18 de gener 2021

Padres extirpados

Las circunstancias amueblan nuestras vidas con ciertos detalles que no la hacen nada agradable. Por aquella pequeña rendija que deja la ventana entre abierta cruzas la mirada por el patio de luces y alcanzas a ver tu vecino. El vecino siempre tiene lo que tú desearías. La vida del vecino siempre es más justa, el ambiente de su casa es más agradable y perfumado. 

Channach nunca ha tenido instinto maternal, aunque en algún momento se preguntó el por qué de su ausencia, ha llegado al punto de eludir este tipo de conversaciones, pues sabe que su posición no es comprendida. En realidad no es una decisión que haya tomado, sino que no le nace de dentro el tener hijos. Quizás solo sea una opción para no asumir responsabilidades, quizás le aterre no saber educar a esa personita, quizás no quiera perpetuar una especie que va en declive, hay tantos quizás que ni ella sabe el porqué, pero no tiene ese deseo irrefrenable que tienen el resto de mujeres. 

Si lo tuviera seguramente acabaría siendo madre soltera. Hace muchos años encontró un hombre que pensaba y sentía lo mismo que ella, pero resultó ser un fraude sentimental y económico. Pasaron los años y no hacía más que toparse con hombres que sí querían tener familia, aunque para ella tener pareja ya era una familia. Ellos tenían otros objetivos y al final se acababan rompiendo las relaciones por una cosa u otra.

A Channach le gusta que las personas tengan el derecho a hacer lo que deseen, que nadie les quite el derecho a poder decidir en sus vidas. Ella no quiere tener hijos, no quiere que la miren mal. Ella quiere que quién quiera los tenga, los pueda cuidar y darles el amor que tienen dentro. Channach tiene mucho amor pero lo da de otras maneras, también es válido. Nunca antes le había pasado, de hecho nunca ha tenido mucho contacto con locos bajitos, y de repente en un espacio breve de tiempo se topó con dos casos que le hicieron reflexionar.

Padres, hombres, a los que se les ha extirpado su hijo. Usa el verbo extirpar porqué Channach ha podido ver el desgarro de esos hombres en su mirada. Son padres que quieren ser padres, que aman a sus hijos. Channach ha tenido ocasión de conocer a Tut y Kandoro, dos hombres que por diversas razones han entrado en su vida y a los que quiere muchísimo. De hecho el paso de apreciarlos a quererlos ha sido en cierta manera debido al amor que profesan por sus hijos. Niños por los que luchan incluso cuando duermen, pues en sus sueños corren y logran abrir una puerta que les permite llegar a Didacus y Marek.
 
Escrito en 05.XII.2012

23 de desembre 2020

De aquellos gestos cómplices y sinceros


Nadie habla de su pérdida, pero quizás es porque no lo conocieron o no estuvieron en ninguna de sus actuaciones. Él cantaba jotas como nadie lo podía hacer. Hoy nadie ha dado un paso al frente para cantarle la última jota. Un piano y un violín han tocado El cant dels ocells. Antes de irnos, a modo de himno, el piano y el violín han tocado una jota, las últimas notas que ha podido oír darán paso al piar de los pájaros que le acompañaran ahora mientras mira al mar. El sol ya cayendo nos ha acariciado mientras el féretro entraba en su descanso. 

Hace año y medio fue la última vez que lo vi, nos despedimos con un abrazo, unos besos y un apretón de manos. Nos emocionamos. Lo vi en sus ojos, sentí que esa sería la última vez que nos veríamos, se despidió, él sabía que era la última vez que me vería, siempre sentí su cariño de pocas palabras pero de gestos cómplices y sinceros. Me solía quedar con los mayores y una de las razones es que esperaba el momento en el que se levantaría y cantaría una jota, me llevaba de viaje imaginario a una cultura que no tengo pero por la que tengo tanta nostalgia, algo inexplicable pero es parte de mí, quizás era mi magdalena de Proust.
 
Escrito en 31.XII. 2014

05 d’abril 2020

Rebel·la't


Rebel·la't, crida, atura't!
Corre fins quedar-te sense alè.
I si arribés al final del camí,
Trobaràs la veritat revelada al mirall que et reflexa.
Tancaràs els ulls i veuràs la llum.
Atura't, crida i rebel·la't contra la venjança de la mà mortal.

05 de maig 2019

Nounat


És lícit, que anys més tard dubti que aquesta escena sigui real, que van fer marxar a dormir al pare perquè el part no havia començat i que la seva mare va demanar que l’adormissin durant el part. Potser sigui més versemblant que va ser donada en adopció o que la van canviar de pares, perquè no troba normal l’absència de fotografies, la seva freda relació, la manca d’amor i la seva pròpia indiferència. Perquè en realitat no vol creure que cap de les possibilitats sigui veritat, tot i que totes elles són les úniques que encaixen per sentir-se com se sent. S’ha fet gran, i sap que els silencis no són neutres, que amaguen fets accidentals, no volguts o vergonyants.

16 de desembre 2018

La fúria se't barreja amb la pixera


No suporto les dones, i els homes, en general les persones, que pixen fora de test. Sí, però literalment, eh! Aquell moment que tens la bufeta plena, arribes al lavabo amb aquelles ganes que no pots més, i quan entres a un dels lavabos té tota la tapa plena d'esquitxades. Aleshores ràpidament tires enrere, entres en el següent i torna a passar el mateix. La fúria se't barreja amb la pixera, i no pots fer més. Esculls aquell que sembla menys brut, agafes un llarg tros de paper, el doblegues i doblegues, i neteges ràpidament però mirant a contrallum fins que tot estigui ben sec. T'hi poses a sobre i mentre pixes se't barreja aquell descans d'haver deixat anar el que estaves contenint, junt amb la ràbia que et fa moure els llavis mentre nomenes la mare del que va visitar abans que tu el lavabo.


10 de desembre 2018

Pujo les escales que ja no existeixen



I

Pujo les escales que ja no existeixen, les de la casa dels meus avis. Els graons eren de diferents alçades i em feien pujar-les amb una mena de dansa harmònica que amb els anys es va quedar dintre meu. Anys després encara m'hi entrebanco, quan la dansa apresa intenta pujar uns graons que ja no existeixen. La irregularitat del passat topa amb la rigidesa meticulosa del present.

II

Aleshores entrava a la cuina i allà l'ambient era fosc i fresc. Només la llum entrava per un petit finestral que es trobava molt alt. La llum entrava i tenia forma, i jo jugava mirant aquella pols suspesa dibuixada en aquella poca llum que il·luminava l'hora de l'esmorzar.


02 de setembre 2018

Clústers



Si he de pensar en la meva infantesa se m'apareixen fotografies de les que surt el meu somriure, i del somriure vindria la rialla. Sons i moviments que ara em posen molt nerviosa i no sóc capaç de suportar. Tot allò que pertorba la quietud m'és aliè i no sé què ha passat per defugir allò que formava part de mi.

22 de juliol 2018

Esbós d'un personatge




És un home gran, d'edat i de físic. La seva perilla i la seva gran cara junt amb la seva panxa el fan imponent. La seva gestualitat és també imponent, intransigent i dèspota. La flexibilitat no creua pels seus llavis, ni se li veu als ulls cap reflex de candidesa ni comprensió. Sembla que està format de glaç negre i que només ell té la raó per sobre dels altres. El seu cos és inflexible, no mira a la cara, no es gira i el seu dit és acusador i sentenciador. Les reaccions que crea al seu voltant i allò que em remou per dintre fa veurem com en el meu mirall diari. La seva presència i allò que em provoca es fa insuportable. Entra dintre meu i em fa pensar com és possible que suporti una persona semblant en el meu dia a dia. 
El reflex del propi mirall.


04 d’abril 2018

Què està passant?


Passa que em sento atrapada en un món de decisions. Que estic en certa manera enfadada amb el meu dia a dia, però no utilitzo aquesta energia del cabreig per saltar a un altre estadi. La comoditat i la por al canvi em tenen atrapada. Ja fa un temps que sóc conscient del maltracte i assetjament laboral, però no em rebel·lo, no sóc capaç de fer-ne front amb la cara destapada. Sinó que se'm queden donant voltes pel cap les sensacions i les idees, sense aturar-se fins que s'acaben dipositant en el cor, l'estomac, l'esquena, i em sento encorbada, cada cop amb menys elasticitat física i mental. Tot això creant unes dinàmiques que cada cop són més difícils de desentortolligar, i m'atrapen.
Em quedo aturada.


30 d’abril 2017

Cagarse


La metáfora más real acontecida fue cagarme en las bragas sin haberlo notado. La prueba estaba ahí, al bajármelas. Fue aterrador. No controlar los esfínteres no era más que un reflejo de una vida descontrolada, por pura dejación de funciones todo había quedado diluido en las decisiones de los demás.