Sota el cirerer

Flor de cirerer despistada, 10.I.2025

Fa més d'un any que jaus sota l'arbre. Sí, aquell cirerer empeltat fa anys que ha estat donant cireres per tots els ocells de la vall. Fa molts anys es nodria d'una de les millors terres del poble. Les avingudes generoses li havien aportat tots els nutrients necessaris per convertir-se en l'horta més fèrtil que tenia la família. L'àvia hi sembrava patates, enciams, cards, i tota mena de verdures que us donarien per menjar en les èpoques més dures de la postguerra. Tu en els darrers anys havies estat intentant posar ordre a la zona dels pruners bords. Però han anat guanyant terreny i se t'apropen. 

Fa més d'un any que jaus sota el cirerer.

En una altra vida potser

...potser

 

En una altra vida potser — li va dir.

Es van mirar, muts, i van traslladar la seva mirada cap a l'horitzó. El sol queia, vermell com un tomàquet de penjar. Escalfava els seus rostres per igual. Uns segons després només quedaven els raigs del més enllà i un fred sec els anava posseint. Aquella temperatura que anava baixant, a poc a poc creava una vall entre ells. Tan a prop i a la vegada tan lluny. Aquelles paraules els separava sense cap solució. Un dels dos va pensar a quedar-se quiet tota la nit, esperar que tornés a despuntar el sol, i que en tornar-los a escalfar, potser significaria que estaven en aquella altra vida on potser podrien estar junts. Però no va gosar dir-ho i, quan el mussol va udolar, es va aixecar i cadascun va partir cap a l'altra vida en direccions oposades.

Entomar

Alguns farien estirabots sobre el pitjor any de la seva vida, jo ho entomo tal com ve. No hi ha temps a pensar com és de pitjor avui respecte a ahir. Només hi ha temps per fer el que calgui sense pensar gaire, perquè si em parés a pensar m'envairia la por, m'endinsaria en un pou negre i tantes altres coses em paralitzarien. I no, no m'ho puc permetre de cap manera. S'hi ha de ser i unir les forces que tinguem. Potser el no parar i el no pensar em permet portar a l'esquena quelcom que d'altra manera seria inassumible. Alguns parlarien de la valentia i la fortalesa, però certament és aquella ceguera que et permet seguir endavant perquè ara has de ser tu qui porti aquella persona que ja no pot sola.

La mística i sàvia enfront del mirall

 

L'altre dia vaig descobrir-me una altra cara. Les arrugues havien aparegut espontàniament. Es plegaven i replegaven sobre elles mateixes. Les parpelles no tenien prou força i vaig deixar de veure-hi. La boca va quedar segellada, i les orelles plegades sobre elles mateixes. Ja han passat dos mesos. Plegada sobre mi mateixa estic. Aquí, al lavabo de l'aeroport de Kabul. Esperant que tornin.

19.XI.2021

En singular i en paral·lel

Sense vosaltres res hagués estat igual, quina obvietat, però és ben veritat. Tenir-vos en singular i en paral·lel, dues persones tan diametralment oposades i de les que tant he begut. Estils diferents, referents al cap i a la fi d'una descoberta i una visió de la vida tan oposada. A vegades penso que sóc l'una, i d'altres que sóc l'altra, i en realitat sóc les dues i cap d'elles. Sóc jo imaginant com podria ser en el futur. Sempre m'he vist com vosaltres, potser no tant d'una manera calcada, sinó com la peça que jugueu en el tauler. Sense vosaltres quedarà buit.

Cicle permanent

 

Un altre dia més, sembla mentida que no aprengui. Tot el dia passant calor, el llac m'enlluerna i estic en aquell punt cec al que mai arriba l'ombra de l'arbre. Arriben aquestes hores i assedegada que estic m'arriba la boira per humitejar les meves petites i espesses fulles. D'aquí no ens mourem, dia rere dia, sense noticies. 

Un espai fosc

 

Ficar la mà a la butxaca, a la meva butxaca. No fa por, perquè tot i que és fosca, profunda i incerta, en realitat li tens confiança. Saps que no et pot fallar ni sorprendre. El que hi trobaràs és el teu món, les teves coses, els teus anhels i victòries, les teves pèrdues i dolors. Res que no esperis, res que no sàpigues. Tu en un espai fosc però ben conegut. No et cal un mapa, ets tu.

Moments sublimats

 

Moments que són instants capturats en una imatge mental o en paper. Imatge que perviu tatuant una pedra o que desapareix etèria en el vent. Passat que ja no és present, tot i la melangia d'un que voldria trencar la pedra i caçar aquell vent ja perdut en la llunyania.

 

Si fos un poema...

 

Si fos un poema lliscaria entre les paraules i els sons, dansaria d'un vers a l'altre i saltaria cap a aquells que queden desquadrats. Aixecaria la mirada per observar el lector i amb una sola cabriola feria cap a l'últim vers, el de la floritura que et porta directe al cor.

 

Pantoum de "Si fos un poema..."

 

Lliscaria entre les paraules

que tinguin les grans imperfeccions

més dubtoses

i definitives.

 

Que tingui les grans imperfeccions

viscudes

i definitives

encara que ja escrites.

 

Viscudes

les teves mans que viuen,

encara que ja escrites

i esgotades.

 

Les teves mans que viuen

més dubtoses

i esgotades,

lliscaria entre les paraules. 

Jugar

 

Corres i m'atrapes.

 

Dirien que fuges

però estàs a dues passes.

Penso que jugues a cuit i amagar,

però tu sempre em veus

des d'una atalaia,

i obres els ulls.