14 de juliol 2008

Pes


|CATALÀ|
De cop i volta la tristor ens inunda
es passeja per les nostres mirades
ens fa tremolar la punta dels dits
embarbussa la nostra llengua
i finalment en fa defallir les cames.

A terra ja, amb la cara sobre l'asfalt
notem com ens crema
fins que ens provoca un gran salt.

Obrim els ulls,
notem l'aire passar pel nostre nas
sortint i captant-ne de nou.
Un gran sospir que alleuja la pena,
però segueix allà,
a la nostra esquena,
al nostre pit,
encorbant-nos.

Quan ja estàs en pau amb tu
comences a preocupar-te pels altres.
El forat del pit passa a ser una nafra
i a l'esquena portes la humanitat.
Ens fem grans i ens angoixa.
L'existencialisme del ser
que ens aporta més dolor que no pas respostes.

Però el sol de nou surt
i nosaltres sortim al carrer,
sense comprendre res,
sense resoldre res,
empitjorant-ho tot.


|CASTELLANO|

Peso
De repente la tristeza nos inunda
se pasea por nuestras miradas
hace temblar la punta de nuestros dedos
embarulla nuestra lengua
y finalmente hace desfallecer nuestras piernas.

En el suelo, con la cara sobre el asfalto
notamos cómo nos quema
hasta que nos provoca un gran salto.

Abrimos los ojos,
notamos el aire pasar por nuestra nariz
saliendo y captándolo de nuevo.
Un gran suspiro que alivia nuestra pena,
pero sigue ahí,
en nuestra espalda,
en nuestro pecho,
encorvándonos.

Cuando ya estás en paz contigo
empiezas a preocuparte por los demás.
El agujero del pecho pasa a ser una llaga
y en la espalda llevas la humanidad.
Nos hacemos grandes y nos angustia.
El existencialismo del ser
que más que respuestas nos aporta dolor.

Pero el sol de nuevo sale
y nosotros salimos a la calle,
sin comprender nada,
sin resolver nada,
empeorándolo todo.

4 comentaris:

  1. La darrera estrofa parla del fet de no entendre, de no comprendre. Això és el que molts cops fa tan amargues les tristeses. La falta d'elements que ajudin a comprendre els perquès.
    Dic jo, no sé.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. jaumeduran, sí... tens tota la raó. Per què et fixes sempre en la darrera estrofa? És com si fos la darrera gota del suc, no? Però sí tens tota la raó, una de les coses que complica la tristor és el fet de no saber com deslliurar-se'n, a voltes no saps el seu origen, no poder lluitar contra les seves causes, la impotència. El primer esborrany tenia una estrofa més, però era feliç i no suporto les pelis dramàtiques que al final tenen un gir que ho arregla tot i finalment la tornen feliç. Doncs sí, al final ha quedat així, la incomprensió davant la vida.

    ResponElimina
  3. laluzenmi24/7/08 12:29

    me gusta.
    y me gusta el verbo embarbussar.

    ResponElimina
  4. laluzenmi, me gusta que también te guste ;) Que el dolor y el peso que genera pueda agradar a alguien quiere decir que como mínimo he podido transmitir algo. Gracias por leerlo. Ah, y respecto al verbo embarbussar, a mi también me gusta, además es coherente con ella misma porqué se embarulla ella misma al ser pronunciada ;)

    ResponElimina