Sota el cirerer

Flor de cirerer despistada, 10.I.2025

Fa més d'un any que jaus sota l'arbre. Sí, aquell cirerer empeltat fa anys que ha estat donant cireres per tots els ocells de la vall. Fa molts anys es nodria d'una de les millors terres del poble. Les avingudes generoses li havien aportat tots els nutrients necessaris per convertir-se en l'horta més fèrtil que tenia la família. L'àvia hi sembrava patates, enciams, cards, i tota mena de verdures que us donarien per menjar en les èpoques més dures de la postguerra. Tu en els darrers anys havies estat intentant posar ordre a la zona dels pruners bords. Però han anat guanyant terreny i se t'apropen. 

Fa més d'un any que jaus sota el cirerer.

De aquellos gestos cómplices y sinceros

Nadie habla de su pérdida, pero quizás es porque no lo conocieron o no estuvieron en ninguna de sus actuaciones. Él cantaba jotas como nadie lo podía hacer. Hoy nadie ha dado un paso al frente para cantarle la última jota. Un piano y un violín han tocado El cant dels ocells. Antes de irnos, a modo de himno, el piano y el violín han tocado una jota, las últimas notas que ha podido oír darán paso al piar de los pájaros que le acompañaran ahora mientras mira al mar. El sol ya cayendo nos ha acariciado mientras el féretro entraba en su descanso. 

Hace año y medio fue la última vez que lo vi, nos despedimos con un abrazo, unos besos y un apretón de manos. Nos emocionamos. Lo vi en sus ojos, sentí que esa sería la última vez que nos veríamos, se despidió, él sabía que era la última vez que me vería, siempre sentí su cariño de pocas palabras pero de gestos cómplices y sinceros. Me solía quedar con los mayores y una de las razones es que esperaba el momento en el que se levantaría y cantaría una jota, me llevaba de viaje imaginario a una cultura que no tengo pero por la que tengo tanta nostalgia, algo inexplicable pero es parte de mí, quizás era mi magdalena de Proust.

 

Escrito en 31.XII. 2014

Pujo les escales que ja no existeixen

I

Pujo les escales que ja no existeixen, les de la casa dels meus avis. Els graons eren de diferents alçades i em feien pujar-les amb una mena de dansa harmònica que amb els anys es va quedar dintre meu. Anys després encara m'hi entrebanco, quan la dansa apresa intenta pujar uns graons que ja no existeixen. La irregularitat del passat topa amb la rigidesa meticulosa del present.

II

Aleshores entrava a la cuina i allà l'ambient era fosc i fresc. Només la llum entrava per un petit finestral que es trobava molt alt. La llum entrava i tenia forma, i jo jugava mirant aquella pols suspesa dibuixada en aquella poca llum que il·luminava l'hora de l'esmorzar.

El sentit

Volent evitar qualsevol tràfec

gaudint de les nits estrellades

i del silenci que ens ofereix la natura.

Aquí el silenci no té el sentit de l'absència de soroll com té a la ciutat, no.

Aquí el silenci és sentir com el vent arriba de lluny, perquè el frisar de les fulles poc a poc es fa més proper. T'avisa que tot segueix el seu curs i que d'aquí a poc el sol s'allunyarà engelosint-se de la lluna i encenent-se de nou per sortir al matí següent... Què faríem si demà el sol no sortís furiós?

6-VIII-2000

Els dies d'hibernació

 

D'aigua no ens en faltarà,

ni de menjar.

El silenci i la brisa

ens portarà on calgui.

Algun dia tornaré,

mentre,

no em busqueu.

Cañizar del Olivar (Cuencas Mineras)