02 de juliol 2007

Escoles de la vida

|CATALÀ|
A vegades pots treure una lliçó de les coses, les persones, les situacions més insospitades. La meva faceta del problem solving mai ha estat gaire desenvolupada, i de fet faig els possibles per fugir dels conflictes. En certa manera això és un defecte, però bé, la vida és llarga i poc a poc ens erosiona per donar-nos forma i amb sort fer-la més ergonòmica. Passa el temps, ens fem grans i a voltes més sensibles. Ens passen coses bones, ens passen coses dolentes i de tot, poc o gens, n'aprenem. Fa mesos que tinc un malson i ha arribat el dia que s'ha fet realitat. N'aprenem de la vida i de les persones que ens envolten i comparteixen tot allò que vivim. Un pot ser aprenent de fuster, de mecànic i també hi ha aprenents de moderador, però arriba un punt en el que pels teus mèrits o per les circumstàncies passes a fer-te major d'edat i a haver d'assumir responsabilitats. Sé que hi seràs però també sé que a partir d'ara comença el vol en solitari amb la responsabilitat moral sobre les ales. He aprés molt, segurament no hagi superat el meu defecte, però et ben asseguro que he après moltíssim. Mai hagués arribat a pensar que aquesta experiència podria passar de ser una anècdota a ser una altra de les tantes escoles de la vida. Gràcies per fixar-te en mi, una persona que al meu parer no destaca, i donar-me més que la responsabilitat l'oportunitat de poder aprendre al teu costat. Gràcies per ser una mena de pare-amic internàutic per a mi. Gràcies per guiar-me en l'art de l'estira i enronsa. Gràcies per fer-me sentir segura en la meva tasca i els meus dubtes. Gràcies per confiar en mi. Gràcies.
Per Il Capo


|CASTELLANO|
Las cosas, las personas, las situaciones más insospechadas pueden convertirse a veces una lección. Nunca he tenido muy desarrollada mi faceta de problem solving, y de hecho siempre hago lo posible para escabullirme de los conflictos. En cierto manera esto es un defecto, pero bueno, la vida es larga y con el tiempo nos erosiona para darnos forma y con suerte hacerla más ergonómica. Pasa el tiempo, nos hacemos mayores y a veces más sensibles. Nos pasan cosas buenas, nos pasan cosas malas y de todo, poco o mucho, aprendemos. Hace meses que tengo una pesadilla y ha llegado el día en que se ha hecho realidad. Aprendemos de la vida y de las personas que nos rodean y comparten todo aquello que vivimos. Uno puede ser aprendiz de mecánico, de ebanista y también hay aprendices de moderador, pero llega el punto en el por tus méritos o por las circunstancias te haces mayor de edad y a asumir ciertas responsabilidades. Sé que estarás ahí pero también que a partir de ahora empieza el vuelo en solitario con las responsabilidad moral sobre las alas. He aprendido mucho, seguramente no he superado mi defecto, pero te aseguro que he aprendido muchísimo. Nunca hubiera pensado que esta experiencia podría ir más allá de una anécdota, y se ha convertido en otra de las tantas escuelas de la vida. Gracias por fijarte en mi, una persona a mi parecer no destaca, y darme más que la responsabilidad, la oportunidad de poder aprender a tu lado. Gracias por ser un padre-amigo internáutico para mi. Gracias por guiarme en el arte del estira y afloja. Gracias por hacerme sentir segura en mi trabajo y mis dudas. Gracias por confiar en mi. Gracias.
Para Il Capo


10 comentaris:

  1. Tots som cobarts en el algun moment de la vida. Com molt bé dius hi ha moment que ho farem millor o pitjor però l'important es haver-ho intentat, i ser crític amb allò que has fet. D'aquesta manera creixerem.. diuen ...
    un peto molt gran.

    ResponSuprimeix
  2. Hola Sara, ja saps que de crítica i dura amb mi mateixa ho sóc, i fins i tot massa. Vaig acceptar la tasca que em van proposar i ,millor o pitjor, l'estic fent, amb molta il·lusió i ganes d'aprendre.

    Un petó molt fort i, com no ens trobem, et felicito pels 27... què gran que ets nena! ;)

    ResponSuprimeix
  3. Em sembla un molt bonic homenatge. En el meu cas també vaig tenir la sort de trobar-me amb un "mestre" que em va ajudar molt en la meva tasca, en llaurar el meu camí. Tot i que aquell camí em va portat enlloc, li agraeixo molt tot el que vaig aprendre

    B7s

    ResponSuprimeix
  4. @Rafa Porcar,i tant que és un bon homenatge... l'homenatjat em va dir que es passaria per aquí, però bé, sinó hi deixa el seu comentari no passa res perquè ja ens hem donat les gràcies mútuament prou vegades. Sempre és important saber aprendre de la gent que apareix pel teu camí, tant si s'estan més o menys temps la qüestió és poder treure'n profit. He tingut sort, al llarg de la meva curta vida he tingut uns quants "mestres" d'aquests que dius. El que més em reconforta és que han estat mestre de la vida, que m'han acompanyat en la vida i m'han ensenyat o m'han guiat en la form de pensar, raonar, criticar... Il Capo, és un d'ells, però també he de fer esment de'n Lluís o en Miquel, que ja han estat més d'un cop homenatjats en aquest bloc.
    Gràcies pels teus comentaris Rafa ;)

    ResponSuprimeix
  5. Què menys!!
    (que poques ganes de treballar, per cert...) :S

    ResponSuprimeix
  6. Sense cap mena de dubte, Il Capo un gran mestre i millor persona.

    No és fàcil, ho se, però no et preocupis que ho estàs fent molt bé. Molts ànims i moltes gràcies per creure en aquest projecte.

    Una forta abraçada.

    ResponSuprimeix
  7. Gràcies pels ànims, a voltes és difícil que hi regni el happyflowerisme i el respecte entre les persones.

    Petons i molts ànims amb la teva nova experiència bloggera... no sé ben bé qui ets, però tot i així moltes gràcies per passar per la huerta alegre.

    ResponSuprimeix
  8. Moltes gràcies, no se en que sortirà de tot això però ho intentarem, encara que si he estat capaç de mantenir durant una temporadeta el happyflowerisme per aquells móns virtuals no crec que em vagi malament del tot.

    Una "aire" ventilada.

    ResponSuprimeix
  9. El mestre de debó és aquell que no deixa d'aprendre mai, no el que ensenya el poc que sap. Alegria, independentment de que el projecte funcioni o no, saps molt bé que s'han creat uns lligams que ja no es desfaran. No és això el més important de tot? no serà que el projecte és només una excusa, una tapadera, un camí?

    PD: Ei airin!! tu per aquí!

    ResponSuprimeix
  10. Moltes gràcies again Il Capo ;)

    ResponSuprimeix