Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris metablog. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris metablog. Mostrar tots els missatges

28 de maig 2014

Un dia va passar


No sé en quin moment vaig deixar d'escriure d'aquella manera. Era una escriptura que sortia dels budells, directa i corrosiva. Unes lletres que em bullien al cap i em cremaven als dits. Però ja no, ara se'm compliquen al cap i entortolliguen les neurones fins que s'entrebanquen i fan que la meva cara es doni de cabotaes contra la paret. Abans no pensava, no meditava, no projectava i ara ja res és natural. Res no arriba a ser metàfora de mi, ni de tu.


19 de febrer 2013

No estoy muy


No estoy muy... escritora. No me refiero a la profesión sino al placer, a la terapia, a la cotidianidad. Las ideas las tengo en la cabeza, formo momentos, situaciones, instantes, pero no llego a plasmarlas en negro sobre blanco. Y claro, pasa lo que pasa, que me olvido, que en un salto paso a otro estado y ya no tiene ningún sentido vomitárselo a nadie. También pasa que es algo tan profundo y bonito que cuesta encontrar las palabras justas que sean capaces de describir ese tipo de situaciones elevadas, muy elevadas. En este último caso, aunque no las olvidaré lo que pasará es que probablemente las idealice, y bueno, solo me faltará susurrártelas al oído.


03 de febrer 2013

El surrealismo ha muerto

El surrealismo ha muerto. Al menos aquí ya no existe. Se le espera y se le echa en falta por aquel placer que me recorría. Pero se esfumó, quizás el día en el que dejé de pisar la calle. Convertirse en esto no es fácil, uno tiene que sacrificar muchas cosas. Vender el alma al cuerpo para que lo deshilache y teja nuevas redes. Nada más lejos de cualquier otro tipo de alienación. 

21 d’agost 2012

Un trazo rugoso y desgastado


fingers vs ocean by part two


Ideas heterogéneas se acumulan de forma compulsiva en libretas de diversos tamaños. Líneas argumentales que se funden con el papel tomando curvas arriesgadas. Este es un verano irregular pero qué pena que no llueva para mojarme las sandalias a tu paso. Ahora lo veo todo de otra manera, más irrelevante. Me transformaré en un trazo rugoso y desgastado para ir caminando entre cuadros y pentagramas para tener una vida de literatura. Me subiré a ese velero y fijando el horizonte iré en su búsqueda.


07 d’agost 2012

Cruce de vidas


Cruce de vidas by AlegriaDeLaHuerta


Los dos en un tren... aunque distinto, vaya descoordinación. Nuestras vías parecían paralelas en un mismo universo lo suficientemente grande como para no encontrarse en ninguna de nuestras vidas paralelas. La poesía y el misterio nos unió en una mezcla explosiva, su onda expansiva avanzaba a milímetro por día y nosotros ignorando todo lo que pasaba aquí dentro. La cadencia de nuestra serie de encuentros no seguía ninguna regla matemática. Momentos de aparición heurística llenos de euforia y rapidez hasta altas horas de la madrugada. No siempre fue así. No siempre será así. Despertarme a tu lado pensando en que un día mi vida junto a la tuya sería poesía, pero le diste un hachazo. Ese cruce de vidas de repente llegó a ser tan real que, no sé si por miedo o por destino, las vías volvieron a separarse. Tu sentencia fue tan contundente que sumida en la ambigüedad me has dejado. No sé si tiende de nuevo al paralelismo de vidas o si, irremediablemente, se separan cada vez más una de la otra. 

Desear un choque de trenes
para obtener el inicio de
nuestro punto de fuga.


21 de juny 2012

Fer punta al llapis...


Fer punta al llapis i escriure sens parar. Un torrent d'idees i paraules que poc a poc perfilo amb el grafit. Una eina que de tant en tant cal esmolar per a que no s'esgoti, també parlo de la ment i les idees que cal que no es rovellin sino que flueixin com aigües en bravura extrema. Tatxar, esberlar, ratllar i reformular. Tirar enrere per a mirar amb la perspectiva d'aquelles dagues que ens han esquinçat la innocència. Ennegrir-se mig palmell, i és que els esquerrans no tenim cap mena de mirament amb el que escrivim, som capaços de passar-hi per sobre difuminant tots aquells pensaments que havien estat tan clars. Crear noves entitats paral·leles, multiversos, poliversos, però també vides desgastades que vagaregen noctàmbules per les realitats més oníriques, aquelles que em posseeixen quan em descrius el descobriment de nous exoplanetes. Obsessionar-se construint noves oportunitats a la regió inabastable quan encara no s'han esgotat les nostres possibilitats. Mentre quedi una punta de grafit i una superfície, mentre hi hagi coses per explicar, per crear, per imaginar, per viure.


16 de maig 2012

Leer, la magdalena de Proust


Quiero saber todo de ti, [...]
desnudarte desde el comienzo cuando no podía verte.
Conocerte, Second




Regalan una novela a alguien que no las lee, siempre se le quedan en la parte baja de la pila. En la mesita de noche y en el bolso siempre tiene ensayos y artículos científicos. Promete que lo leerá mientras se lo quito de las manos. Discuten si el autor es alemán o austriaco cuando leo en la portada Contra el viento del norte de Daniel Glattauer, y yo pienso si ahora ella solo lee y escribe en inglés! Pero qué más da, ya forma parte de su vida y con ella volará en unas horas hacia Zurich. Me abstraigo de sus insistencias en saber sobre mi vida sexual, amatoria, sentimental y amorosa para sumergirme en la sinopsis del libro:
En la vida diaria ¿hay lugar más seguro para los deseos secretos que el mundo virtual? Leo Leike recibe mensajes por error de una desconocida llamada Emmi. Como es educado, le contesta y como él la atrae, ella escribe de nuevo. Así, poco a poco, se entabla un diálogo en el que no hay marcha atrás. Parece solo una cuestión de tiempo que se conozcan en persona, pero la idea los altera tan profundamente que prefieren posponer el encuentro. ¿Sobrevivirían las emociones enviadas, recibidas y guardadas un encuentro «real»?
Entonces de nuevo me llegó el olor de la magdalena de Proust y me pesó tu ausencia. Te busqué, te encontré, pero tu no lo sabías. Un tira y afloja. Una presencia y un olvido. Un suave oxímoron inundando por puntos suspensivos en cada una de nuestras misivas. Fue tan fuerte ese olor que llamé de nuevo a tu puerta.

Me has abierto y,
aún desconcertada,
me has invitado a pasar al recibidor.


30 de desembre 2010

Un silenci que esquerda


Darrerament un abisme creixent. Podríem estar a la mateixa vora, però aquest cop ens separa. L'atzar o el destí. La realitat és que podríem seguir fitant l'altra banda tot esperant que no s'allunyés més mentre estirem la corda, o bé, girem cua, cadascuna pel nostre costat, i emprenem la nova caminada. No ho sé, són coses que passen. Ningú va dir que això de tenir doble personalitat fos fàcil. Sembla que no queda rastre d'allò que ens unia, perquè en realitat quan vam néixer érem siameses i per ventura o no un abisme ens va separar.

Ja no aixequen el vol els ocells ni els rínxols llueixen a l'alba però jo tampoc sóc capaç de veure'ls ni sentir-los. Amputada emocionalment em llanço a l'abisme esperant que un corrent d'aire em culli i em doni la llibertat de voleiar com una fulla tardoral.

L'hivern ho atura tot i caic.


24 de maig 2010

Coses que diuen d'ADLH...




A la presentació del llibre poems&blogs: poetes a la xarxa l'Anna Ruiz va dir...

L’Alegria De La Huerta que signa amb pseudònim com ho feien Carner, d’Ors, Bofill i Mates.... descobreix un altre món a partir de les classes de filosofia, i el blog li permet una segona vida, com un cuc que travessa el capoll tot dient: ”Ara, sortint de la fossa,/ ressuscita amb parpelles assolellades:/ ressuscito a l’altra banda del forat del cuc". S’obre doncs amb força a la vida i els seus poemes en prosa i alguns versos en falla donen un toc avantguardista a la seva lírica.

...i va aconseguir emocionar
                                               -me.


14 de maig 2010

poems&blogs poetes a la xarxa: RECULL DE BLOGS POÈTICS



El dissabte dia 15 de maig a les 19:00 es farà la presentació del llibre poems&blogs, poetes a la xarxa a la sala d’actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès a càrrec de l’Anna Ruiz dins del marc de la Segona Trobada de poetes a la xarxa la qual comptarà amb la presència de la majoria dels autors. Aquesta és una iniciativa promoguda pels poetes Santi Borrell i Violant de Bru que l’any passat ja van reunir més d’una vintena de poetes catalans amb blog coincidint amb el Dia Mundial de la Poesia, d’on va sorgir la idea de publicar aquest primer recull de poetes catalans que tenen blog el qual ha aconseguit reunir 33 poetes que comprenen un gran ventall d’edats i procedències que van des de la nostra comarca del Penedès, fins a tot el territori català arribant fins a les Terres de l’Ebre, les Illes i el País València que són: AlegriaDeLaHuerta, Isabel Barriel, Sílvia Bel, Santi Borrell, Teresa Bosch, Violant de Bru, Lluís Calvo, Tomàs Camacho, David Caño, Antoni Casals i Pascual, Júlia Costa, Carlos Danoz, Sandra Domínguez Roig, Glòria Fandos, Carme Figueras Vila, Ricard Garcia, Anna Hernández-Turné, Montse G. Juárez, David Madueño Sentís, Montserrat Marcer, Cèlia Marcos, Ricard Mirabete i Yscla, Marta Pérez i Sierra, Emma Piqué, Jaume C. Pons Alorda, Francesc Puigcarbó, Joanot Quartera Virlot, Josepa Ribera Vallès, Rosa Roig, Lluís Subirana, Jesús M. Tibau, Joan Ubach i Carles Vall, els quals ofereixen un ampli espectre d’estils i experiència poètica amb un bagatge d’obra consolidada o esdevenint la primera publicació. 

L'antologia conté una breu autobiografia, els enllaços dels blogs i alguns poemes de cada autor tot destacant el nexe d’unió que és la xarxa d’internet, una nova eina de comunicació que ha permès que la poesia pogués creuar fronteres arribant a totes les llars i fer noves coneixences. Es tracta d’una autoedició (editorial poems&blogs) de 180 pàgines dissenyada per Barreras & Creixell que es vendrà al públic al preu de 15 € amb un primer tiratge de 200 llibres dels quals més de 100 ja s’han venut entre els mateixos autors i que compta amb dos pròlegs, del Santi Borrell i la Violant de Bru respectivament els quals conviden a tothom a entrar per aquesta finestra virtual per a viatjar a través de cada blog i cada poema fins a perdre’s en l’infinit.


23 d’abril 2010

Sant Jordi de 10


Creo en ti,
Inagotablemente en ti
Como tu, que confiaste en mi saber,
Creo en ti, solo en ti.


Y despertar a tu lado,
cada amanecer,
hacer rodar mis labios sobre tu piel,
creo en ti.


Pienso en ti
(Duncan Dhu)



 Sant Jordi by kodachrome65


No calen gaire coses per a fer que una jornada sigui especial, la d'avui, la d'ahir o la de demà, tots els dies ho poden ser, totes ho han de ser. Hi ha llibres escrits, de d'alt a baix, aquells que ja estan tancats amb un inici, nus i desenllaç. Aquells en els que no hi pots aplicar allò del Tria la teva aventura. Mai hi pensem, però també hi ha llibres en blanc. Blogs, blocs de notes, vides senceres encara per escriure. Em despullo de la meva pell, l'embolico en un bonic farcellet i, avui dia de Sant Jordi, te la regalo per a que hi escriguis un història ben bonica. La meva, la teva. Imagina't a la casa del penya-segat...


07 d’abril 2010

Funcions de fronton


No saps on mirar, on adreçar-te, a qui trucar, a qui posar una espelma... el teu servidor de correu et torna un correu que acabes d'enviar. La persona ha desaparegut, s'ha esfumat i els seus bits han deixat d'existir, s'han barrejat amb la resta de pols còsmica que ens rodeja. Cada cop porto pitjor les defuncions virtuals, la pèrdua del rastre d'aquells que en algun moment han pogut compartir una nit amb la teva vetlla. On envio les flors, a qui comunico el meu condol. Llàgrimes que es queden atracades a la comissura de les tecles i no saben com arrencar. Tornes a enviar el correu i de nou arriba a tu com si estiguessis jugant la gran partida de fronton del segle contra tu mateixa.


Yo soy yo, ni me cambio ni freno
ni vuelvo al pasado
yo siempre acelero, yo...
Me tienes contenta (Pastora)


Hola Dietrich,
és una pena quan un no pot escriure en llibertat i mostrar els seus sentiments... aleshores tot passa a ser descafeïnat, diluït, mentida. A mi un cop em va passar amb mi mateixa, m'autocensurava perquè no volia reconèixer els meus sentiments, i vaig decidir deixar d'escriure. Prengui-s'ho com un descans per a poder contemplar el que passa a l'exterior i viure més intensament el que passa a l'interior. Estaré a l'espera de noves funcions al seu kabaret, faci'm un toc quan torni a pujar a l'escenari. Mentrestant pot seguir mirant pel forat del pany de la meva huerta.

Una abraçada i no dubti en enviar-me llavors si necessita qualsevol tipus d'ajuda,
AlegriaDeLaHuerta


13 d’agost 2009

On és el cel dels blogs...


A on van a parar els espais que s'obren un dia i que de cop desapareixen en la boira? Tots dos ho van fer d'una manera inesperada, tant el fet d'aparèixer com de desaparèixer. Penso en el destí de cadascun i ja no trobo la manera de posar-m'hi en contacte. Amb tots dos vaig viure grans moments, per unes raons o d'altres... la veritat és que no es poden barrejar perquè no tenen res a veure l'un amb l'altre, però la recent desaparició de l'un m'ha fet pensar en el ja llarg buit que en mi va deixar l'altre.

Fa uns dies l'Alegria De La Huerta va començar a rebre visites mitjançant la cerca del seu nom. És cert que feia força dies que no publicava però no pensava trobar-me una pàgina dient que s'havia eliminat el blog més terrorífic. Unes curtes línies de recolzament i amistat, com tots les que ens havíem creuat, i el correu també se'm retorna. Això darrer mai m'ho hagués imaginat. Així que efectivament, el seu autor deu haver estat deglutit a trossos per cadascun dels personatges que va crear. La resta quedem orfes dels seus contes i d'altre banda el seu savoir fare.

Aquest buit terrorífic m'ha fet recordar aquell que ja fa força temps ens persegueix a uns quants blocàires que sé de primera mà que estem preocupats. No hi ha manera de saber-ne res, perquè tot i que el seu espai i el seu correu segueixen estant oberts d'altra banda no generen resposta. Em temo el pitjor, però sigui el que sigui estic segura que en algun moment farem una xocolata amb melindros. Queden les teves paraules, les teves lletres, aquella visió fresca i punyent d'aquest mitjà de comunicació i sobretot aquelles ganes de viure que transmeties.


On és el cel dels blogs...?




|CASTELLANO|
¿Dónde van esos espacios que se abren un día y derepente desaparecen en la niebla? Los dos lo hicieron de una manera inesperada, tanto al aparecer como cuando desaparecieron. Pienso en el destino de cada uno de ellos y no encuentro la manera de ponerme en contacto con ellos. Con los dos viví grandes momentos, por diversas razones... la verdad es que no se pueden mezclar porque nada tienen que ver el uno con el otro, pero la reciente desaparición de uno me ha hecho pensar en el ya largo vacío que me dejó el otro.

Hace unos días la Alegria De La Huerta empezó a recibir visitas buscando su nombre. Es cierto que hacía bastantes días desde su última actualización pero no pensaba encontrarme una página anunciando que el blog más terrorífico se había eliminado. Unas cortas líneas de apoyo y amistad, como todas las que habíamos cruzado, y el correo también me fue retornado. Ésto último nunca lo hubiera llegado a imaginar. Así que efectivamente, su autor debe haber sido deglutido por cada uno de los personajes que creó. El resto nos quedamos huérfanos de sus cuentos y su savoir fare.

Este vacío terrorífico me ha recodado aquel que ya hace tiempo nos persigue a algunos blogueros que sé seguro que estamos preocupados. No se puede saber nada más, porque aunque su espacio y su correo siguen estando abiertos por otro lado no generan ningún tipo de respuesta. Temo lo peor, sea lo que sea estoy segura que en algún momento podremos tomar un chocolate a la taza con melindros. Quedan tus palabras, tus letras, aquella visión fresca y conmovedora de este medio de comunicación y por encima de todo aquellas ganas de vivir que transmitías.


¿Dónde está el cielo de los blogs...?


10 d’agost 2009

Totes les baranes dels teus dits



Totes les baranes dels teus dits és el resultat de la il·lusió de moltes persones, però potser una bona manera d'explicar-ho seria fer-ho de forma cronològica. Tot comença quan en Jesús M. Tibau va escriure el seu poemari A la barana dels teus dits (Aeditors, 2009). Posteriorment va decidir organitzar un concurs al seu blog tens un racó dalt del món en el que s'hi podia participar escrivint un poema que contingués el vers a la barana dels teus dits, que era el vers d'un dels poemes que dóna el títol al seu darrer recull de poemes. Al concurs hi van participar més de 50 poetes blocàires i poc després entre els participants va sorgir la idea de fer-ne un recull i publicar-ho. Gràcies principalment a Jesús M. Tibau com a editor, Petròpolis com a editorial i Carme Rosanas com a il·lustradora de la portada han fet que aquesta boja idea s'hagi pogut fer realitat amb aquesta rapidesa. El resultat ha estat Totes les baranes dels teus dits.

Totes les baranes dels teus dits
Autor: Diversos Autors
Col·lecció: Nou Món, 1
Editorial: Petròpolis
Any: 2009
Pàgines: 68

Comprar el llibre

Llegir el llibre en línia
Descarregar el llibre

Fa uns dies vaig llegir Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill de Liudòvic Mikhaïl a la revista de relats de ficció La Lluna en un Cove, però no podia pensar que tan ràpidament acabaria estroncant aquelles tres coses que un hauria de fer a la vida. Ara per ara la publicació del llibre ja la tinc resolta. L'Alegria De La Huerta va participar al concurs d'en Jesús M. Tibau amb el poema Entre branques fonedisses que forma part del recull Totes les baranes dels teus dits.


|CASTELLANO|
Totes les baranes dels teus dits es el resultado de la ilusión de muchas personas, pero quizás la mejor manera de explicarlo seria haciendolo de forma cronológica. La historia empieza cuando Jesús M. Tibau escribió su poemario A la barana dels teus dits (Aeditors, 2009). Posteriormente decidió organizar un concurso en su blog tens un racó dalt del món en el que se podía participar escribiendo un poema que contuviera el verso a la barana dels teus dits (en la barandilla de tus dedos), el verso de uno de los poemas que da título al su último poemario. En el concurso participaron más de 50 poetas blogueros y en breve de los participantes surgió la idea de hacer un poemario y publicarlo. Gracias principalmente a Jesús M. Tibau como editor, Petròpolis com editorial y Carme Rosanas como ilustradora de la portada han hecho que esta loca idea se haya podido hacer realidad con esta rapidez. El resultado es Totes les baranes dels teus dits.

Totes les baranes dels teus dits
Autor: Diversos Autors
Colección: Nou Món, 1
Editorial: Petròpolis
Año: 2009
Páginas: 68

Comprar el libro
Leer el libro en línea
Descargar el libro

Hace unos días leí Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill de Liudòvic Mikhaïl en la revista de relatos de ficción La Lluna en un Cove, pero no podía imaginar que tan rápidamente acabaría interrumpiendo esas tres cosas que uno debería hacer en la vida. Ahora mismo la publicación del libro ya la tengo resuelta. La Alegria De La Huerta participó en el concurso de Jesús M. Tibau con el poema Entre branques fonedisses que forma parte del poemario Totes les baranes dels teus dits.



30 de juliol 2009

Amor de verano (Susana Fortes)


[...] la regla número uno del oficio: no cruzar jamás la raya que separa la literatura y la vida. [...]
Susana Fortes (ElPaís, 10.VII.09)


El recorte de periódico cada vez está más sobado. Lo voy a tener que plastificar. Hoy lo he leído dos veces. El día que lo compré debí leerlo una veintena de veces, sería por el miedo a olvidar de recortarlo y con eso el hecho que la regla número uno también quedase en mi olvido. Un cuento magnífico el de Susana. Después de leerlo y releerlo, ya no sé el número total de veces, me asalta la duda de si es cierto el cuento o no, y con ello las ganas de saber a cual de sus libros se refiere. Cual fue el libro que aquel napolitano leyó reviviendo aquel verano londinense del 80, mi primer verano. Sea como fuere, no sé si seré capaz de ser fiel a este primer mandamiento. Debería serlo y no dejar que la literatura y su ficción me inunde. No conozco aun el método para hacer que las variables de un lado no pasen al otro de la fórmula, pues entonces pasan con signo negativo y eso no lo queremos. No lo queremos. Pero el lado de la literatura ahora mismo tiene tanta luz que por suerte es capaz de iluminar un poco la vida. Por qué no debería dejarle esa intromisión, por qué no. Pero claro deberé seguir llevando este recorte sobado en el bolso, en el libro, como punto de libro que me recuerde cada vez que hay límites que se deben respetar.


29 de juliol 2009

La máscara más pequeña del mundo


¡¡Horror!! ¡¡Estoy sangrando!! Pero esta vez a borbotones.
Con este calor rápidamente se evapora el agua y desciende por mi sien como la lava, lenta pero sin pausa. Quemando al paso por mi mejilla y de suave sabor al mojar mis labios.
Una máscara con la que cubrirme, como una nariz de payaso.


29 de març 2009

Hanami particular


De front by AlegriaDeLaHuerta



No sé fer haikus ni tankas ni qualsevol de les varietats de poesia japonesa, però sigui com sigui enguany el Hanami arriba a les nostres terres com a fita d'una esplèndida i acolorida primavera. Fa onze mesos penjava un text anomenat Llueve azahar mientras nieva chopo i fa menys de dues setmanes vaig escriure Sol de primavera. Des de l'Ebresfera proposen diversos temes relacionats amb el Hanami com poden ser entre d'altres la floració dels cirerers, l'arribada de la primavera i el cicle de la vida.

Encara recordo la primavera del 2003, quan de sobte l'esclat de llum que inundava la terra ferma va constatar que havíem passat un hivern fred i boirós. D'un dia per l'altre la ciutat resplendia i tots nosaltres sentíem una energia immensa que ens conduïa a restar a l'exterior captant el màxim d'hores de sol i escalfor mentre preníem gerres d'alcohol daurat. Enguany la primavera torna a marcar un punt i a part als daltabaixos vitals que em dirigeixen. Una primavera que a petites passes s'està escolant per les escletxes del meu cor. L'orquídia que va estar a punt de morir durant l'hivern ha aconseguit sobreviure amb tan sols una fulla. Ja puc veure quatre flors i tants d'altres borrons que floriran els propers dies. Això és tan sols l'inici de la primavera que des d'avui em permetrà gaudir de la llum de l'horabaixa anant riu enllà.



|CASTELLANO|
Hanami particular

No sé hacer haikus ni tankas ni cualquiera de las variedades de poesía japonesa, de todas maneras este año el Hanami llega a nuestras tierras como hito de una espléndida y coloreada primavera. Hace once meses publicaba un texto llamado Llueve azahar mientras nieva chopo y hace menos de dos semanas escribí Sol de primavera. Desde la Ebresfera proponen diversos temas relacionados con el Hanami, entre ellos la floración de los cerezos, la llegada de la primavera y el ciclo de la vida.

Aun recuerdo la primavera de 2003, cuando de repente el estallido de luz que inundaba la tierra firme constató que habíamos pasado un invierno frío y nebuloso. De la noche al día la ciudad resplandecía y todos nosotros sentíamos una energía inmensa que nos conducía a permanecer en el exterior captando el máximo de horas de sol y calor mientras tomábamos jarras de dorado alcohol. Este año la primavera vuelve a marcar un punto y a parte en los altibajos vitales que me dirigen. Una primavera que sigilosamente se está colando por las grietas de mi corazón. La orquídea que estuvo a punto de morir durante el invierno ha conseguido sobrevivir con una hoja. Ahora se pueden ver cuatro flores y unos cuantas yemas que florecerán en los próximos días. No es más que el inicio de la primavera que des de hoy me permitirá gozar de la luz del atardecer yendo al final del río.


21 de març 2009

poems&blogs: poetes a la xarxa






Seguint l'ombra de les lletres esquarterades
arribo a les clivelles lluminoses
d'un dia que ho cremarà tot.



12 d’agost 2008

Acurrucado bajo la lluvia todo se ve mejor


Dutxa en seta by AlegriaDeLaHuerta


Empezó a soñar y despertó en un sueño ajeno... Eso le pasó porqué vivía en una casa pequeña, mejor dicho, era minúscula, pues se trataba de una pequeña seta. No había sitio donde esconderse, acurrucarse sobre las rodillas y apretarlas con todas las fuerzas de unos brazos cruzados. Cuando la cabeza le estallaba no sabía qué hacer y correteaba por toda la casa sin encontrar remedio a tal presión. Entonces frente al baño, se paraba en seco, miraba a izquierda y derecha. Escrutaba a su alrededor por si alguien pudiera descubrirlo y agachado entraba a tientas. Moviendo sus pequeños pies con sigilo se metía en la bañera y cerraba la cortina. Acurrucado sobre sus rodillas apretadas por la fuerza de sus brazos conseguía evadirse y viajar hasta la playa de los pensamientos perdidos.