És lícit, que anys més tard dubti que aquesta escena sigui real, que van fer marxar a dormir al pare perquè el part no havia començat i que la seva mare va demanar que l’adormissin durant el part. Potser sigui més versemblant que va ser donada en adopció o que la van canviar de pares, perquè no troba normal l’absència de fotografies, la seva freda relació, la manca d’amor i la seva pròpia indiferència. Perquè en realitat no vol creure que cap de les possibilitats sigui veritat, tot i que totes elles són les úniques que encaixen per sentir-se com se sent. S’ha fet gran, i sap que els silencis no són neutres, que amaguen fets accidentals, no volguts o vergonyants.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infancia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infancia. Mostrar tots els missatges
05 de maig 2019
10 de desembre 2018
Pujo les escales que ja no existeixen
I
Pujo les escales que ja no existeixen, les de la casa dels meus avis. Els graons eren de diferents alçades i em feien pujar-les amb una mena de dansa harmònica que amb els anys es va quedar dintre meu. Anys després encara m'hi entrebanco, quan la dansa apresa intenta pujar uns graons que ja no existeixen. La irregularitat del passat topa amb la rigidesa meticulosa del present.
II
Aleshores entrava a la cuina i allà l'ambient era fosc i fresc. Només la llum entrava per un petit finestral que es trobava molt alt. La llum entrava i tenia forma, i jo jugava mirant aquella pols suspesa dibuixada en aquella poca llum que il·luminava l'hora de l'esmorzar.
02 de setembre 2018
Clústers
Si he de pensar en la meva infantesa se m'apareixen fotografies de les que surt el meu somriure, i del somriure vindria la rialla. Sons i moviments que ara em posen molt nerviosa i no sóc capaç de suportar. Tot allò que pertorba la quietud m'és aliè i no sé què ha passat per defugir allò que formava part de mi.
27 de febrer 2016
Vidas ~ XVIII
Ayer
cené con Jordi, mi amigo del cole que hace siete años me miró a los ojos y
me dijo que yo había sufrido abusos sexuales infantiles, que él lo había reconocido y que a él
también le había pasado. Era la primera fiesta de reunión del cole después de diez años, y tengo que decir que me dejó bastante trastornada, pero no fue hasta hace dos años que volvió a aflorar todo. Este fin de semana nos volvimos a encontrar en
otra cena de cole, y me dijo que tenía cosas que explicarme, que habían
pasado muchas cosas en estos años. Ayer cené con Jordi.
Hasta
ayer por la tarde no empecé a estar un poco nerviosa, y fue mientras le
esperaba a la salida del metro que me invadió el miedo. Pero solo duró hasta su llegada, después fue
todo bien, muy bien, descubrí una persona que no conocía. Me abrumó su cultura, nunca pensé
que aquel niño se convertiría en esta gran persona que es ahora.
Hablamos
mucho, aunque en realidad esto no ha sido más que el inicio de la
conversación. No sé hacia donde llevará todo esto. Le tenía miedo pero a la vez me provocaba curiosidad, ¿y si tuviera la clave?, pero ya no lo
tengo, hoy me sentía tranquila. No sé lo que voy a hacer, no sé si voy a
leer sobre el tema, no sé si me voy a meter en algún foro, no sé si voy a ir a las terapias de la fundación, no sé si voy a hacer algo, tampoco sé si seguiré escondiéndome
y huyendo. Pero me sentí bien, me siento bien, y quiero seguir
hablando.
Un besito y buenas noches.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)