I ara, després de tot aquest temps separats, de somniar com seria el moment quan ens retrobéssim, ha estat així. Reflexionar sobre aquest moment per acabar sent impulsiu. Per una nimietat, sense importància, sense res especial.
I pensar que des d'aleshores t'he estat buscant en totes les abraçades, i sempre m'han semblat aigualides, etèries, flonges. No eren els teus braços, el teu pit, la teva escalfor ni el teu batec. No eren tu.
Aquell present era tan nostre.
I qui sap, potser mai més serem especials. Ja no som aquells.
Segueixo sense entendre quin sentit ha tingut trucar-te, després de tot aquest temps, en veure la quitxalla donant voltes a la pista atlètica. Malbaratar aquesta ocasió que havia anat madurant com el formatge, envellint com el vi, florint com el cadàver del que vàrem ser.
En un sospir he obert la tapa del flascó i has volat, com un pet!
Aquell present era tan nostre.
I qui sap, potser mai més serem especials. Ja no som aquells.
Segueixo sense entendre quin sentit ha tingut trucar-te, després de tot aquest temps, en veure la quitxalla donant voltes a la pista atlètica. Malbaratar aquesta ocasió que havia anat madurant com el formatge, envellint com el vi, florint com el cadàver del que vàrem ser.
En un sospir he obert la tapa del flascó i has volat, com un pet!
Aquest text és trist, però al final et trau un somriure.
ResponEliminaRes és per sempre, vivim al món de les efimeritats i no podem fer res per evitar-ho...
Maria, sí que es pot fer, tot i que potser sigui malaltís. Viure en el passat no t'ajuda a avançar, a més que aquell passat no és el que va ser sinó el que construeixes dia a dia. El passat és irreal. I a la fi, quan t'atures i t'adones que tot allò que havies guardat amb gelosia ja no és veritat, tan sols un producte de la teva ment, aleshores ja has perdut el temps.
Elimina