31 de desembre 2021

El fil de llum

Quatre cartes regalades by ADLH

Tots els cosins s'han trobat a casa, juguen i fan soroll, molt soroll i corredisses. Juguen i no paren. Un d'ells proposa jugar a fet i amagar i ella comença a voltar per la casa, tranquil·lament busca un espai còmode per ella. No havia vist aquella habitació amb la porta entreoberta, i pensa que és un bon lloc per quedar-s'hi. Al racó, asseguda a terra, veient el fil de llum que hi entra. Ja ha passat una estona i tot està silenciós i quiet, excepte una granota que canta en la llunyania. Decideix sortir de l'habitació, trepitjant molt suau, sense fer soroll dintre de l'ambient pesat de la llum de tardor. No es troba amb cap dels seus cosins fins que surt de la casa. Camina en direcció fixa, fins que enmig d'un prat es troba un home assegut a un banc de pedra. Ella s'hi atansa per darrera sense fer remor, i ell, sense girar el cap, li diu: Seu nena, et toca moure peça.

6.XI.2021


01 de desembre 2021

La mística i sàvia enfront del mirall

 

L'altre dia vaig descobrir-me una altra cara. Les arrugues havien aparegut espontàniament. Es plegaven i replegaven sobre elles mateixes. Les parpelles no tenien prou força i vaig deixar de veure-hi. La boca va quedar segellada, i les orelles plegades sobre elles mateixes. Ja han passat dos mesos. Plegada sobre mi mateixa estic. Aquí, al lavabo de l'aeroport de Kabul. Esperant que tornin.

19.XI.2021


11 d’octubre 2021

En singular i en paral·lel

Sense vosaltres res hagués estat igual, quina obvietat, però és ben veritat. Tenir-vos en singular i en paral·lel, dues persones tan diametralment oposades i de les que tant he begut. Estils diferents, referents al cap i a la fi d'una descoberta i una visió de la vida tan oposada. A vegades penso que sóc l'una, i d'altres que sóc l'altra, i en realitat sóc les dues i cap d'elles. Sóc jo imaginant com podria ser en el futur. Sempre m'he vist com vosaltres, potser no tant d'una manera calcada, sinó com la peça que jugueu en el tauler. Sense vosaltres quedarà buit.


14 de març 2021

Cicle permanent

 

Un altre dia més, sembla mentida que no aprengui. Tot el dia passant calor, el llac m'enlluerna i estic en aquell punt cec al que mai arriba l'ombra de l'arbre. Arriben aquestes hores i assedegada que estic m'arriba la boira per humitejar les meves petites i espesses fulles. D'aquí no ens mourem, dia rere dia, sense noticies. 


06 de març 2021

Un espai fosc

 

Ficar la mà a la butxaca, a la meva butxaca. No fa por, perquè tot i que és fosca, profunda i incerta, en realitat li tens confiança. Saps que no et pot fallar ni sorprendre. El que hi trobaràs és el teu món, les teves coses, els teus anhels i victòries, les teves pèrdues i dolors. Res que no esperis, res que no sàpigues. Tu en un espai fosc però ben conegut. No et cal un mapa, ets tu.


06 de febrer 2021

Moments sublimats

 

Moments que són instants capturats en una imatge mental o en paper. Imatge que perviu tatuant una pedra o que desapareix etèria en el vent. Passat que ja no és present, tot i la melangia d'un que voldria trencar la pedra i caçar aquell vent ja perdut en la llunyania.

 

01 de febrer 2021

Si fos un poema...

 

Si fos un poema lliscaria entre les paraules i els sons, dansaria d'un vers a l'altre i saltaria cap a aquells que queden desquadrats. Aixecaria la mirada per observar el lector i amb una sola cabriola feria cap a l'últim vers, el de la floritura que et porta directe al cor.

 

Pantoum de "Si fos un poema..."

 

Lliscaria entre les paraules

que tinguin les grans imperfeccions

més dubtoses

i definitives.

 

Que tingui les grans imperfeccions

viscudes

i definitives

encara que ja escrites.

 

Viscudes

les teves mans que viuen,

encara que ja escrites

i esgotades.

 

Les teves mans que viuen

més dubtoses

i esgotades,

lliscaria entre les paraules. 


23 de gener 2021

Jugar

 

Corres i m'atrapes.

 

Dirien que fuges

però estàs a dues passes.

Penso que jugues a cuit i amagar,

però tu sempre em veus

des d'una atalaia,

i obres els ulls.

 

18 de gener 2021

Padres extirpados

Las circunstancias amueblan nuestras vidas con ciertos detalles que no la hacen nada agradable. Por aquella pequeña rendija que deja la ventana entre abierta cruzas la mirada por el patio de luces y alcanzas a ver tu vecino. El vecino siempre tiene lo que tú desearías. La vida del vecino siempre es más justa, el ambiente de su casa es más agradable y perfumado. 

Channach nunca ha tenido instinto maternal, aunque en algún momento se preguntó el por qué de su ausencia, ha llegado al punto de eludir este tipo de conversaciones, pues sabe que su posición no es comprendida. En realidad no es una decisión que haya tomado, sino que no le nace de dentro el tener hijos. Quizás solo sea una opción para no asumir responsabilidades, quizás le aterre no saber educar a esa personita, quizás no quiera perpetuar una especie que va en declive, hay tantos quizás que ni ella sabe el porqué, pero no tiene ese deseo irrefrenable que tienen el resto de mujeres. 

Si lo tuviera seguramente acabaría siendo madre soltera. Hace muchos años encontró un hombre que pensaba y sentía lo mismo que ella, pero resultó ser un fraude sentimental y económico. Pasaron los años y no hacía más que toparse con hombres que sí querían tener familia, aunque para ella tener pareja ya era una familia. Ellos tenían otros objetivos y al final se acababan rompiendo las relaciones por una cosa u otra.

A Channach le gusta que las personas tengan el derecho a hacer lo que deseen, que nadie les quite el derecho a poder decidir en sus vidas. Ella no quiere tener hijos, no quiere que la miren mal. Ella quiere que quién quiera los tenga, los pueda cuidar y darles el amor que tienen dentro. Channach tiene mucho amor pero lo da de otras maneras, también es válido. Nunca antes le había pasado, de hecho nunca ha tenido mucho contacto con locos bajitos, y de repente en un espacio breve de tiempo se topó con dos casos que le hicieron reflexionar.

Padres, hombres, a los que se les ha extirpado su hijo. Usa el verbo extirpar porqué Channach ha podido ver el desgarro de esos hombres en su mirada. Son padres que quieren ser padres, que aman a sus hijos. Channach ha tenido ocasión de conocer a Tut y Kandoro, dos hombres que por diversas razones han entrado en su vida y a los que quiere muchísimo. De hecho el paso de apreciarlos a quererlos ha sido en cierta manera debido al amor que profesan por sus hijos. Niños por los que luchan incluso cuando duermen, pues en sus sueños corren y logran abrir una puerta que les permite llegar a Didacus y Marek.
 
Escrito en 05.XII.2012