Calçots cooked on wood flame 2 by amicsrac1
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RAC1. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RAC1. Mostrar tots els missatges
29 de febrer 2008
29 d’octubre 2007
Menú con erratas - Gincana de erratas de la UniCo
Menú con erratas, AlegriaDeLaHuerta's pic (1/10/2007)
Este sábado 27 de Octubre fue el Día del corrector de textos y la UniCO (Unión de Correctores) lo celebró con una Gincana de erratas y una Cacera de erratas.
UniCo es la asociación de los profesionales de la corrección de textos. Acoge a correctores de estilo, correctores de pruebas y asesores lingüísticos que ejercen este oficio profesionalmente. El objetivo que persigue es defender los derechos de los correctores y promover su reconocimiento social y profesional.
Participé con esta foto que hicimos en una bar que hay en la Plaça de La Cort de Palma de Mallorca el pasado uno de octubre. Esta semana estamos a la espera del veredicto del jurado respecto a la Gincana y la Cacería de erratas que se hizo por las calles de Barcelona y Madrid.
Con esta nueva iniciativa, UniCo pretendía llamar la atención sobre la necesidad de realizar un control de calidad de los textos escritos en cualquier lengua y que, en distintos soportes, llegan diariamente a todos nosotros, inmersos como estamos en la sociedad de la información.
UniCo es la asociación de los profesionales de la corrección de textos. Acoge a correctores de estilo, correctores de pruebas y asesores lingüísticos que ejercen este oficio profesionalmente. El objetivo que persigue es defender los derechos de los correctores y promover su reconocimiento social y profesional.
Participé con esta foto que hicimos en una bar que hay en la Plaça de La Cort de Palma de Mallorca el pasado uno de octubre. Esta semana estamos a la espera del veredicto del jurado respecto a la Gincana y la Cacería de erratas que se hizo por las calles de Barcelona y Madrid.
Con esta nueva iniciativa, UniCo pretendía llamar la atención sobre la necesidad de realizar un control de calidad de los textos escritos en cualquier lengua y que, en distintos soportes, llegan diariamente a todos nosotros, inmersos como estamos en la sociedad de la información.
Cuando me vi delante de este cartel se me removieron las tripas, estuve a punto de entrar y decirles que cuidasen un poco más su publicidad. Pero esa rabia me paralizó y solo me permitió darle a la cámara. Nunca hubiera pensado que semanas después podría participar en un concurso como éste. De todas maneras, creo que no todo está perdido... por ejemplo, estamos discutiendo sobre los errores que se hacen en la publicidad radiofónica de RAC1 en amicsrac1 (catalán).
Actualización: ayer en La[2]Noticias hablaron de esta noticia y la penúltima imagen/errata que mostraron fue la nuestra. A ver si tenemos suerte y nos dan el Diccionario de bibliología y ciencias afines, de José Martínez de Sousa.
13 de juliol 2007
Problemes d'aparcament?
|CATALÀ|
Feia moltíssim temps que no podia escoltar el Minoria Absoluta, ahir (26.6.07) per fi ho vaig poder fer. Em va sorprendre el que per a mi era una nova imitació, el Jorge Wagensberg, director del CosmoCaixa. Normalment tenien a l'Eduard Punset, però m'agrada moltíssim que hagin afegit el Jorge. Em pixava de riure amb l'acudit que va fer:
|CASTELLANO|
¿Problemas para aparacar?
Hacía muchísimo tiempo que no podía escuchar el programa Minoria Absoluta de RAC1, por fin ayer (26.6.07) lo pude hacer. Me sorprendió lo que para mi era una nueva imitación, Jorge Wagensberg, director del CosmoCaixa. Normalmente tenían a Eduard Punset, pero me gusta muchísimo la incorporación de Jorge. Me partía con el chiste que hizo:
Feia moltíssim temps que no podia escoltar el Minoria Absoluta, ahir (26.6.07) per fi ho vaig poder fer. Em va sorprendre el que per a mi era una nova imitació, el Jorge Wagensberg, director del CosmoCaixa. Normalment tenien a l'Eduard Punset, però m'agrada moltíssim que hagin afegit el Jorge. Em pixava de riure amb l'acudit que va fer:
Si la galàxia s'expandeix... per què no trobo lloc per aparcar?
|CASTELLANO|
¿Problemas para aparacar?
Hacía muchísimo tiempo que no podía escuchar el programa Minoria Absoluta de RAC1, por fin ayer (26.6.07) lo pude hacer. Me sorprendió lo que para mi era una nueva imitación, Jorge Wagensberg, director del CosmoCaixa. Normalmente tenían a Eduard Punset, pero me gusta muchísimo la incorporación de Jorge. Me partía con el chiste que hizo:
Si la galaxia se expande... ¿por qué no encuentro sitio para aparcar?
21 de febrer 2007
Secció surrealista: La història del Senyor post-it i la quota de paraules
|CATALÀ|
Ja havia passat l'època de l'acceptació, això és bo. Havia parlat tant que havia gastat la seva quota de paraules parlades en aquella vida. Qui sap, potser en les properes vides podria recuperar-la. No, no, no ... no vull que doni la sensació que parlava massa, pels colzes que en diríem. No. Però vés per on, se li va acabar la quota de paraules. D'un dia per l'altre, sense previ avís. Estava comprant el pa, havia demanat una barra de quart i quan va voler demanar les ensaïmades mini ... se li van acabar! No va poder demanar les ensaïmades. Pobre, quina cara la d'ell i la de la dependenta.
Passada l'acceptació hauria de venir la fase de resignació, però ell en realitat estava en la fase de rebel·lia. Una fase complicada. Buscant alternatives a la seva permanent mudesa. Fins que un dia comprant el diari li van regalar un tac de post-its i en aquell moment se li va obrir el cel. La rebel·lia va passar a ser comoditat, per fi es podia comunicar d'una manera fàcil i àgil. Va descobrir-hi tot un món de missatges en formes allargades, petites, quadrades, de cor, roses, verdes, grogues, taronges, fúcsies ... tot un món on de nou poder comunicar-se.
Sí, me'n vaig enamorar. Encara no ho entenc. En realitat jo hagués necessitat una persona que em parlés, m'expliqués, em descriguis, perquè en mi no hi eren presents aquestes virtuts, però va aparèixer ell i em vaig sumir en una relació gairebé muda. Una relació sense paraules pronunciades. Tenia una forma molt metòdica d'escriure les seves notes, però quan realment m'agradava era quan em sorprenia amb post-its al coixí, a sota dels llençols, dintre la nevera, al plat de la dutxa, entre la roba interior, a la tapa de les escombraries, el teclat, dintre les olles ... quins records! He de reconèixer que a vegades era un tant inconvenient, sobretot quan fèiem l'amor ... era difícil concentrar-se mentre ell escrivia interjeccions i me les anava enganxant per la cara o al seu pit. Tanmateix, ho penso ara i era una situació còmica, per no dir-ne surrealista.
Va arribar el dia en que m'escrivia una de les seves històries bi-post-it i de sobte el bolígraf es va aturar. La tinta es va esvair instantàniament, però és que encara que volgués deixar-hi forma de lletres en el paper prement fortament no podia. La punta relliscava suaument. Havia esgotat la seva quota de paraules escrites. Només quedaven les mirades, els gestos, les carícies, els petons, les abraçades ... i què més volíem!
Aquest és un petit homenatge a la Secció que el David Balaguer va fer durant un any al programa El Món a RAC1 (temporades 2005-06 i 2006-07). Podeu escoltar els 32 capítols a la fonoteca d'amicsrac1.
~ altres històries surrealistes a l'Alegria De La Huerta ~
Passada l'acceptació hauria de venir la fase de resignació, però ell en realitat estava en la fase de rebel·lia. Una fase complicada. Buscant alternatives a la seva permanent mudesa. Fins que un dia comprant el diari li van regalar un tac de post-its i en aquell moment se li va obrir el cel. La rebel·lia va passar a ser comoditat, per fi es podia comunicar d'una manera fàcil i àgil. Va descobrir-hi tot un món de missatges en formes allargades, petites, quadrades, de cor, roses, verdes, grogues, taronges, fúcsies ... tot un món on de nou poder comunicar-se.
Sí, me'n vaig enamorar. Encara no ho entenc. En realitat jo hagués necessitat una persona que em parlés, m'expliqués, em descriguis, perquè en mi no hi eren presents aquestes virtuts, però va aparèixer ell i em vaig sumir en una relació gairebé muda. Una relació sense paraules pronunciades. Tenia una forma molt metòdica d'escriure les seves notes, però quan realment m'agradava era quan em sorprenia amb post-its al coixí, a sota dels llençols, dintre la nevera, al plat de la dutxa, entre la roba interior, a la tapa de les escombraries, el teclat, dintre les olles ... quins records! He de reconèixer que a vegades era un tant inconvenient, sobretot quan fèiem l'amor ... era difícil concentrar-se mentre ell escrivia interjeccions i me les anava enganxant per la cara o al seu pit. Tanmateix, ho penso ara i era una situació còmica, per no dir-ne surrealista.
Va arribar el dia en que m'escrivia una de les seves històries bi-post-it i de sobte el bolígraf es va aturar. La tinta es va esvair instantàniament, però és que encara que volgués deixar-hi forma de lletres en el paper prement fortament no podia. La punta relliscava suaument. Havia esgotat la seva quota de paraules escrites. Només quedaven les mirades, els gestos, les carícies, els petons, les abraçades ... i què més volíem!
Aquest és un petit homenatge a la Secció que el David Balaguer va fer durant un any al programa El Món a RAC1 (temporades 2005-06 i 2006-07). Podeu escoltar els 32 capítols a la fonoteca d'amicsrac1.
~ altres històries surrealistes a l'Alegria De La Huerta ~
|CASTELLANO|
Sección surrealista: La historia del Señor post-it y el cupo de palabras
Había pasado la época de la aceptación, eso estaba bien. Había hablado tanto que había gastado su cupo en aquella vida de palabras habladas Quién sabe, quizás en las próximas vidas podría recuperarla. No, No, no ... no querría que diese la sensación de que hablaba demasiado. No. Pero mira por donde, se le acabó la cuota de palabras. De la noche a la mañana, sin previo aviso. Estaba comprando el pan, había pedido una barra de cuarto y cuando quiso pedir las ensaimadas mini ... se le acabaron! No pudo pedir las ensaimadas! Pobre, vaya cara la de él y la de la dependienta.
Pasada la aceptación debería llegar la fase de resignación, pero en realidad estaba en la fase de rebeldía. Una fase complicada. Buscando alternativas a su mudez permanente. Hasta que un día al comprar el periódico le regalaron un taco de post-its y en aquel momento se le abrió el cielo. La rebeldía dejó paso a la comodidad, por fin se podía comunicar de una manera fácil y ágil. Descubrió un sinfín de mensajes en formas alargadas, pequeñas, cuadradas, de corazón, rosas, verdes, amarillas, naranjas, fucsias ... un nuevo mundo para poder comunicarse.
Sí, me enamoré. Sigo sin entenderlo. En realidad yo hubiera necesitado una persona que me hablase, me explicase, me describiera, porque en mi no estaban presenten estas virtudes, pero apareció él y me sumí en una relación casi muda. Una relación sin palabras pronunciadas. Tenía una forma muy metódica para escribir sus notas, pero cuando realmente me fascinaba era cuando me sorprendía con post-its en la almohada, bajo las sábanas, dentro de la nevera, en el plato de la ducha, entre la ropa interior, en la tapa del cubo de la basura, en el teclado, dentro de los pucheros ... qué recuerdos! Reconozco que a veces no era muy cómodo, sobretodo cuando hacíamos el amor ... era difícil concentrarse mientras escribía interjecciones y me las iba pegando en la cara o en su pecho. De todas maneras, ahora que lo pienso ... era una situación cómica por no decir surrealista.
Llegó el día en el que me estaba escribiendo una de sus historias bi-post-it y de repente el bolígrafo se paró. La tinta desapareció instantáneamente, pero es que aunque quisiera apretar fuertemente para dejar la forma de las letras en el papel no podía. La punta resbalaba suavemente. Había gastado su cupo de palabras escritas. Solo quedaban las miradas, los gestos, las caricias, los besos, los abrazos ... qué más queríamos!
Este es un pequeño homenaje a la Sección que David Balaguer hizo durante un año en el programa El Món a RAC1 (temporadas 2005-06 y 2006-07). Podéis escuchar los 32 capítulos en la fonoteca de amicsrac1 (catalán).
Sección surrealista: La historia del Señor post-it y el cupo de palabras
Había pasado la época de la aceptación, eso estaba bien. Había hablado tanto que había gastado su cupo en aquella vida de palabras habladas Quién sabe, quizás en las próximas vidas podría recuperarla. No, No, no ... no querría que diese la sensación de que hablaba demasiado. No. Pero mira por donde, se le acabó la cuota de palabras. De la noche a la mañana, sin previo aviso. Estaba comprando el pan, había pedido una barra de cuarto y cuando quiso pedir las ensaimadas mini ... se le acabaron! No pudo pedir las ensaimadas! Pobre, vaya cara la de él y la de la dependienta.
Pasada la aceptación debería llegar la fase de resignación, pero en realidad estaba en la fase de rebeldía. Una fase complicada. Buscando alternativas a su mudez permanente. Hasta que un día al comprar el periódico le regalaron un taco de post-its y en aquel momento se le abrió el cielo. La rebeldía dejó paso a la comodidad, por fin se podía comunicar de una manera fácil y ágil. Descubrió un sinfín de mensajes en formas alargadas, pequeñas, cuadradas, de corazón, rosas, verdes, amarillas, naranjas, fucsias ... un nuevo mundo para poder comunicarse.
Sí, me enamoré. Sigo sin entenderlo. En realidad yo hubiera necesitado una persona que me hablase, me explicase, me describiera, porque en mi no estaban presenten estas virtudes, pero apareció él y me sumí en una relación casi muda. Una relación sin palabras pronunciadas. Tenía una forma muy metódica para escribir sus notas, pero cuando realmente me fascinaba era cuando me sorprendía con post-its en la almohada, bajo las sábanas, dentro de la nevera, en el plato de la ducha, entre la ropa interior, en la tapa del cubo de la basura, en el teclado, dentro de los pucheros ... qué recuerdos! Reconozco que a veces no era muy cómodo, sobretodo cuando hacíamos el amor ... era difícil concentrarse mientras escribía interjecciones y me las iba pegando en la cara o en su pecho. De todas maneras, ahora que lo pienso ... era una situación cómica por no decir surrealista.
Llegó el día en el que me estaba escribiendo una de sus historias bi-post-it y de repente el bolígrafo se paró. La tinta desapareció instantáneamente, pero es que aunque quisiera apretar fuertemente para dejar la forma de las letras en el papel no podía. La punta resbalaba suavemente. Había gastado su cupo de palabras escritas. Solo quedaban las miradas, los gestos, las caricias, los besos, los abrazos ... qué más queríamos!
Este es un pequeño homenaje a la Sección que David Balaguer hizo durante un año en el programa El Món a RAC1 (temporadas 2005-06 y 2006-07). Podéis escuchar los 32 capítulos en la fonoteca de amicsrac1 (catalán).
27 d’octubre 2006
Premis Ondas 2006 - Minoria Absoluta i Porca Misèria
|CATALÀ|
Abans d'ahir es van fallar els Premios Ondas -que concedeix desde fa 53 edicions la Cadena SER mitjançant Ràdio Barcelona als professionals, empreses i treballs nacionals i internacionals que sobresurten cada any en el món de la ràdio, la televisió, la publicitat, el cinema i la música-.
D'aquests 23 premis n'hi ha hagut força que m'han tocat la fibra i destaquen sobre la resta.
-L'esdeveniment cinematogràfic de l'any que ha guanyat la pel·lícula Salvador de Manel Huerga. No puc dir res més sobre aquesta pel·lícula que em va fascinar fa unes setmanes i de la que ja vaig parlar.
Pere Brunet (Joel Joan) amb la Laia Font (Anna Sahun) i la porca Misèria
- El premi al millor programa de televisió local el van guanyar ex-aquo la sèrie de TV3 Porca Misèria i el programa de gags Vaya Semanita d'ETB. L'equip de la televisió basca són de lo milloret que hi ha, i ja se sap que és prou difícil riure-se'n de la situació del sempre etern problema basc. A mi el que m'agrada més és la família aquella que tenen un fill de la kale borroka i un altre que és ertzantza. Per altra banda, i un dels dos premis que més m'han agradat és el de la sèrie de'n Joel Joan. Ja havia rebut un altre Ondas per la sit-com Plats Bruts i està clar que tot el que maquina en Joel genera qualitat i alhora premis. Una sèrie rodada en format cinematogràfic que sobretot en les seves dues primeres temporades ens va fer emocionar com cap altra. Una sèrie on en Pere, guionista d'un late night show, i la Laia, investigadora, ens mostren la seva vida quotidiana i tot el que els envolta. En Pere i la Laia són els pols oposats, els pols oposats que s'atruen. Em fan pensar en els meus dos jos, les meves batalles interiors, el meu futur. M'agrada que per un cop la ciència estigui totalment equiparada a d'altres professions. M'agrada la lectura política i les pinzellades que dóna el Joel en els seus guions sobre els que ens envolta i el que ens importa. Em vaig identificar totalment amb la segona temporada. La música, les cançons esquissídament escollides i col·locades ... quasi semblen que estiguin creades per la sèrie. El color i la fotografia de la sèrie són excel·lents. Sorprenen els flashbacks i les anades d'olla que pateixen els protagonistes. Crec que es mereix un post en solitari ... Link a la pàgina web oficial de Porca Misèria.
Queco Novell, Toni Soler i Manel Lucas
-El premi a millor programa de ràdio se'l van endur ex-aequo el No somos nadie de M-80 Radio i el Minoria Absoluta de RAC1. El Minoria Absoluta es fa desde fa 4 anys diàriament durant la dura setmana de treball laboral, és a dir, de dilluns a divendres. El format actual és de dues hores, però és un programa que ha crescut desde les seves emisions setmanals en caps de setmana fins al fet de sortir diàriament i tenir dos programes en televisió, a més a més de tots els projectes paral·lels que porten els seus integrants i col·laboradors. Sí senyors, em vaig començar a aficionar per la política gràcies al programa que Catalunya es mereix (així és com comencen tots els seus programes). Ha destacat per la seva sinèrgia amb els oïents i d'això n'estem molt orgullosos a amicsrac1, els freaks de turno. Els Minoria Absoluta ens ha fet crèixer de la mateixa manera que ells han fet crèixer el panorama humorístic i imitacional del nostre país. Quants cops la gent m'ha mirat malament per riure fins a plorar mentre escoltava la ràdio? Programa conduït per en Toni Soler, que junt amb en Queco Novell (l'home de les mil veus) i en Manel Lucas formen el trio calavera. Tot això amanit amb un munt de col·laboradors i l'actualitat política de l'oasi català. Vam celebrar els 700 programes, els 1000 programes i ara celebro l'Ondas tan ben merescut. Link a l'espai que amicsrac1 dedica a Minoria Absoluta.
Abans d'ahir es van fallar els Premios Ondas -que concedeix desde fa 53 edicions la Cadena SER mitjançant Ràdio Barcelona als professionals, empreses i treballs nacionals i internacionals que sobresurten cada any en el món de la ràdio, la televisió, la publicitat, el cinema i la música-.
D'aquests 23 premis n'hi ha hagut força que m'han tocat la fibra i destaquen sobre la resta.
-L'esdeveniment cinematogràfic de l'any que ha guanyat la pel·lícula Salvador de Manel Huerga. No puc dir res més sobre aquesta pel·lícula que em va fascinar fa unes setmanes i de la que ja vaig parlar.
Salvador: Por la valentía y brillantez con que recupera uno de los episodios más oscuros de la reciente historia española.- El millor programa d'entreteniment ha anat pel nostre gran conegut Buenafuente. Que s'ha de dir ell, sempre líder d'audiència a la teva (TV3) en tots els seus late night shows. Un home capaç de reinventar el seus programes, el seu format i sempre amb la força suficient com per a estar allà impossant la qualitat. M'agrada que l'hagin escollit. Va arribar per a desbancar la teleescombraria i és ben cert que ho ha aconseguit, fins i tot deixant forat per a noves propostes de qualitat com és Noche H. Sempre m'ha agradat l'humor intel·ligent del que es fa valer aquest reusenc, humor amanit amb uns personatges psicodèlics. Vaig ser de les escèptiques del viatge a les espanyes de'n Buenafuente, però quasi des dels primers programes vaig veure que seria tot un èxit i que certament la televisió espanyola necessitava un aire més renovat i enginyós.
Buenafuente: Por su mirada inteligente sobre la vida española y por conducir, con sus dotes de gran comunicador, un programa de alta exigencia diaria.
Pere Brunet (Joel Joan) amb la Laia Font (Anna Sahun) i la porca Misèria- El premi al millor programa de televisió local el van guanyar ex-aquo la sèrie de TV3 Porca Misèria i el programa de gags Vaya Semanita d'ETB. L'equip de la televisió basca són de lo milloret que hi ha, i ja se sap que és prou difícil riure-se'n de la situació del sempre etern problema basc. A mi el que m'agrada més és la família aquella que tenen un fill de la kale borroka i un altre que és ertzantza. Per altra banda, i un dels dos premis que més m'han agradat és el de la sèrie de'n Joel Joan. Ja havia rebut un altre Ondas per la sit-com Plats Bruts i està clar que tot el que maquina en Joel genera qualitat i alhora premis. Una sèrie rodada en format cinematogràfic que sobretot en les seves dues primeres temporades ens va fer emocionar com cap altra. Una sèrie on en Pere, guionista d'un late night show, i la Laia, investigadora, ens mostren la seva vida quotidiana i tot el que els envolta. En Pere i la Laia són els pols oposats, els pols oposats que s'atruen. Em fan pensar en els meus dos jos, les meves batalles interiors, el meu futur. M'agrada que per un cop la ciència estigui totalment equiparada a d'altres professions. M'agrada la lectura política i les pinzellades que dóna el Joel en els seus guions sobre els que ens envolta i el que ens importa. Em vaig identificar totalment amb la segona temporada. La música, les cançons esquissídament escollides i col·locades ... quasi semblen que estiguin creades per la sèrie. El color i la fotografia de la sèrie són excel·lents. Sorprenen els flashbacks i les anades d'olla que pateixen els protagonistes. Crec que es mereix un post en solitari ... Link a la pàgina web oficial de Porca Misèria.
Porca Misèria: Por su propuesta innovadora y su excelente factura.
Vaya Semanita: Por su humor desmitificador de la realidad vasca.
Queco Novell, Toni Soler i Manel Lucas-El premi a millor programa de ràdio se'l van endur ex-aequo el No somos nadie de M-80 Radio i el Minoria Absoluta de RAC1. El Minoria Absoluta es fa desde fa 4 anys diàriament durant la dura setmana de treball laboral, és a dir, de dilluns a divendres. El format actual és de dues hores, però és un programa que ha crescut desde les seves emisions setmanals en caps de setmana fins al fet de sortir diàriament i tenir dos programes en televisió, a més a més de tots els projectes paral·lels que porten els seus integrants i col·laboradors. Sí senyors, em vaig començar a aficionar per la política gràcies al programa que Catalunya es mereix (així és com comencen tots els seus programes). Ha destacat per la seva sinèrgia amb els oïents i d'això n'estem molt orgullosos a amicsrac1, els freaks de turno. Els Minoria Absoluta ens ha fet crèixer de la mateixa manera que ells han fet crèixer el panorama humorístic i imitacional del nostre país. Quants cops la gent m'ha mirat malament per riure fins a plorar mentre escoltava la ràdio? Programa conduït per en Toni Soler, que junt amb en Queco Novell (l'home de les mil veus) i en Manel Lucas formen el trio calavera. Tot això amanit amb un munt de col·laboradors i l'actualitat política de l'oasi català. Vam celebrar els 700 programes, els 1000 programes i ara celebro l'Ondas tan ben merescut. Link a l'espai que amicsrac1 dedica a Minoria Absoluta.
Minoria Absoluta: Por su estrecha complicidad con los oyentes en su inteligente y desenfadada crítica política y social. En su ejercicio de ensanchamiento de la libertad de expresión, las caricaturas de las personalidades mejoran -y sin traicionarlas- a los originales, gracias a la creatividad y al espíritu de renovación continua que efectúa el equipo de Toni Soler.
20 d’octubre 2006
Bamboo (Antònia Font)
|CATALÀ|Bamboo (drama rural en 0'75 actes)
(Escena primera: A un caixer automàtic surt Pau Debon disfressat d'expintor de natures mortes i escandinau per la branca paterna. El Tauronet Bamboo ... que serà interpretat per Jaume Manresa, anirà amb un tub de pasta-dents passat de cos sencer.
Pau Debon alternarà amb el personatge Taurona Mare per al qual s'haurà de canviar el vestit anterior -amb el mínim temps possible i damunt l'escenari- per la indumentària típica d'un pintor de natures mortes i escandinau per la branca paterna)
PAU DEBON: fumen es pescadors, blanca és sa platja africana i un tauronet petit neda amb sa taurona mare
BAMBOO: mamà, avui m'he clavat un fil de coco dins un ull, mamà, qui som, es papà diu que som es seu tigreton
TAURONA MARE: bamboo, ets tu aigua de fruites, tiramissu, bamboo, ets tu ...
PAU DEBON: criden es pescadors, rotja és sa platja africana i un tauronet petit sopa amb son pare i sa mare
BAMBOO: mamà, avui m'he clavat un fil de coco dins un ull, mamà, que no, es papà diu que som es seu airgam-boy
TAURONA MARE: bamboo, ets tu canya de sucre, mousse de iogurt, bamboo, ets tu ...
Cançó Bamboo dintro del disc Batiscafo Katiuscas (2006) d'Antònia Font.
Web oficial del grup intergal·làctic mallorquí Antònia Font: www.antoniafontoficial.com
Gràcies al programa FórmulaCAT de RAC1, em va tocar el CD a El concúuurs de la temporada passada.
Podeu escoltar l'entrevista que van fer al Joan Miquel Oliver i al Pere Debon per presentar el Batiscafo Katisucas al FórmulaCAT de RAC1 (26.03.2006).
|CASTELLANO|Bamboo (drama rural en 0'75 actos)
(Primera escena: En un cajero automático sale Pau Debon disfrazado de ex-pintor de nautralezas muertas y escandinavo por parte de padre. El Tiburoncito Bamboo, que estará interpretado por Jaume Manresa, llevará un tubo de pasta de dientes de cuerpo entero.
Pau Debon alternará con el personaje Tiburona Madre para el que deberá cambiar el vestido anterior -en el mínimo tiempo posible y en el escenario- por la indumentaria típica de un pintor de naturalezas muertas y escandinavo por parte de padre)
PAU DEBON: fuman los pescadores, blanca es la playa africana y un tiburoncito pequeño nada con su tiburona madre
BAMBOO: mamá, hoy me he clavado un hilo de coco dentro de un ojo, mamá, quién soy, papá dice que soy su tigretón
TIBURONA MADRE: bamboo, eres tu agua de frutas, tiramissú, bamboo, eres tu ...
PAU DEBON: chillan los pescadores, roja es la playa africana y un tiburoncito pequeño cena con su padre y su madre
BAMBOO: mamá, hoy me he clavado un hilo de coco dentro de un ojo, mamá, que no, papá dice que soy su airgam-boy
TIBURONA MADRE: bamboo, eres tu caña de azúcar, mousse de yogur, bamboo, eres tu ...
Canción Bamboo dentro del disco Batiscafo Katiuscas (2006) de Antònia Font.
Web oficial del grupo intergaláctico mallorquín Antònia Font: www.antoniafontoficial.com
Gracias al programa FórmulaCAT de RAC1, me tocó el CD en El concúuurs de la temporada pasada.
06 d’octubre 2006
Jorge Drexler dixit
|CASTELLANO|
Una canción no es más que la secuencia genética de unos sentimientosEntrevista a Jorge Drexler en el Via Lliure de RAC1 (23/9/06) - 28:16 minutos ... los primeros dos o tres minutos son en catalán, el resto en castellano. Disfrutarla!
Jorge Drexler en ElPaís Semanal 17/9/06
|ENGLISH|
A song is the genetic sequence of feelings
Jorge Drexler in ElPaís Semanal 17/9/06
15 de setembre 2006
"Salvador" de Manel Huerga
El 2 de març del 1974, el jove militant del Moviment Ibèric d'Alliberació, Salvador Puig Antich, va esdevenir l'últim pres polític executat a Espanya mitjançant el "garrot vil". Aquesta és la seva història i la dels intents desesperats de la seva família, companys i advocats per evitar-ne l'execució.extret del web www.salvadorfilm.com
|CATALÀ|
14 de Setembre de 2006 va ser la pre-estrena del film Salvador de Manel Huerga. Ha comptat amb un repartiment excel·lent. Està clar que el protagonista, Daniel Brühl, borda el personatge però tots els actors que l'envolten ens ofereixen una actuació sublim. Leonardo Sbaraglia i Tristán Ulloa destaquen però ni molt menys amaguen les grans actuacions de la resta d'actors.
Els crèdits inicials em van agradar molt on es pot entreveure el context de l'època, finalment els crèdits un cop acabada la pel·lícula donen la contextualització dels fets de fa més de 30 anys en l'actualitat. Com pot ésser que després de 32 anys seguim en la mateixa situació?
La música és bona i crec que en l'únic moment que falla és en la manifestació, seqüència que per altra banda crec que és la més fluixa. Les cançons escollides m'agraden i la música de la banda sonora crea l'atmòsfera perfecta i acompanya molt bé. Trobo excepcional els moments d'acció i la música d'aquests moments. Així com el moment final de l'execució en el que, ni molt menys Manel Huerga es recrea, ans al contrari, trobo que tracta aquest moment d'una manera exquisida.
El color i les textures són adecuades per a cada moments, lloc i situació. Sempre m'han agradat aquests tons metàl·lics. El color rosa de la camisa recurrent de'n Salva durant el film li dóna un aire diferent que el destaca de la resta.
Crec que és un document que no s'hauria de perdre ningú. No perquè potser sigui nominada als Òscars, no. Sino perquè a més de ser una peça de la nostra història també és en tan que pel·lícula, excepcional.
Aquí podeu escoltar l'entrevista que el Xavier Bosch a El Món a RAC1 va fer a en Manel Huerga.
Aquí podeu escoltar l'entrevista dels Minoria Absoluta a en Manel Huerga.
Aquí podeu escoltar l'entrevista que van fer al VersióRAC1 a en Manel Huerga i en Daniel Brühl.
Aquí podeu escoltar el comentari que en Blai Morell va fer al Via Lliure de RAC1 sobre la pel·lícula Salvador.
14 de Setembre de 2006 va ser la pre-estrena del film Salvador de Manel Huerga. Ha comptat amb un repartiment excel·lent. Està clar que el protagonista, Daniel Brühl, borda el personatge però tots els actors que l'envolten ens ofereixen una actuació sublim. Leonardo Sbaraglia i Tristán Ulloa destaquen però ni molt menys amaguen les grans actuacions de la resta d'actors.
Els crèdits inicials em van agradar molt on es pot entreveure el context de l'època, finalment els crèdits un cop acabada la pel·lícula donen la contextualització dels fets de fa més de 30 anys en l'actualitat. Com pot ésser que després de 32 anys seguim en la mateixa situació?
La música és bona i crec que en l'únic moment que falla és en la manifestació, seqüència que per altra banda crec que és la més fluixa. Les cançons escollides m'agraden i la música de la banda sonora crea l'atmòsfera perfecta i acompanya molt bé. Trobo excepcional els moments d'acció i la música d'aquests moments. Així com el moment final de l'execució en el que, ni molt menys Manel Huerga es recrea, ans al contrari, trobo que tracta aquest moment d'una manera exquisida.
El color i les textures són adecuades per a cada moments, lloc i situació. Sempre m'han agradat aquests tons metàl·lics. El color rosa de la camisa recurrent de'n Salva durant el film li dóna un aire diferent que el destaca de la resta.
Crec que és un document que no s'hauria de perdre ningú. No perquè potser sigui nominada als Òscars, no. Sino perquè a més de ser una peça de la nostra història també és en tan que pel·lícula, excepcional.
Aquí podeu escoltar l'entrevista que el Xavier Bosch a El Món a RAC1 va fer a en Manel Huerga.
Aquí podeu escoltar l'entrevista dels Minoria Absoluta a en Manel Huerga.
Aquí podeu escoltar l'entrevista que van fer al VersióRAC1 a en Manel Huerga i en Daniel Brühl.
Aquí podeu escoltar el comentari que en Blai Morell va fer al Via Lliure de RAC1 sobre la pel·lícula Salvador.
|CASTELLANO|
El 2 de marzo de 1974, el joven militante del Movimiento Ibérico de Liberación, Salvador Puig Antich, se convirtió en el último preso político ejecutado en España mediante "garrote vil". Ésta es su historia y la de los intentos desesperados de su familia, compañeros y abogados por evitar su ejecución.
extraído de la página oficial www.salvadorfilm.com
14 de Septiembre del 2006, pre-estreno del film Salvador de Manuel Huerga. Cuenta con un reparto excelente. El protagonista, Daniel Brühl, borda el personaje pero todos los actores que lo acompañan nos ofrecen una actuación sublime. Leonardo Sbaraglia y Tristán Ulloa destacan pero ni mucho menos son capaces de eclipsar las actuaciones del resto de los actores.
Los créditos iniciales me gustaron mucho, ya que se puede entrever el contexto política y social de la época. Manuel Huerga concluye con unos créditos que nos contextualizan esos hechos de hace más de 30 años en un panorama mundial actual que no ha cambiado mucho. ¿Cómo puede ser que después de 32 años sigamos en la misma situación?
La música es buena y creo que el único momento en el que falla es durante la manifestación, secuencia que por otro lado creo que es la más flojita. Las canciones escogidas me gustaron y la música de la banda sonora crea la atmósfera perfecta y acompaña muy bien la situación. Encontré excepcionales los momentos de acción y la música de esos momentos. De la misma manera que el momento de la ejecución, que Manuel Huerga no utiliza para lucirse, sino que creo que lo trata de una manera exquisita.
El color y las texturas son adecuadas en cada momento, lugar y situación. Siempre me han gustado esos colores metálicos. El color rosa de la camisa de Salva que durante la película les da un aire diferente y lo destaca del resto.
Creo que se trata de un documento que nadie debería despreciar ni dejar de ver. No por el hecho de que tenga posibilidades de ser nominada a los Óscars, no. Sino por además de ser una pieza sobre nuestra historia también en tanto que película es excepcional.
Aquí podeis escuchar la entrevista que Xavier Bosch en El Món a RAC1 le hizo a Manuel Huerga (en catalán).
Aquí podeis escuchar la entrevista del trio de Minoria Absoluta a Manuel Huerga en RAC1 (en catalán).
Aquí podeis escuchar la entrevista que hicieron en el VersióRAC1 a Manuel Huerga y Daniel Brühl (en catalán).
Aquí podeis escuchar el comentario que Blai Morell hizo en el programa Via Lliure de RAC1 sobre la película Salvador (en catalán).
Los créditos iniciales me gustaron mucho, ya que se puede entrever el contexto política y social de la época. Manuel Huerga concluye con unos créditos que nos contextualizan esos hechos de hace más de 30 años en un panorama mundial actual que no ha cambiado mucho. ¿Cómo puede ser que después de 32 años sigamos en la misma situación?
La música es buena y creo que el único momento en el que falla es durante la manifestación, secuencia que por otro lado creo que es la más flojita. Las canciones escogidas me gustaron y la música de la banda sonora crea la atmósfera perfecta y acompaña muy bien la situación. Encontré excepcionales los momentos de acción y la música de esos momentos. De la misma manera que el momento de la ejecución, que Manuel Huerga no utiliza para lucirse, sino que creo que lo trata de una manera exquisita.
El color y las texturas son adecuadas en cada momento, lugar y situación. Siempre me han gustado esos colores metálicos. El color rosa de la camisa de Salva que durante la película les da un aire diferente y lo destaca del resto.
Creo que se trata de un documento que nadie debería despreciar ni dejar de ver. No por el hecho de que tenga posibilidades de ser nominada a los Óscars, no. Sino por además de ser una pieza sobre nuestra historia también en tanto que película es excepcional.
Aquí podeis escuchar la entrevista que Xavier Bosch en El Món a RAC1 le hizo a Manuel Huerga (en catalán).
Aquí podeis escuchar la entrevista del trio de Minoria Absoluta a Manuel Huerga en RAC1 (en catalán).
Aquí podeis escuchar la entrevista que hicieron en el VersióRAC1 a Manuel Huerga y Daniel Brühl (en catalán).
Aquí podeis escuchar el comentario que Blai Morell hizo en el programa Via Lliure de RAC1 sobre la película Salvador (en catalán).
|ENGLISH|
31 d’agost 2006
AmicsRAC1 - 3 anys de família racuniana virtual
|CATALÀ|
Avui, 1 de Setembre, es compleixen tres anys d’aquell missatge que va escriure l’Eduard desde Reus i va enviar virtualment a tota la Terra.
amicsrac1 va nèixer per a ser el punt de trobada dels oients de RAC1 una ràdio privada, fresca i jove que neixia ara fa més de sis anys.
Vaig començar a escoltar RAC1 des dels seus inicis enganxant-me a l’ADN del Santi Villas i després va arribar l’Albert Om amb el seu L’Hora Del Pati. Escoltava la ràdio a Barcelona, a Lleida i vaig marxar cap a Anglaterra. Desde Silsoe (Anglaterra) escoltava RAC1 per internet i són històrics els meus farts de riure, mentre fèia les pràctiques davant de la pantalla al PClab, escoltant les anades d’olla dels Minoria Absoluta del trio calavera (Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas) i el Problemes Domèstics de’n Manuel Fuentes. No sé com, però després d’escoltar molts i molts cops que dèien que existia un grup d’amics de RAC1 vaig decidir endinsar-me en aquell món. Era el 13 de Desembre del 2003 quan em registrava i passava a ser una amiga de RAC1 oficial. RAC1 em donava una sensació d’estar com a casa, quan durant el 2003-04 vaig estar a Anglaterra i Holanda. El 2004 políticament va ser molt intens a casa nostra i ho vam viure tot des d’internet. Així que en els meus inicis a amicsrac1 participava a les porres i sembla que se m’identificava amb el :mrgreen: Va anar passant el temps i vaig tornar a la Ciutat Comptal. Mica en mica vaig anar participant més i més en el fòrum fins que és com una mena d’addicció, però de les bones! Una setmana abans de marxar a València a fer el doctorat, és a dir, cap a les darreries del Juny del 2004, vaig anar a RAC1 per primer cop. Ja se sap que s’ha de peregrinar un cop a la vida a la nostra ràdio. Així que era el dia que fèiem entrega en el Primers auxilis, de l’Adam Martí, dels Premis AmiscRAC1. Allí vaig conèixer en persona a uns quants forumeros. Em vaig sentir molt agust i és d’aquesta manera quan el fòrum deixa de ser virtual per passar a ser una cosa més i més personal. Després de dures negociacions vaig acceptar el càrrec de moderadora de llibres i espectacles junt amb la bamba el 26 d’Agost del 2005. Des d’aleshores estic aprenent molt de l’Eduard i de tot l’equip de MODs. Escoltem RAC1, parlem de ràdio, de la nostra ràdio i en el meu cas intento dinamitzar els meus subfòrums. Els subfòrums culturals van aparèixer com a ampliació del fòrum, la gent poc a poc es coneixia i volia fer partíceps de les seves aficions a d’altres forumeros. Així ... estem llegint llibres, anant al cinema, escoltant música i anant al teatre per a culturitzar-nos i poder moderar. Al febrer vaig anar a la meva primera calçotada i va ser ocasió, un altre cop, per conèixer a més forumeros i fer pinya. Al maig vam celebrar els 1000 dies d’amicsrac1 i va ser tot un èxit. Vam donar el premis amicsrac1 en mà a alguns treballadors de RAC1 que van venir especialement, i com a record de la trobada anual vam rebre una samarreta butanita i una ràdio que només sintonitza RAC1. Ha anat passant la temporada, una temporada en la que m’he aficionat especialment al FórmulaCAT del Xavier Sanjuan, programa amb el que he aprés moltíssim de música i de com fer bona ràdio. Fa uns dies que la bamba i jo ens hem repartit el pastís, ara m’encarrego només d’espectacles, però ja se sap que ens sentim tot el fòrum com a nostre. Després de la farra virtual que ens fotrem avui, només espero que arribi l’octubre per anar a la trobada forumera a l’Empordà.
Inici de temporada i no sabem que és el que ens esperarà a partir del dilluns 4 de Setembre del 2006.
Felicitats pels tres anys d’amicsRAC1 i per molts anys més!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)