Sota el cirerer

Flor de cirerer despistada, 10.I.2025

Fa més d'un any que jaus sota l'arbre. Sí, aquell cirerer empeltat fa anys que ha estat donant cireres per tots els ocells de la vall. Fa molts anys es nodria d'una de les millors terres del poble. Les avingudes generoses li havien aportat tots els nutrients necessaris per convertir-se en l'horta més fèrtil que tenia la família. L'àvia hi sembrava patates, enciams, cards, i tota mena de verdures que us donarien per menjar en les èpoques més dures de la postguerra. Tu en els darrers anys havies estat intentant posar ordre a la zona dels pruners bords. Però han anat guanyant terreny i se t'apropen. 

Fa més d'un any que jaus sota el cirerer.

En una altra vida potser

...potser

 

En una altra vida potser — li va dir.

Es van mirar, muts, i van traslladar la seva mirada cap a l'horitzó. El sol queia, vermell com un tomàquet de penjar. Escalfava els seus rostres per igual. Uns segons després només quedaven els raigs del més enllà i un fred sec els anava posseint. Aquella temperatura que anava baixant, a poc a poc creava una vall entre ells. Tan a prop i a la vegada tan lluny. Aquelles paraules els separava sense cap solució. Un dels dos va pensar a quedar-se quiet tota la nit, esperar que tornés a despuntar el sol, i que en tornar-los a escalfar, potser significaria que estaven en aquella altra vida on potser podrien estar junts. Però no va gosar dir-ho i, quan el mussol va udolar, es va aixecar i cadascun va partir cap a l'altra vida en direccions oposades.

Entomar

Alguns farien estirabots sobre el pitjor any de la seva vida, jo ho entomo tal com ve. No hi ha temps a pensar com és de pitjor avui respecte a ahir. Només hi ha temps per fer el que calgui sense pensar gaire, perquè si em parés a pensar m'envairia la por, m'endinsaria en un pou negre i tantes altres coses em paralitzarien. I no, no m'ho puc permetre de cap manera. S'hi ha de ser i unir les forces que tinguem. Potser el no parar i el no pensar em permet portar a l'esquena quelcom que d'altra manera seria inassumible. Alguns parlarien de la valentia i la fortalesa, però certament és aquella ceguera que et permet seguir endavant perquè ara has de ser tu qui porti aquella persona que ja no pot sola.

El fil de llum

Quatre cartes regalades by ADLH

Tots els cosins s'han trobat a casa, juguen i fan soroll, molt soroll i corredisses. Juguen i no paren. Un d'ells proposa jugar a fet i amagar i ella comença a voltar per la casa, tranquil·lament busca un espai còmode per ella. No havia vist aquella habitació amb la porta entreoberta, i pensa que és un bon lloc per quedar-s'hi. Al racó, asseguda a terra, veient el fil de llum que hi entra. Ja ha passat una estona i tot està silenciós i quiet, excepte una granota que canta en la llunyania. Decideix sortir de l'habitació, trepitjant molt suau, sense fer soroll dintre de l'ambient pesat de la llum de tardor. No es troba amb cap dels seus cosins fins que surt de la casa. Camina en direcció fixa, fins que enmig d'un prat es troba un home assegut a un banc de pedra. Ella s'hi atansa per darrera sense fer remor, i ell, sense girar el cap, li diu: Seu nena, et toca moure peça.

6.XI.2021

La mística i sàvia enfront del mirall

 

L'altre dia vaig descobrir-me una altra cara. Les arrugues havien aparegut espontàniament. Es plegaven i replegaven sobre elles mateixes. Les parpelles no tenien prou força i vaig deixar de veure-hi. La boca va quedar segellada, i les orelles plegades sobre elles mateixes. Ja han passat dos mesos. Plegada sobre mi mateixa estic. Aquí, al lavabo de l'aeroport de Kabul. Esperant que tornin.

19.XI.2021

En singular i en paral·lel

Sense vosaltres res hagués estat igual, quina obvietat, però és ben veritat. Tenir-vos en singular i en paral·lel, dues persones tan diametralment oposades i de les que tant he begut. Estils diferents, referents al cap i a la fi d'una descoberta i una visió de la vida tan oposada. A vegades penso que sóc l'una, i d'altres que sóc l'altra, i en realitat sóc les dues i cap d'elles. Sóc jo imaginant com podria ser en el futur. Sempre m'he vist com vosaltres, potser no tant d'una manera calcada, sinó com la peça que jugueu en el tauler. Sense vosaltres quedarà buit.

Cicle permanent

 

Un altre dia més, sembla mentida que no aprengui. Tot el dia passant calor, el llac m'enlluerna i estic en aquell punt cec al que mai arriba l'ombra de l'arbre. Arriben aquestes hores i assedegada que estic m'arriba la boira per humitejar les meves petites i espesses fulles. D'aquí no ens mourem, dia rere dia, sense noticies. 

Un espai fosc

 

Ficar la mà a la butxaca, a la meva butxaca. No fa por, perquè tot i que és fosca, profunda i incerta, en realitat li tens confiança. Saps que no et pot fallar ni sorprendre. El que hi trobaràs és el teu món, les teves coses, els teus anhels i victòries, les teves pèrdues i dolors. Res que no esperis, res que no sàpigues. Tu en un espai fosc però ben conegut. No et cal un mapa, ets tu.

Moments sublimats

 

Moments que són instants capturats en una imatge mental o en paper. Imatge que perviu tatuant una pedra o que desapareix etèria en el vent. Passat que ja no és present, tot i la melangia d'un que voldria trencar la pedra i caçar aquell vent ja perdut en la llunyania.

 

Si fos un poema...

 

Si fos un poema lliscaria entre les paraules i els sons, dansaria d'un vers a l'altre i saltaria cap a aquells que queden desquadrats. Aixecaria la mirada per observar el lector i amb una sola cabriola feria cap a l'últim vers, el de la floritura que et porta directe al cor.

 

Pantoum de "Si fos un poema..."

 

Lliscaria entre les paraules

que tinguin les grans imperfeccions

més dubtoses

i definitives.

 

Que tingui les grans imperfeccions

viscudes

i definitives

encara que ja escrites.

 

Viscudes

les teves mans que viuen,

encara que ja escrites

i esgotades.

 

Les teves mans que viuen

més dubtoses

i esgotades,

lliscaria entre les paraules. 

Jugar

 

Corres i m'atrapes.

 

Dirien que fuges

però estàs a dues passes.

Penso que jugues a cuit i amagar,

però tu sempre em veus

des d'una atalaia,

i obres els ulls.

 

Rebel·la't

Rebel·la't, crida, atura't!
Corre fins quedar-te sense alè.
I si arribés al final del camí,
Trobaràs la veritat revelada al mirall que et reflexa.
Tancaràs els ulls i veuràs la llum.
Atura't, crida i rebel·la't contra la venjança de la mà mortal.

La fúria se't barreja amb la pixera

No suporto les dones, i els homes, en general les persones, que pixen fora de test. Sí, però literalment, eh! Aquell moment que tens la bufeta plena, arribes al lavabo amb aquelles ganes que no pots més, i quan entres a un dels lavabos té tota la tapa plena d'esquitxades. Aleshores ràpidament tires enrere, entres en el següent i torna a passar el mateix. La fúria se't barreja amb la pixera, i no pots fer més. Esculls aquell que sembla menys brut, agafes un llarg tros de paper, el doblegues i doblegues, i neteges ràpidament però mirant a contrallum fins que tot estigui ben sec. T'hi poses a sobre i mentre pixes se't barreja aquell descans d'haver deixat anar el que estaves contenint, junt amb la ràbia que et fa moure els llavis mentre nomenes la mare del que va visitar abans que tu el lavabo.

Pujo les escales que ja no existeixen

I

Pujo les escales que ja no existeixen, les de la casa dels meus avis. Els graons eren de diferents alçades i em feien pujar-les amb una mena de dansa harmònica que amb els anys es va quedar dintre meu. Anys després encara m'hi entrebanco, quan la dansa apresa intenta pujar uns graons que ja no existeixen. La irregularitat del passat topa amb la rigidesa meticulosa del present.

II

Aleshores entrava a la cuina i allà l'ambient era fosc i fresc. Només la llum entrava per un petit finestral que es trobava molt alt. La llum entrava i tenia forma, i jo jugava mirant aquella pols suspesa dibuixada en aquella poca llum que il·luminava l'hora de l'esmorzar.

Clústers

Si he de pensar en la meva infantesa se m'apareixen fotografies de les que surt el meu somriure, i del somriure vindria la rialla. Sons i moviments que ara em posen molt nerviosa i no sóc capaç de suportar. Tot allò que pertorba la quietud m'és aliè i no sé què ha passat per defugir allò que formava part de mi.

Esbós d'un personatge

És un home gran, d'edat i de físic. La seva perilla i la seva gran cara junt amb la seva panxa el fan imponent. La seva gestualitat és també imponent, intransigent i dèspota. La flexibilitat no creua pels seus llavis, ni se li veu als ulls cap reflex de candidesa ni comprensió. Sembla que està format de glaç negre i que només ell té la raó per sobre dels altres. El seu cos és inflexible, no mira a la cara, no es gira i el seu dit és acusador i sentenciador. Les reaccions que crea al seu voltant i allò que em remou per dintre fa veurem com en el meu mirall diari. La seva presència i allò que em provoca es fa insuportable. Entra dintre meu i em fa pensar com és possible que suporti una persona semblant en el meu dia a dia. 

El reflex del propi mirall.

Què està passant?

Passa que em sento atrapada en un món de decisions. Que estic en certa manera enfadada amb el meu dia a dia, però no utilitzo aquesta energia del cabreig per saltar a un altre estadi. La comoditat i la por al canvi em tenen atrapada. Ja fa un temps que sóc conscient del maltracte i assetjament laboral, però no em rebel·lo, no sóc capaç de fer-ne front amb la cara destapada. Sinó que se'm queden donant voltes pel cap les sensacions i les idees, sense aturar-se fins que s'acaben dipositant en el cor, l'estomac, l'esquena, i em sento encorbada, cada cop amb menys elasticitat física i mental. Tot això creant unes dinàmiques que cada cop són més difícils de desentortolligar, i m'atrapen.

Em quedo aturada.