La fúria se't barreja amb la pixera

No suporto les dones, i els homes, en general les persones, que pixen fora de test. Sí, però literalment, eh! Aquell moment que tens la bufeta plena, arribes al lavabo amb aquelles ganes que no pots més, i quan entres a un dels lavabos té tota la tapa plena d'esquitxades. Aleshores ràpidament tires enrere, entres en el següent i torna a passar el mateix. La fúria se't barreja amb la pixera, i no pots fer més. Esculls aquell que sembla menys brut, agafes un llarg tros de paper, el doblegues i doblegues, i neteges ràpidament però mirant a contrallum fins que tot estigui ben sec. T'hi poses a sobre i mentre pixes se't barreja aquell descans d'haver deixat anar el que estaves contenint, junt amb la ràbia que et fa moure els llavis mentre nomenes la mare del que va visitar abans que tu el lavabo.

Pujo les escales que ja no existeixen

I

Pujo les escales que ja no existeixen, les de la casa dels meus avis. Els graons eren de diferents alçades i em feien pujar-les amb una mena de dansa harmònica que amb els anys es va quedar dintre meu. Anys després encara m'hi entrebanco, quan la dansa apresa intenta pujar uns graons que ja no existeixen. La irregularitat del passat topa amb la rigidesa meticulosa del present.

II

Aleshores entrava a la cuina i allà l'ambient era fosc i fresc. Només la llum entrava per un petit finestral que es trobava molt alt. La llum entrava i tenia forma, i jo jugava mirant aquella pols suspesa dibuixada en aquella poca llum que il·luminava l'hora de l'esmorzar.

Clústers

Si he de pensar en la meva infantesa se m'apareixen fotografies de les que surt el meu somriure, i del somriure vindria la rialla. Sons i moviments que ara em posen molt nerviosa i no sóc capaç de suportar. Tot allò que pertorba la quietud m'és aliè i no sé què ha passat per defugir allò que formava part de mi.

Esbós d'un personatge

És un home gran, d'edat i de físic. La seva perilla i la seva gran cara junt amb la seva panxa el fan imponent. La seva gestualitat és també imponent, intransigent i dèspota. La flexibilitat no creua pels seus llavis, ni se li veu als ulls cap reflex de candidesa ni comprensió. Sembla que està format de glaç negre i que només ell té la raó per sobre dels altres. El seu cos és inflexible, no mira a la cara, no es gira i el seu dit és acusador i sentenciador. Les reaccions que crea al seu voltant i allò que em remou per dintre fa veurem com en el meu mirall diari. La seva presència i allò que em provoca es fa insuportable. Entra dintre meu i em fa pensar com és possible que suporti una persona semblant en el meu dia a dia. 

El reflex del propi mirall.

Què està passant?

Passa que em sento atrapada en un món de decisions. Que estic en certa manera enfadada amb el meu dia a dia, però no utilitzo aquesta energia del cabreig per saltar a un altre estadi. La comoditat i la por al canvi em tenen atrapada. Ja fa un temps que sóc conscient del maltracte i assetjament laboral, però no em rebel·lo, no sóc capaç de fer-ne front amb la cara destapada. Sinó que se'm queden donant voltes pel cap les sensacions i les idees, sense aturar-se fins que s'acaben dipositant en el cor, l'estomac, l'esquena, i em sento encorbada, cada cop amb menys elasticitat física i mental. Tot això creant unes dinàmiques que cada cop són més difícils de desentortolligar, i m'atrapen.

Em quedo aturada.