15 d’abril 2012

La virtut de l'espera


Em demanes que giri les busques del rellotge a càmera lenta, que sigui capaç de convertir l'espera en tota una virtut però que tanmateix hi sigui present. És per això que agafaré la meva prosa autoeditada, les calcetes, el pijama sense ossets, els taps per les orelles i el somier dels convidats. De totes les meves andròmines en faré una escultura que resumirà l'essència d'allò que vull deixar enrere i la plantaré al teu menjador, equidistant dels sofàs, la televisió, el ficus i la llibreria. Seuré al sofà del finestral encartonat esperant pacientment la teva presència. Un cop senti grinyolar el joc entre la clau i el pany m'enrojoliré i amb rapidesa em taparé la cara, com qui immutable li passa la vida llegint. De tant en tant la mirada posada en el vademècum desenfocarà l'escultura que s'interposa en les nostres vides, i fitaré la teva existència. Les hores que m'has sentenciat s'allargassaran farcides de tu diluint lletres en cervesa, agombolant una de les teves amants, veient documentals, suplicant per un petó de més i esmorzant repetidament a deshora. M'aproparé quan en secret quedis rendit al més oníric dels pensaments, aleshores sense que te n'adonis lliscaré els meus dits desenganxant-te la camisa xopa i en un moviment harmònic uniforme amb les puntes et dibuixaré a l'esquena una muntanya russa infinita.

Nedant en una torrentada a càmera lenta, esperaré.


Cap comentari:

Publica un comentari