30 d’agost 2008

Nova lliçó al sac


Deixem d'estar sols
quan aprenem a estar sols...
Ll. 30.8.08


Dejamos de estar solos
cuando aprendemos a estar solos...
Ll. 30.8.08

16 comentaris:

  1. Bon dia, Alegría.
    És un pensament optimista, el que expresses. De fons dur, però.
    Hi ha qui diu que mai s'està sol del tot, que sempre hi ha algú. Hi també hi ha qui diu que per més gent que tinguis, en el fons sempre estaràs sol davant les coses. El que es troba a faltar, quasi sempre, és l'estar acompanyat davant la situació que sigui. Però els altres són un altre món, i també passen la seva peripècia, i segurament el que falla és l'encaix entre el que necessitem uns i el que necessiten els altres.
    No sé si serveix de molt aquesta reflexió. En tot cas sí que és cert que tot és una lliçó.
    Et desitjo tota la força necessària per viure el que toca.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. No sé qui deia que hi ha persones que no suporten el silenci perquè tenen massa soroll a dintre seu.
    De totes maneres, no sé fins a quin punt aprendre a estar a soles és deixar de sentir la soledat.
    A més a més, potser això pot agradar a algú.
    (Per cert, informe: "Peregrinos" localitzada i a punt).

    ResponSuprimeix
  3. És TAN cert.Jo me'n vaig adonar fa poc. És la clau per a moltes coses. Has expressat molt bé una idea que he tingut moltes voltes!

    ResponSuprimeix
  4. Moltes gràcies jaume per passar per aquí i deixar les teves reflexions. Bé, hi ha moments en els que la solitud t'envaeix, t'atrapa, i no pots fer res. És el pitjor que et pot passar a la vida perquè no l'has escollit tu, sinó ella i les circumstàncies a tu. És molt dur, però seguirem endavant. Aquesta lliçó no crec que sigui optimista, sinó una manera de tirar endavant, una lliçó de qui sempre me'n dona.

    jeroni maleuff, com li he dit al jaume... crec que ha estat l'ensenyament d'un amic per a poder tirar endavant. Una manera de poder fer el nostre camí poc a poc i després retrobar-nos. La soledat no crec que pugui agradar a ningú, o com a mínim t'asseguro que a mi no m'agrada gens. Vaig oblidar dir-te que la busquessis en versió original, segur que és molt més bona... com totes! De totes maneres, penso que en cartellera segons les sinopsis n'hi ha de més bones... jo tampoc sé riure.

    orxater, suposo que hi ha moments per a tot i certament jo preferiria la perfecta barreja de poder fer coses sol i ser un amb mateix amb el fet de poder compartir la vida i els sentiments amb algú. No és meva la frase, ara ho esmeno.

    ResponSuprimeix
  5. Està bé llegir l'assaig de Montaigne sobre la solitud. Animets!

    ResponSuprimeix
  6. Hola albert, una altre cop per aquí ;) Moltes gràcies pels ànims. Em podries donar més dades sobre aquest assaig? El títol, editorial... gràcies!

    ResponSuprimeix
  7. Estar sola, sentir la soledat estant acompanyada, sentir la soledat, patir la soledat, viure en soledat, viure sola,... la soledat té moltes formes d'existència. El més cert és que existeix, no ho podem negar. Hem d'aprendre a viure amb ella i, fins i tot, disfrutar-la! La soledat ens permet trobar-nos a nosaltres mateixos, saber qui som, què volem, què necessitem,... i això no significa que ens haguem d'aïllar del món ni de les persones que estimem.

    Per cert, gràcies per l'add al meu blog, alegria! En Jorge Drexler és un dels grans poetes contemporanis i, cada vegada que escolto aquesta cançó, em fa somriure. Espero veure't pel meu blog en les properes entregues.

    Una sincera abraçada, alegria!

    ResponSuprimeix
  8. Estic totalment d'acord amb tu, però el que a mi em fereix i em fa mal és quan la soledat m'escull sense jo haver-la volgut. Està clar que ara caminarem durant un temps juntes sense gaire ganes per part meva, però ens tornarem a fer amigues com abans i passarà a ser un gaudi.

    Mmmmmm... és que el Jorge Drexler és un poeta, aquí està la clau. La cançó a la que et refereixes jo també la tinc referenciada a l'Alegria. És bàsica per entendre el flux d'energies.

    T'asseguro que passaré pel teu blog.

    Un petó guapíssim!

    ResponSuprimeix
  9. Alegria, n'hi ha més d'una d'edició. La que jo gasto és la de l'editorial Proa, relativament recent (2006). S'ha de buscar "Assaigs, llibre primer", traducció de Vicent Alonso. L'assaig 28 es titula "Sobre l'amistat".

    ResponSuprimeix
  10. Moltes gràcies Albert, aniré a fer-hi una ullada... Escolta, tu no m'havies comentat sobre un assaig de la solitut?? També miraré el de l'amistat, aquest tema sempre m'ha agradat molt.

    ResponSuprimeix
  11. Tens raó. On dec tenir el cap? (de vegades ens traïm amb facilitat, eh?) Assaig sobre la soledat: 39. Recordo haver-ne fet un post. b7.

    ResponSuprimeix
  12. Cap problema, ja l'he trobat aquesta tarda. De totes maneres... és molt probable que el tinguin a la biblioteca així que hi aniré per llegir-ho amb tranquil·litat. Moltes gràcies, ah... i el de l'amistat segur que també està molt bé.

    ResponSuprimeix
  13. Una gran frase i del tot certa! :) El que passa és que no és tan fàcil aprendre-ho...

    ResponSuprimeix
  14. Núr, sí... una gran lliçó i deures els que m'ha deixat el meu amic. La veritat és que quan hi ets és força difícil però poc a poc, hi haurà moments millors i moments pitjors però l'anirem posant en pràctica. Tornarem a aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos i a fer-nos amics de la soledat. Un petonàs!

    ResponSuprimeix
  15. A veces con aprender no basta, o no basta por tiempos duraderos, quizás sí de inmunidad en tiempos cortos.

    ResponSuprimeix
  16. La verdad es que cuesta mucho aprenderlo y es tan fácil dejarse ir y desaprender lo aprendido... ay, Señor de la Suburbia!

    ResponSuprimeix