10 de desembre 2018

Pujo les escales que ja no existeixen



I

Pujo les escales que ja no existeixen, les de la casa dels meus avis. Els graons eren de diferents alçades i em feien pujar-les amb una mena de dansa harmònica que amb els anys es va quedar dintre meu. Anys després encara m'hi entrebanco, quan la dansa apresa intenta pujar uns graons que ja no existeixen. La irregularitat del passat topa amb la rigidesa meticulosa del present.

II

Aleshores entrava a la cuina i allà l'ambient era fosc i fresc. Només la llum entrava per un petit finestral que es trobava molt alt. La llum entrava i tenia forma, i jo jugava mirant aquella pols suspesa dibuixada en aquella poca llum que il·luminava l'hora de l'esmorzar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada