La sorpresa normal

Somnis surrealistes, quan m'apareixen sempre són surrealistes. Al cap i a la fi és el que diuen, que la poesia es matèria de somni, que està feta del material dels somnis, a la frontera que hi ha entre el conscient i els subconscient, en el moment de la vigília. Però passa el mateix que quan em poso a escriure, mai sé quin és el camí que porta la narració i em deixo endur per ella. Els somnis surrealistes han deixat de sorprendre'm en tant que surrealistes, doncs el surrealisme ja és part de la meva vida, i és per això que la nit que vaig tenir un somni real em van saltar totes les alarmes. Com podia ser que tingués un somni normal, en el que passessin coses quotidianes i, fins i tot, pogués reconèixer la cara de la persona que el compartia amb mi. Encara me'n faig creus quan de tant en tant em sorprenc bocabadada fantasiejant sobre aquell somni. Una amanida de tomàquet, la televisió encesa i jo encara esperant a que tornessis a l'habitació. No va ser res més que això, però encara el tinc gravat a la ment, de la mateixa manera que aquella torrada amb tomàquet, sobrassada i mel que vaig prendre ara farà unes setmanes. De sobte, per dir-ho ras i curt, la quotidianitat em sorprèn. En Julio Monteverde diu que el somni és en si mateix necessitat, i potser el que necessiti sigui aterrar de nou a la quotidianitat, no sé quina perquè n'hi ha tantes com vides.