Tancant el cercle

|CATALÀ|
Una frase que a simple vista és fàcil de visualitzar però quan s’aplica a les relacions entre persones té el doble vessant: díficil d’explicar / fàcil d’entendre.
De concepte difícil d’explicar perquè, com expliques les relacions entre persones? A vegades les paraules no arriben als matissos dels actes, les mirades, els somriures, les abraçades, els petons, els enlluernaments, les rialles. Suposo que tot plegat hauria de ser una barreja complementaria de fotos, vivències, escrits ... però és allò que mai la suma de les parts arriba a fer el tot. El TOT és molt més que les seves parts.
Fàcil d’entendre perquè, què és el que passa quan pensant en el passat no recordes perquè es va refredar el vincle amb aquella persona que tant t’estimaves, tant admiraves, tant hi havies compartit? Doncs que et venen uns moments de desconcert, uns moments en els que no saps si el cercle es va tancar, si el cercle s’estava tancat, si el cercle s’està tancant o si el cercle mai es tancarà. Una sensació que et recorre el cos de no haver fet les coses bé ... i a mesura que passa el temps te n’adones i que si fa tant de temps que hi estàs pensant vol dir que el cercle no s’ha tancat. Em fa pena que havent-te admirat tant i havent aprés tant al teu costat no segueixis sent-hi.
Faig referència al meu missatge sobre Demian i els mestres. Està clar que hi ha d’haver un moment en el que m’allunyaré del meu mestre, però m’hi allunyaré d’ell com a mestre per passar a estar tots dos a la mateixa alçada. He tingut dos mestres a la vida amb els que he crescut, no entenc perquè amb un he arribat a reinventar la nostra relació i amb l’altre tinc el mal regust de no haver tancat el cercle.

|CASTELLANO|
Una frase que a simple vista es fácil de visualizar pero que cuando se aplica a las relaciones personales tiene esa doble vertiente: difícil de explicar pero fácil de entender.
De concepto difícil de explicar porque ... cómo explicas las relaciones interpersonales? A veces las palabras no llegan a explicar los matices de los actos, las miradas, las sonrisas, los abrazos, los besos, los deslumbramientos, las risas. Supongo que debería ser una mezcla complementaria de fotos, vivencias, relatos ... pero se trata de que nunca la suma de las partes llega a reproducir el todo. El TODO es mucho más que sus partes.
Fácil de entender porque ... qué es lo que pasa cuando pensando en el pasado no recuerdas el porqué se enfrió el vínculo con aquella persona que tanto querías, tanto admirabas, tanto habíais compartido? Pues te embargan unos momentos de desconcierto, unos momentos en los que no sabes si el círculo se cerró, si el círculo se estaba cerrando, si el círculo se está cerrando o si el círculo nunca llegará a cerrarse. Una sensación de no haber hecho bién las cosas te recorre el cuerpo ... y a medida que el tiempo va pasando te das cuenta, y si hace tanto tiempo que estabas pensando en ello quiere decir que el círculo no se ha cerrado aun. Me apena que habiéndote admirado tanto y habiendo aprendido tanto junto a ti no sigas estando presente.
Hago referencia a mi mensaje sobre Demian i els mestres. Está claro que llega el momento en el que me alejaré de mi maestro, pero me alejaré de él como maestro pasando a estar los dos a la misma altura. He tenido dos maestros en la vida con los que he crecido, no entiendo el porqué con uno he llegado a reinventar nuestra relación y con el otro tengo la sensación amarga de no haber cerrado el círculo.