Encara vam estar una estona en silenci. Mirant-nos als ulls, buscant els petits canvis a l'expressió de les nostres cares. Una marieta es va entortolligar al seu serrell i vaig ajudar a alliberar-la. El puput sonava a la llunyania mentre un petit ocell piulava des de l'arbre que teníem darrere. Va ser aleshores quan va pronunciar les seves primeres paraules. A les meves oïdes, sonaven com si fora música acompanyada de les cigales desempallegant-se de la calor.
Havia decidit que era moment de marxar, que ja no hi havia res ni ningú, ni jo, que la pogués retenir. Necessitava tornar al front, encara que fos a la rereguarda, i fer el que calgués. Intentaria escriure molt, recollir testimonis i documentar-ho tot. Ho podria fer en paral·lel a la feina que li fos encomanada. N'estava segura que això era el millor que podria aportar a les noves generacions, a la vida que porto dintre.
5.IV.2020