18 d’abril 2025

Sota el cirerer

Flor de cirerer despistada, 10.I.2025

Fa més d'un any que jaus sota l'arbre. Sí, aquell cirerer empeltat fa anys que ha estat donant cireres per tots els ocells de la vall. Fa molts anys es nodria d'una de les millors terres del poble. Les avingudes generoses li havien aportat tots els nutrients necessaris per convertir-se en l'horta més fèrtil que tenia la família. L'àvia hi sembrava patates, enciams, cards, i tota mena de verdures que us donarien per menjar en les èpoques més dures de la postguerra. Tu en els darrers anys havies estat intentant posar ordre a la zona dels pruners bords. Però han anat guanyant terreny i se t'apropen. 

Fa més d'un any que jaus sota el cirerer.

26 de març 2024

En una altra vida potser

...potser

 

En una altra vida potser — li va dir.


Es van mirar, muts, i van traslladar la seva mirada cap a l'horitzó. El sol queia, vermell com un tomàquet de penjar. Escalfava els seus rostres per igual. Uns segons després només quedaven els raigs del més enllà i un fred sec els anava posseint. Aquella temperatura que anava baixant, a poc a poc creava una vall entre ells. Tan a prop i a la vegada tan lluny. Aquelles paraules els separava sense cap solució. Un dels dos va pensar a quedar-se quiet tota la nit, esperar que tornés a despuntar el sol, i que en tornar-los a escalfar, potser significaria que estaven en aquella altra vida on potser podrien estar junts. Però no va gosar dir-ho i, quan el mussol va udolar, es va aixecar i cadascun va partir cap a l'altra vida en direccions oposades.


15 de desembre 2023

Entomar

Alguns farien estirabots sobre el pitjor any de la seva vida, jo ho entomo tal com ve. No hi ha temps a pensar com és de pitjor avui respecte a ahir. Només hi ha temps per fer el que calgui sense pensar gaire, perquè si em parés a pensar m'envairia la por, m'endinsaria en un pou negre i tantes altres coses em paralitzarien. I no, no m'ho puc permetre de cap manera. S'hi ha de ser i unir les forces que tinguem. Potser el no parar i el no pensar em permet portar a l'esquena quelcom que d'altra manera seria inassumible. Alguns parlarien de la valentia i la fortalesa, però certament és aquella ceguera que et permet seguir endavant perquè ara has de ser tu qui porti aquella persona que ja no pot sola.

20 d’agost 2023

Discontinuïtat

Periples d'escriptura que circumnaveguen de la realitat a la ficció passant pel surrealisme i el lirisme. Negre sobre blanc de full cosit, de full lliure, de pantalla hipnotitzadora.

On comença ella i on acaba l'altra, precisament on no son cap de les dues. Somniant en no-llocs en els quals les paraules flueixin, lliures de la sentència fosca que entela la vista i emmanilla els canells. Ara ja una vida que discorre per precipitar-se a un futur predestinat.

Potser ja no pagui la pena pensar, construir, imaginar, somiar. L'amplitud queda enrere i la cadena ara els il·lumina el camí.

31 de juliol 2023

Ella


Bugenvíl·lea i gesamí, 13.IX.2023

Encara vam estar una estona en silenci. Mirant-nos als ulls, buscant els petits canvis a l'expressió de les nostres cares. Una marieta es va entortolligar al seu serrell i vaig ajudar a alliberar-la. El puput sonava a la llunyania mentre un petit ocell piulava des de l'arbre que teníem darrere. Va ser aleshores quan va pronunciar les seves primeres paraules. A les meves oïdes, sonaven com si fora música acompanyada de les cigales desempallegant-se de la calor.

Havia decidit que era moment de marxar, que ja no hi havia res ni ningú, ni jo, que la pogués retenir. Necessitava tornar al front, encara que fos a la rereguarda, i fer el que calgués. Intentaria escriure molt, recollir testimonis i documentar-ho tot. Ho podria fer en paral·lel a la feina que li fos encomanada. N'estava segura que això era el millor que podria aportar a les noves generacions, a la vida que porto dintre.

5.IV.2020

 

31 de desembre 2021

El fil de llum

Quatre cartes regalades by ADLH

Tots els cosins s'han trobat a casa, juguen i fan soroll, molt soroll i corredisses. Juguen i no paren. Un d'ells proposa jugar a fet i amagar i ella comença a voltar per la casa, tranquil·lament busca un espai còmode per ella. No havia vist aquella habitació amb la porta entreoberta, i pensa que és un bon lloc per quedar-s'hi. Al racó, asseguda a terra, veient el fil de llum que hi entra. Ja ha passat una estona i tot està silenciós i quiet, excepte una granota que canta en la llunyania. Decideix sortir de l'habitació, trepitjant molt suau, sense fer soroll dintre de l'ambient pesat de la llum de tardor. No es troba amb cap dels seus cosins fins que surt de la casa. Camina en direcció fixa, fins que enmig d'un prat es troba un home assegut a un banc de pedra. Ella s'hi atansa per darrera sense fer remor, i ell, sense girar el cap, li diu: Seu nena, et toca moure peça.

6.XI.2021


01 de desembre 2021

La mística i sàvia enfront del mirall

 

L'altre dia vaig descobrir-me una altra cara. Les arrugues havien aparegut espontàniament. Es plegaven i replegaven sobre elles mateixes. Les parpelles no tenien prou força i vaig deixar de veure-hi. La boca va quedar segellada, i les orelles plegades sobre elles mateixes. Ja han passat dos mesos. Plegada sobre mi mateixa estic. Aquí, al lavabo de l'aeroport de Kabul. Esperant que tornin.

19.XI.2021


11 d’octubre 2021

En singular i en paral·lel

Sense vosaltres res hagués estat igual, quina obvietat, però és ben veritat. Tenir-vos en singular i en paral·lel, dues persones tan diametralment oposades i de les que tant he begut. Estils diferents, referents al cap i a la fi d'una descoberta i una visió de la vida tan oposada. A vegades penso que sóc l'una, i d'altres que sóc l'altra, i en realitat sóc les dues i cap d'elles. Sóc jo imaginant com podria ser en el futur. Sempre m'he vist com vosaltres, potser no tant d'una manera calcada, sinó com la peça que jugueu en el tauler. Sense vosaltres quedarà buit.


14 de març 2021

Cicle permanent

 

Un altre dia més, sembla mentida que no aprengui. Tot el dia passant calor, el llac m'enlluerna i estic en aquell punt cec al que mai arriba l'ombra de l'arbre. Arriben aquestes hores i assedegada que estic m'arriba la boira per humitejar les meves petites i espesses fulles. D'aquí no ens mourem, dia rere dia, sense noticies. 


06 de març 2021

Un espai fosc

 

Ficar la mà a la butxaca, a la meva butxaca. No fa por, perquè tot i que és fosca, profunda i incerta, en realitat li tens confiança. Saps que no et pot fallar ni sorprendre. El que hi trobaràs és el teu món, les teves coses, els teus anhels i victòries, les teves pèrdues i dolors. Res que no esperis, res que no sàpigues. Tu en un espai fosc però ben conegut. No et cal un mapa, ets tu.


06 de febrer 2021

Moments sublimats

 

Moments que són instants capturats en una imatge mental o en paper. Imatge que perviu tatuant una pedra o que desapareix etèria en el vent. Passat que ja no és present, tot i la melangia d'un que voldria trencar la pedra i caçar aquell vent ja perdut en la llunyania.

 

01 de febrer 2021

Si fos un poema...

 

Si fos un poema lliscaria entre les paraules i els sons, dansaria d'un vers a l'altre i saltaria cap a aquells que queden desquadrats. Aixecaria la mirada per observar el lector i amb una sola cabriola feria cap a l'últim vers, el de la floritura que et porta directe al cor.

 

Pantoum de "Si fos un poema..."

 

Lliscaria entre les paraules

que tinguin les grans imperfeccions

més dubtoses

i definitives.

 

Que tingui les grans imperfeccions

viscudes

i definitives

encara que ja escrites.

 

Viscudes

les teves mans que viuen,

encara que ja escrites

i esgotades.

 

Les teves mans que viuen

més dubtoses

i esgotades,

lliscaria entre les paraules. 


23 de gener 2021

Jugar

 

Corres i m'atrapes.

 

Dirien que fuges

però estàs a dues passes.

Penso que jugues a cuit i amagar,

però tu sempre em veus

des d'una atalaia,

i obres els ulls.

 

18 de gener 2021

Padres extirpados

Las circunstancias amueblan nuestras vidas con ciertos detalles que no la hacen nada agradable. Por aquella pequeña rendija que deja la ventana entre abierta cruzas la mirada por el patio de luces y alcanzas a ver tu vecino. El vecino siempre tiene lo que tú desearías. La vida del vecino siempre es más justa, el ambiente de su casa es más agradable y perfumado. 

Channach nunca ha tenido instinto maternal, aunque en algún momento se preguntó el por qué de su ausencia, ha llegado al punto de eludir este tipo de conversaciones, pues sabe que su posición no es comprendida. En realidad no es una decisión que haya tomado, sino que no le nace de dentro el tener hijos. Quizás solo sea una opción para no asumir responsabilidades, quizás le aterre no saber educar a esa personita, quizás no quiera perpetuar una especie que va en declive, hay tantos quizás que ni ella sabe el porqué, pero no tiene ese deseo irrefrenable que tienen el resto de mujeres. 

Si lo tuviera seguramente acabaría siendo madre soltera. Hace muchos años encontró un hombre que pensaba y sentía lo mismo que ella, pero resultó ser un fraude sentimental y económico. Pasaron los años y no hacía más que toparse con hombres que sí querían tener familia, aunque para ella tener pareja ya era una familia. Ellos tenían otros objetivos y al final se acababan rompiendo las relaciones por una cosa u otra.

A Channach le gusta que las personas tengan el derecho a hacer lo que deseen, que nadie les quite el derecho a poder decidir en sus vidas. Ella no quiere tener hijos, no quiere que la miren mal. Ella quiere que quién quiera los tenga, los pueda cuidar y darles el amor que tienen dentro. Channach tiene mucho amor pero lo da de otras maneras, también es válido. Nunca antes le había pasado, de hecho nunca ha tenido mucho contacto con locos bajitos, y de repente en un espacio breve de tiempo se topó con dos casos que le hicieron reflexionar.

Padres, hombres, a los que se les ha extirpado su hijo. Usa el verbo extirpar porqué Channach ha podido ver el desgarro de esos hombres en su mirada. Son padres que quieren ser padres, que aman a sus hijos. Channach ha tenido ocasión de conocer a Tut y Kandoro, dos hombres que por diversas razones han entrado en su vida y a los que quiere muchísimo. De hecho el paso de apreciarlos a quererlos ha sido en cierta manera debido al amor que profesan por sus hijos. Niños por los que luchan incluso cuando duermen, pues en sus sueños corren y logran abrir una puerta que les permite llegar a Didacus y Marek.
 
Escrito en 05.XII.2012

23 de desembre 2020

De aquellos gestos cómplices y sinceros


Nadie habla de su pérdida, pero quizás es porque no lo conocieron o no estuvieron en ninguna de sus actuaciones. Él cantaba jotas como nadie lo podía hacer. Hoy nadie ha dado un paso al frente para cantarle la última jota. Un piano y un violín han tocado El cant dels ocells. Antes de irnos, a modo de himno, el piano y el violín han tocado una jota, las últimas notas que ha podido oír darán paso al piar de los pájaros que le acompañaran ahora mientras mira al mar. El sol ya cayendo nos ha acariciado mientras el féretro entraba en su descanso. 

Hace año y medio fue la última vez que lo vi, nos despedimos con un abrazo, unos besos y un apretón de manos. Nos emocionamos. Lo vi en sus ojos, sentí que esa sería la última vez que nos veríamos, se despidió, él sabía que era la última vez que me vería, siempre sentí su cariño de pocas palabras pero de gestos cómplices y sinceros. Me solía quedar con los mayores y una de las razones es que esperaba el momento en el que se levantaría y cantaría una jota, me llevaba de viaje imaginario a una cultura que no tengo pero por la que tengo tanta nostalgia, algo inexplicable pero es parte de mí, quizás era mi magdalena de Proust.
 
Escrito en 31.XII. 2014

05 d’abril 2020

Rebel·la't


Rebel·la't, crida, atura't!
Corre fins quedar-te sense alè.
I si arribés al final del camí,
Trobaràs la veritat revelada al mirall que et reflexa.
Tancaràs els ulls i veuràs la llum.
Atura't, crida i rebel·la't contra la venjança de la mà mortal.

05 de maig 2019

Nounat


És lícit, que anys més tard dubti que aquesta escena sigui real, que van fer marxar a dormir al pare perquè el part no havia començat i que la seva mare va demanar que l’adormissin durant el part. Potser sigui més versemblant que va ser donada en adopció o que la van canviar de pares, perquè no troba normal l’absència de fotografies, la seva freda relació, la manca d’amor i la seva pròpia indiferència. Perquè en realitat no vol creure que cap de les possibilitats sigui veritat, tot i que totes elles són les úniques que encaixen per sentir-se com se sent. S’ha fet gran, i sap que els silencis no són neutres, que amaguen fets accidentals, no volguts o vergonyants.

16 de desembre 2018

La fúria se't barreja amb la pixera


No suporto les dones, i els homes, en general les persones, que pixen fora de test. Sí, però literalment, eh! Aquell moment que tens la bufeta plena, arribes al lavabo amb aquelles ganes que no pots més, i quan entres a un dels lavabos té tota la tapa plena d'esquitxades. Aleshores ràpidament tires enrere, entres en el següent i torna a passar el mateix. La fúria se't barreja amb la pixera, i no pots fer més. Esculls aquell que sembla menys brut, agafes un llarg tros de paper, el doblegues i doblegues, i neteges ràpidament però mirant a contrallum fins que tot estigui ben sec. T'hi poses a sobre i mentre pixes se't barreja aquell descans d'haver deixat anar el que estaves contenint, junt amb la ràbia que et fa moure els llavis mentre nomenes la mare del que va visitar abans que tu el lavabo.


10 de desembre 2018

Pujo les escales que ja no existeixen



I

Pujo les escales que ja no existeixen, les de la casa dels meus avis. Els graons eren de diferents alçades i em feien pujar-les amb una mena de dansa harmònica que amb els anys es va quedar dintre meu. Anys després encara m'hi entrebanco, quan la dansa apresa intenta pujar uns graons que ja no existeixen. La irregularitat del passat topa amb la rigidesa meticulosa del present.

II

Aleshores entrava a la cuina i allà l'ambient era fosc i fresc. Només la llum entrava per un petit finestral que es trobava molt alt. La llum entrava i tenia forma, i jo jugava mirant aquella pols suspesa dibuixada en aquella poca llum que il·luminava l'hora de l'esmorzar.