21 d’agost 2012

Un trazo rugoso y desgastado


fingers vs ocean by part two


Ideas heterogéneas se acumulan de forma compulsiva en libretas de diversos tamaños. Líneas argumentales que se funden con el papel tomando curvas arriesgadas. Este es un verano irregular pero qué pena que no llueva para mojarme las sandalias a tu paso. Ahora lo veo todo de otra manera, más irrelevante. Me transformaré en un trazo rugoso y desgastado para ir caminando entre cuadros y pentagramas para tener una vida de literatura. Me subiré a ese velero y fijando el horizonte iré en su búsqueda.


07 d’agost 2012

Cruce de vidas


Cruce de vidas by AlegriaDeLaHuerta


Los dos en un tren... aunque distinto, vaya descoordinación. Nuestras vías parecían paralelas en un mismo universo lo suficientemente grande como para no encontrarse en ninguna de nuestras vidas paralelas. La poesía y el misterio nos unió en una mezcla explosiva, su onda expansiva avanzaba a milímetro por día y nosotros ignorando todo lo que pasaba aquí dentro. La cadencia de nuestra serie de encuentros no seguía ninguna regla matemática. Momentos de aparición heurística llenos de euforia y rapidez hasta altas horas de la madrugada. No siempre fue así. No siempre será así. Despertarme a tu lado pensando en que un día mi vida junto a la tuya sería poesía, pero le diste un hachazo. Ese cruce de vidas de repente llegó a ser tan real que, no sé si por miedo o por destino, las vías volvieron a separarse. Tu sentencia fue tan contundente que sumida en la ambigüedad me has dejado. No sé si tiende de nuevo al paralelismo de vidas o si, irremediablemente, se separan cada vez más una de la otra. 

Desear un choque de trenes
para obtener el inicio de
nuestro punto de fuga.


03 d’agost 2012

La sorpresa normal




Somnis surrealistes, quan m'apareixen sempre són surrealistes. Al cap i a la fi és el que diuen, que la poesia es matèria de somni, que està feta del material dels somnis, a la frontera que hi ha entre el conscient i els subconscient, en el moment de la vigília. Però passa el mateix que quan em poso a escriure, mai sé quin és el camí que porta la narració i em deixo endur per ella. Els somnis surrealistes han deixat de sorprendre'm en tant que surrealistes, doncs el surrealisme ja és part de la meva vida, i és per això que la nit que vaig tenir un somni real em van saltar totes les alarmes. Com podia ser que tingués un somni normal, en el que passessin coses quotidianes i, fins i tot, pogués reconèixer la cara de la persona que el compartia amb mi. Encara me'n faig creus quan de tant en tant em sorprenc bocabadada fantasiejant sobre aquell somni. Una amanida de tomàquet, la televisió encesa i jo encara esperant a que tornessis a l'habitació. No va ser res més que això, però encara el tinc gravat a la ment, de la mateixa manera que aquella torrada amb tomàquet, sobrassada i mel que vaig prendre ara farà unes setmanes. De sobte, per dir-ho ras i curt, la quotidianitat em sorprèn. En Julio Monteverde diu que el somni és en si mateix necessitat, i potser el que necessiti sigui aterrar de nou a la quotidianitat, no sé quina perquè n'hi ha tantes com vides.