cada dia i sembla que fes mesos que no ens parlem, tenim tantes coses a explicar-nos. Una amanida amb una mica tragèdia i una mica de comèdia, però penso que potser tothom en tasta d'aquesta amanida. Sempre a distància, és tan llarga i tan curta la distància. La vida és cíclica i els actors sempre els mateixos. Segurament ens tornarà a passar el mateix, passarem mals moments, iguals però diferents i només missatges grocs travessaran els mars i les muntanyes d'enllà. Aquests instants que no podem controlar i que juguen amb nosaltres, amb la nostra realitat, la nostra paciència, la nostra salut mental.
|CASTELLANO|
Todo depende de como te lo tomes. En realidad nuestras vidas son trágicas, pero tenemos ese cariz que cuando nos lo explicamos intentamos quitarle importancia y decidimos mirarla a través del filtro cómico o surrealista de nuestros ojos. Estás en las últimas y parece que todo nos pase, hablamos cada día y parece que hace meses que no nos hablamos, tenemos tantas cosas por explicarnos. Una ensalada con un poco de tragedia y una pizca de comedia, pero pienso que quizás todos prueban de esta ensalada. Siempre a distancia, es tan larga y tan corta la distancia. La vida es cíclica y los actores siempre los mismos. Seguramente nos volverá a pasar lo mismo, pasaremos momentos malos, iguales pero diferentes y solo mensajes amarillos atravesaran los mares y las montañas del más allá. Estos instantes que no podemos controlar y que juegan con nosotros, con nuestra realidad, nuestra paciencia, nuestra salud mental.
Jo crec que hauríem de fer
una tragicomèdia de les nostres vides!
Guanyaríem l'Òscar.X., 14.9.08
Està clar que tot depèn com t'ho prenguis. En realitat les nostres vides són tràgiques, però tenim aquest tarannà que quan ens ho expliquem intentem treure-li ferro a la cosa i decidim mirar-la a través del filtre còmic o surrealista dels nostres ulls. Estàs a les acaballes i sembla que tot et passi, parlem cada dia i sembla que fes mesos que no ens parlem, tenim tantes coses a explicar-nos. Una amanida amb una mica tragèdia i una mica de comèdia, però penso que potser tothom en tasta d'aquesta amanida. Sempre a distància, és tan llarga i tan curta la distància. La vida és cíclica i els actors sempre els mateixos. Segurament ens tornarà a passar el mateix, passarem mals moments, iguals però diferents i només missatges grocs travessaran els mars i les muntanyes d'enllà. Aquests instants que no podem controlar i que juguen amb nosaltres, amb la nostra realitat, la nostra paciència, la nostra salut mental.
|CASTELLANO|
¡Yo creo que deberíamos hacer
una tragicomedia de nuestras vidas!
Ganaríamos el Óscar.X., 14.9.08
Todo depende de como te lo tomes. En realidad nuestras vidas son trágicas, pero tenemos ese cariz que cuando nos lo explicamos intentamos quitarle importancia y decidimos mirarla a través del filtro cómico o surrealista de nuestros ojos. Estás en las últimas y parece que todo nos pase, hablamos cada día y parece que hace meses que no nos hablamos, tenemos tantas cosas por explicarnos. Una ensalada con un poco de tragedia y una pizca de comedia, pero pienso que quizás todos prueban de esta ensalada. Siempre a distancia, es tan larga y tan corta la distancia. La vida es cíclica y los actores siempre los mismos. Seguramente nos volverá a pasar lo mismo, pasaremos momentos malos, iguales pero diferentes y solo mensajes amarillos atravesaran los mares y las montañas del más allá. Estos instantes que no podemos controlar y que juegan con nosotros, con nuestra realidad, nuestra paciencia, nuestra salud mental.
yo sólo le daría el Óscar al que consiguiese mostrar que cada juego es diferente, porque contiene al anterior..
ResponEliminaAlegría, això de l'aspecte tracicòmic ho he pensat una pila de cops. Tens raó, la distància i l'ull amb què mires les coses li dóna un caràcter o l'altre... en el fons, mirat de lluny, és irrellevant el que ens passa. Mirat des de dins de les pròpies sabates és d'una transcandència total. Bé, no descobreixo res, és un pur parlar.
ResponEliminaUna abraçada.
Mago tago, encuentro muy interesante lo que dices. Cada juego contiene el anterior...
Sabemos que va a pasar lo mismo, y aun asi seguimos jugando. Algo habrá :)
ResponEliminaBe, la distancia es una mesura merament artificial que ens fem....si t'he de sincer, estas molt mes a prop del que d'altres podrien pensar....es la magia dels grocs.....es el Déu que torna amb una Harley. Si som prou inteligents per deduir la ciclicitat del temps, ho hem de ser encara més per saber com afrontar-ho.
ResponEliminaX.
Mago Tago, seguramente sería la peli más larga de la historia porqué solo se entiende la personalidad de persona si se tiene en cuenta la trayectoria vital. Muchas gracias por pasarte por aquí y dejar huella.
ResponEliminajaumeduran, quan em poso a filosofar i apareix la paraula univers o galàxia ja queda tot relativitzat, se surt del que la meva ment pot abarcar. A mi també m'ha agradat molt la frase del Mago Tago, l'haurem d'obligar a que vingui i deixi sempre la petjada.
glog, el juego de la vida y del amor nos tiene atrapados. Caemos de nuevo...
X., si deduïm la ciclicitat... ens muntem una empresa per entrar en borsa, ok? Si la vida sentimental no ens va bé com a mínim ens forrarem! Groc fosforito és el que ets tu ;)
Este sábado hablaba El País de la proliferación de narraciones autobiográficas. Aunque pensándolo bien, mi película sería soporífera, de esas densas en minutaje y sin nada que contar.
ResponEliminaVenga, seguro que en la Suburbia pasa algo... ni que sean sábanas ensangrentadas, profesoras despiadadas o adolescentes irresistibles. Está claro que de todo no se debe hacer una película, pero cada uno tiene su manera de expresarse. Besos!
ResponEliminame identifico con lo que escribes, hace poco he pasado por un momento de esos cíclicos, pero me fui a granada el fin de semana y se me pasó. ahora se me ha ocurrido hacer una lista de cosas que quiero hacer antes de morirme y al menos esta tarde la he pasado entretenida :)
ResponEliminamuchos besos!!
Tragèdia i comèdia, dues cares de la mateixa moneda.
ResponEliminaPerò... i si la moneda cau de cantell?
M'has recordat a Woody Allen.
ResponEliminaNo recordo la peli però crec que feia una reflexió similar.
Lola, hablo de grandes ciclos y por desgracia mía creo que con un fin de semana a Granada no se me arregla :( De todas maneras me lo apunto, y en uno de mis pequeños ciclos quizás lo lleve a la práctica. Pues es una manera de entretenerse y a más aun cuando las intentes llevar a cabo. Los sueños... abrazos!
ResponEliminaJeroni Maleuff, quant de temps... pensava que un dels teus personatges t'havia pillat per banda. Si cau de cantell haurem de plorar de riure, cosa que em passa a vegades i és tan agradablement estrany.
TOROSALVAJE, ah si? Doncs recorda-la perquè no sé quina dius, no n'he vist gaires d'en Woody Allen... tot i que el Señor de la Suburbia ens podria ajudar en això, que ell n'és un expert i de fet pateix una estranya malaltia anomenada allenismo.
Ai, si jo et contara...
ResponEliminaConta, conta... estic impacient!
ResponElimina