No saps on mirar, on adreçar-te, a qui trucar, a qui posar una espelma... el teu servidor de correu et torna un correu que acabes d'enviar. La persona ha desaparegut, s'ha esfumat i els seus bits han deixat d'existir, s'han barrejat amb la resta de pols còsmica que ens rodeja. Cada cop porto pitjor les defuncions virtuals, la pèrdua del rastre d'aquells que en algun moment han pogut compartir una nit amb la teva vetlla. On envio les flors, a qui comunico el meu condol. Llàgrimes que es queden atracades a la comissura de les tecles i no saben com arrencar. Tornes a enviar el correu i de nou arriba a tu com si estiguessis jugant la gran partida de fronton del segle contra tu mateixa.
Yo soy yo, ni me cambio ni freno
ni vuelvo al pasado
yo siempre acelero, yo...
Me tienes contenta (Pastora)
Hola Dietrich,
és una pena quan un no pot escriure en llibertat i mostrar els seus sentiments... aleshores tot passa a ser descafeïnat, diluït, mentida. A mi un cop em va passar amb mi mateixa, m'autocensurava perquè no volia reconèixer els meus sentiments, i vaig decidir deixar d'escriure. Prengui-s'ho com un descans per a poder contemplar el que passa a l'exterior i viure més intensament el que passa a l'interior. Estaré a l'espera de noves funcions al seu kabaret, faci'm un toc quan torni a pujar a l'escenari. Mentrestant pot seguir mirant pel forat del pany de la meva huerta.
Una abraçada i no dubti en enviar-me llavors si necessita qualsevol tipus d'ajuda,
AlegriaDeLaHuerta
Compartim aquesta mena de sentiment.
ResponEliminaNo ens pensem que pugui ser així... però això confirma que per molt virtuals que puguin arribar a ser les relacions sempre tendim a humanitzar-les, i per això ens preocupen, per això ens entristeixen, per això també formen part de nosaltres.
ResponEliminaM'agrada molt aquest post també!
ResponEliminaCada dia escrius millor! (o ja escrivies bé i estic aprenent a llegir jo)
Qui és en Dietrich? Jo vull que m'escrigues aquests correus també i dormiré com un àngel :)
ResponEliminaVinz, gràcies pels compliments... a voltes són necessàries les sotragades a voltes un necessita viure quelcom per a entendre d'altres. No et preocupis, no és una malaltia, és la vida. La Dietrich ja saps qui és, amb sort li hauran arribat les paraules, les paraules no es forcen, surten, fins i tot quan la paret del fronton te les torna.
ResponElimina