26 de febrer 2009

Glopades de vida


Glopades de vida només de pensar el moment en el que m'abraçaràs. M'agafaràs en braços i aixecant-me els peus de terra em faràs fugir de tot això. Aquesta opressió que em té tancada en una caixa de vidre translúcid, des d'on sento la llum de l'exterior però no acabo de distingir allò que m'espera, pel que estic predestinada.

Glopades de vida només d'imaginar el moment en el que et dono un petó mentre suaument toco el teu bescoll acariciant-te els cabells. Les primeres paraules surten a borbollons trepitjant-se les unes a les altres. Pausadament, entre plat i plat, esgranem el sentit de la vida, de la meva vida. Et miro, els teus ulls petits i les teves mans. Estàs igual, fa tants anys que et conec i sempre t'he vist igual. Ara però, no sortiria corrents com ho vaig fer de nena. No me'n puc estar, he decidit fer cas a tot allò que la ment em dicti. Abaixo la mà i lliscant sobre els meus pantalons de llana verda arribo fins al genoll que dista un mil·límetre del teu, i mentre m'expliques la vida que fins fa poc era tot un misteri, acabo saltant al buit i ancorant les meves gemmes als teus texans.

Glopades de vida només de somniar que m'esperaves en el teu apartament, aquell en el que des del carrer veia com les parets verdes es reflectien al sostre. Incorporant-te del sofà no em deixaves posar la bossa a la tauleta mentre m'agafaves fortament i dolçament em besaves, com quan me'l donares furtivament a la porta del darrere de l'església. Mai havíem estat junts més de deu hores seguides, la mitja era de quatre o cinc i només un cop vam fer-ne quinze, però tu sempre havies estat al meu costat i jo des que m'hi vas donar pas. Perplexes arribàvem a la conclusió que el millor que podíem fer era seguir junts, no podíem girar l'esquena al destí.

Glopades de vida només de recordar els batecs que has robat del meu cor. L'os de la boca sec, esquarterat i incapaç de beure's l'aigua de la Lluna. Amb el temps l'inici de les tremolors inconscients. La fi de l'espectacle pirotècnic amb el silenci íntim que acabava tallant amb un ganivet i en el que ara et desafiaria, retornant-te la mirada sense parpellejar, fins que decidissis cap a on orientar la nostra brúixola.

Glopades de vida només de saber-se realitat.


|CASTELLANO|


Bocanadas de vida


Bocanadas de vida sólo de pensar el momento en el que me abraces. Me cojas en brazos y levantándome los pies del suelo me hagas huir de todo eso. Esta opresión que me tiene encerrada en una caja de vidrio traslúcido, desde donde siento la luz del exterior pero en la que no acabo de distinguir aquello que me espera, para lo que estoy predestinada.

Bocanadas de vida sólo de imaginar el momento en que te doy un beso mientras suavemente toco tu nuca acariciándote el pelo. Las primeras palabras salen a borbotones pisándose las unas a las otras. Pausadamente, entre plato y plato, desgranamos el sentido de la vida, de mi vida. Te miro, tus ojos pequeños y tus manos. Estás igual, hace tantos años que te conozco y siempre te he visto igual. Ahora sin embargo, no saldría deprisa y corriendo cómo lo hice de niña. No me puedo privar, he decidido hacer caso a todo lo que me dicte la mente. Bajo la mano y deslizándome sobre mis pantalones de lana verde llego hasta la rodilla que dista un milímetro de la tuya, y mientras me explicas la vida que hasta hace poco era todo un misterio, acabo saltando al vacío y anclando mis yemas en tus tejanos.

Bocanadas de vida sólo de soñar que me esperabas en tu apartamento, aquél en el que desde la calle veía cómo las paredes verdes se reflejaban en el techo. Incorporándote del sofá no me dejabas poner la bolsa en la mesilla mientras me agarrabas y me besabas dulcemente, como aquel día en el que me lo diste de forma furtiva en la puerta trasera de la iglesia. Nunca habíamos estado juntos más de diez horas seguidas, la media era de cuatro o cinco y sólo una vez llegamos a quince, pero tú siempre habías estado a mi lado y yo desde que me diste paso. Perplejos llegábamos a la conclusión que lo mejor que podíamos hacer era seguir juntos, no podíamos darle la espalda al destino.

Bocanadas de vida sólo de recordar los latidos que has robado de mi corazón. El hueso de la boca seco, descuartizado e incapaz de beberse el agua de la Luna. Con el tiempo el inicio de los temblores inconscientes. El fin del espectáculo pirotécnico con el silencio íntimo que acababa cortando con un cuchillo y en el que ahora te desafiaría, devolviéndote la mirada sin parpadear, hasta que decidieras hacia dónde deberíamos orientar nuestra brújula.

Bocanadas de vida sólo de saberse realidad.


7 comentaris:

  1. Glopades exquisides (m'ha encisat sense remei).
    Per cert, poesia saharaui, ummm... interessant.

    ResponElimina
  2. Està bé que com a mínim hagi pogut encisar a algú. Jeroni Maleuff, vas poder anar a la poesia saharaui?? Què tal va estar que jo no vaig poder anar...

    alegría, he respirado mucho... la bocanadas de fin de semana son las que dan más vida y más si son de este tipo.

    ResponElimina
  3. El cas és que em dirigia cap a la facultat de filologia i em vaig trobar amb un dels meus arxienemics, el Professor Wilson, que va voler convidar-me a una cervesa.
    De bestreta, em va semblar sospitós, però hi vaig consentir a desgrat.
    Com sempre, la meua intuïció no fallava, i vaig acabar a una festa de disfresses disfressat sense voler-ho d'escriptor ombrívol i certa desconeguda em va proposar a cau d'orella:
    "Vine a mirar-te el rostre trist
    en l'espill d'un matí oblidat".
    De bestreta, em va semblar sospitós, però hi vaig consentir a desgrat.

    ResponElimina
  4. Vas consentir a desgrat dos cops seguits... és això el que el separa a un d'una lectura de poemes saharauis? Espere que el proper cop tinguis més sort.

    Tenies el rostre trist, però no sé si vas arribar a veure l'espill del matí oblidat. Potser ja l'has traspassat i et trobes al més enllà. Manifesta't!

    ResponElimina
  5. Ei, escrius de puta mare, que lo sepas.

    ResponElimina
  6. Carles... jajja... moltes gràcies pels ànims ;) Un petó molt fort que se'n va cap als Pirineus!

    ResponElimina