Darrerament un abisme creixent. Podríem estar a la mateixa vora, però aquest cop ens separa. L'atzar o el destí. La realitat és que podríem seguir fitant l'altra banda tot esperant que no s'allunyés més mentre estirem la corda, o bé, girem cua, cadascuna pel nostre costat, i emprenem la nova caminada. No ho sé, són coses que passen. Ningú va dir que això de tenir doble personalitat fos fàcil. Sembla que no queda rastre d'allò que ens unia, perquè en realitat quan vam néixer érem siameses i per ventura o no un abisme ens va separar.
Ja no aixequen el vol els ocells ni els rínxols llueixen a l'alba però jo tampoc sóc capaç de veure'ls ni sentir-los. Amputada emocionalment em llanço a l'abisme esperant que un corrent d'aire em culli i em doni la llibertat de voleiar com una fulla tardoral.
L'hivern ho atura tot i caic.
Tenemos el 2011 para levantar el vuelo :)
ResponEliminaPues sí, tu has decidido crear un nuevo... una nueva casita desde donde mirar el horizonte. Yo creo que le voy a volver a dar un oportunidad ;) Feliz año Dani ;)
ResponEliminaHa estat una visita agradable. Quin bloc més xulo!! Enhorabona.
ResponEliminaEspero seguir veient-te per aquí i que si pot ser hi plantis alguna verdureta i reguis quan calgui ;)
ResponEliminaI a mi em sona això de la doble personalitat, o, pot ser, el alter ego que ens acompanya (o acompassa) a tots els que hi fiquem el cap més enllà del paper a l´hora d´escriure.
ResponEliminaHe arribat ací gràcies al bloc den Mordisquitos, i m´ha agradat molt, segueix així =)
Moltes gràcies per apropar-te Cath i per dir quelcom ;) M'has pillat... i espero seguir-te veient per ací. Ah, benvinguda!
ResponEliminaLa doble personalitat ja fa temps que té cura, el que passa es que no ens agrada el gust que fan les medicines... la renuncia i el perdó.
ResponElimina@javibato, benvingut a la huerta . I que passa si ens agrada això de la doble personalitat, i l'explotem, i en traiem redit... ens hi sentim a gust ;)
ResponElimina