31 d’agost 2006

AmicsRAC1 - 3 anys de família racuniana virtual


|CATALÀ|
Avui, 1 de Setembre, es compleixen tres anys d’aquell missatge que va escriure l’Eduard desde Reus i va enviar virtualment a tota la Terra.

amicsrac1 va nèixer per a ser el punt de trobada dels oients de RAC1 una ràdio privada, fresca i jove que neixia ara fa més de sis anys.

Vaig començar a escoltar RAC1 des dels seus inicis enganxant-me a l’ADN del Santi Villas i després va arribar l’Albert Om amb el seu L’Hora Del Pati. Escoltava la ràdio a Barcelona, a Lleida i vaig marxar cap a Anglaterra. Desde Silsoe (Anglaterra) escoltava RAC1 per internet i són històrics els meus farts de riure, mentre fèia les pràctiques davant de la pantalla al PClab, escoltant les anades d’olla dels Minoria Absoluta del trio calavera (Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas) i el Problemes Domèstics de’n Manuel Fuentes. No sé com, però després d’escoltar molts i molts cops que dèien que existia un grup d’amics de RAC1 vaig decidir endinsar-me en aquell món. Era el 13 de Desembre del 2003 quan em registrava i passava a ser una amiga de RAC1 oficial. RAC1 em donava una sensació d’estar com a casa, quan durant el 2003-04 vaig estar a Anglaterra i Holanda. El 2004 políticament va ser molt intens a casa nostra i ho vam viure tot des d’internet. Així que en els meus inicis a amicsrac1 participava a les porres i sembla que se m’identificava amb el :mrgreen: Va anar passant el temps i vaig tornar a la Ciutat Comptal. Mica en mica vaig anar participant més i més en el fòrum fins que és com una mena d’addicció, però de les bones! Una setmana abans de marxar a València a fer el doctorat, és a dir, cap a les darreries del Juny del 2004, vaig anar a RAC1 per primer cop. Ja se sap que s’ha de peregrinar un cop a la vida a la nostra ràdio. Així que era el dia que fèiem entrega en el Primers auxilis, de l’Adam Martí, dels Premis AmiscRAC1. Allí vaig conèixer en persona a uns quants forumeros. Em vaig sentir molt agust i és d’aquesta manera quan el fòrum deixa de ser virtual per passar a ser una cosa més i més personal. Després de dures negociacions vaig acceptar el càrrec de moderadora de llibres i espectacles junt amb la bamba el 26 d’Agost del 2005. Des d’aleshores estic aprenent molt de l’Eduard i de tot l’equip de MODs. Escoltem RAC1, parlem de ràdio, de la nostra ràdio i en el meu cas intento dinamitzar els meus subfòrums. Els subfòrums culturals van aparèixer com a ampliació del fòrum, la gent poc a poc es coneixia i volia fer partíceps de les seves aficions a d’altres forumeros. Així ... estem llegint llibres, anant al cinema, escoltant música i anant al teatre per a culturitzar-nos i poder moderar. Al febrer vaig anar a la meva primera calçotada i va ser ocasió, un altre cop, per conèixer a més forumeros i fer pinya. Al maig vam celebrar els 1000 dies d’amicsrac1 i va ser tot un èxit. Vam donar el premis amicsrac1 en mà a alguns treballadors de RAC1 que van venir especialement, i com a record de la trobada anual vam rebre una samarreta butanita i una ràdio que només sintonitza RAC1. Ha anat passant la temporada, una temporada en la que m’he aficionat especialment al FórmulaCAT del Xavier Sanjuan, programa amb el que he aprés moltíssim de música i de com fer bona ràdio. Fa uns dies que la bamba i jo ens hem repartit el pastís, ara m’encarrego només d’espectacles, però ja se sap que ens sentim tot el fòrum com a nostre. Després de la farra virtual que ens fotrem avui, només espero que arribi l’octubre per anar a la trobada forumera a l’Empordà.

Inici de temporada i no sabem que és el que ens esperarà a partir del dilluns 4 de Setembre del 2006.

Felicitats pels tres anys d’amicsRAC1 i per molts anys més!!

30 d’agost 2006

Massa Crítica - 1 Setembre - La revolució silenciosa



|CASTELLANO|
La Masa Crítica se trata de un paseo colectivo en bicicleta que se celebra en diferentes ciudades una vez al mes. En el caso de Valencia se da el primer viernes de cada mes. Después de muchos meses sin poder estrenarme pude asistir a la Massa Crítica de Junio. La verdad es que fue una experiencia inmejorable. No había leido las reglas que os transcribo más abajo, pero si eres suficientemente observador se aprende en un momento. Esa vez éramos unos 300 ... alucinante!! A partir de ahir fui también a una bici cena en la playa. Volví a la de Agosto, en Julio me la perdí, y ahora ya preparo mis piernas para la Massa Crítica de Septiembre.

El nombre “Masa Crítica” está tomado de la película documental de Ted White acerca del ciclismo, "Return of the Scorcher".Una parte del documental muestra el fenómeno que se da en China: los ciclistas a menudo no pueden cruzar las intersecciones debido al tráfico de automóviles y a la inexistencia de semáforos. Pausadamente, más y más ciclistas se amontonan esperando para cruzar la calle y, cuando existe un número suficiente - una masa crítica - les es posible moverse todos juntos con la fuerza de su número para parar el tráfico mientras cruzan la calle. (web masacritica.info)

Fernando Mafé de Valencia en Bici escribe las reglas que debemos cumplir para poder hacer una buena massa crítica.

0~ La salida es IMPORTANTÍSIMA. Es muy posible que tengamos ganas de hablar y saludar a la gente conocida, pero debemos estar muy atentos a la salida. Hay que salir casi en bloque y evitar la dispersión. En la primera calle ancha nos abrimos para ocupar toda la calle (menos carril bus)

1~ Tener en cuenta que se esta participando en un acto colectivo, es importante prestar atención al acontecimiento. NO DEJAR HUECOS GRANDES ENTRE LAS BICIS, ya que estos son aprovechados por motos y para colarse. Esto supone un riesgo de accidentes o broncas.

2~ Los/as ciclistas "animadores de la masa" (cualquiera puede ser voluntario) se colocarán estratégicamente en los cruces para hacer de "TAPONES" y contener de manera amable el tráfico. En su caso meteran caña a los ciclistas para que no se rezaguen y dejen huecos.

3~ Si un coche se cuela NADA DE BLOQUEARLE EL PASO, en ese caso lo mejor es hacerle un pasillo y que salga de la masa crítica despacio. Recuerda que no salimos a buscar enemigos,aunque ellos se pongan "farruquitos" nosotros tenemos que dar otro ejemplo de convivencia.

4~ EL CARRIL BUS-TAXI por supuesto libre en todo momento, incluso es mejor dejar una distancia de seguridad de un metro hasta la línea blanca.

5~ En los cruces con peatones, el titubeo es lo peor: o pasamos o no pasamos, pero queda fatal que unas bicis pasen y otras no. Mi propuesta es que los "animadores de la masa" estratégicamente repartidos den en cada momento las indicaciones oportunas.

6~ En definitiva se trata de pasarlo bien, osea que todo el personal que pueda estar a las 19:30 puntualmente en la Virgen, podemos organizar un grupo de voluntarios/as animadores/as de la masa. Primero repartiremos carteles para las bicis, después nos implicaremos en el paseo e intentaremos que la Masa sea divertida y segura. Un abrazo a todas/os


25 d’agost 2006

Tancant el cercle


|CATALÀ|
Una frase que a simple vista és fàcil de visualitzar però quan s’aplica a les relacions entre persones té el doble vessant: díficil d’explicar / fàcil d’entendre.
De concepte difícil d’explicar perquè, com expliques les relacions entre persones? A vegades les paraules no arriben als matissos dels actes, les mirades, els somriures, les abraçades, els petons, els enlluernaments, les rialles. Suposo que tot plegat hauria de ser una barreja complementaria de fotos, vivències, escrits ... però és allò que mai la suma de les parts arriba a fer el tot. El TOT és molt més que les seves parts.
Fàcil d’entendre perquè, què és el que passa quan pensant en el passat no recordes perquè es va refredar el vincle amb aquella persona que tant t’estimaves, tant admiraves, tant hi havies compartit? Doncs que et venen uns moments de desconcert, uns moments en els que no saps si el cercle es va tancar, si el cercle s’estava tancat, si el cercle s’està tancant o si el cercle mai es tancarà. Una sensació que et recorre el cos de no haver fet les coses bé ... i a mesura que passa el temps te n’adones i que si fa tant de temps que hi estàs pensant vol dir que el cercle no s’ha tancat. Em fa pena que havent-te admirat tant i havent aprés tant al teu costat no segueixis sent-hi.
Faig referència al meu missatge sobre Demian i els mestres. Està clar que hi ha d’haver un moment en el que m’allunyaré del meu mestre, però m’hi allunyaré d’ell com a mestre per passar a estar tots dos a la mateixa alçada. He tingut dos mestres a la vida amb els que he crescut, no entenc perquè amb un he arribat a reinventar la nostra relació i amb l’altre tinc el mal regust de no haver tancat el cercle.

|CASTELLANO|
Una frase que a simple vista es fácil de visualizar pero que cuando se aplica a las relaciones personales tiene esa doble vertiente: difícil de explicar pero fácil de entender.
De concepto difícil de explicar porque ... cómo explicas las relaciones interpersonales? A veces las palabras no llegan a explicar los matices de los actos, las miradas, las sonrisas, los abrazos, los besos, los deslumbramientos, las risas. Supongo que debería ser una mezcla complementaria de fotos, vivencias, relatos ... pero se trata de que nunca la suma de las partes llega a reproducir el todo. El TODO es mucho más que sus partes.
Fácil de entender porque ... qué es lo que pasa cuando pensando en el pasado no recuerdas el porqué se enfrió el vínculo con aquella persona que tanto querías, tanto admirabas, tanto habíais compartido? Pues te embargan unos momentos de desconcierto, unos momentos en los que no sabes si el círculo se cerró, si el círculo se estaba cerrando, si el círculo se está cerrando o si el círculo nunca llegará a cerrarse. Una sensación de no haber hecho bién las cosas te recorre el cuerpo ... y a medida que el tiempo va pasando te das cuenta, y si hace tanto tiempo que estabas pensando en ello quiere decir que el círculo no se ha cerrado aun. Me apena que habiéndote admirado tanto y habiendo aprendido tanto junto a ti no sigas estando presente.
Hago referencia a mi mensaje sobre Demian i els mestres. Está claro que llega el momento en el que me alejaré de mi maestro, pero me alejaré de él como maestro pasando a estar los dos a la misma altura. He tenido dos maestros en la vida con los que he crecido, no entiendo el porqué con uno he llegado a reinventar nuestra relación y con el otro tengo la sensación amarga de no haber cerrado el círculo.

24 d’agost 2006

Crêperie Bretonne -- Annaick


|CATALÀ|
Què es pot fer amb un autobús de dos pisos i un local en ple Barri del Carme a València ... una creperia bretona!
Aquí a sobre teniu l’entrada a aquest meravellós restaurant: Crêperie Bretonne Annaick.
La vaig descobrir quan la Ragna em va explicar que havia estat a una creperia molt bona i vaig pensar que seria un bon lloc per fer el primer sopar amb el ganímen. Casualitats de la vida ell també em volia portar a aquest lloc. Des d’aleshores s’ha convertit en el nostre lloc de reunió i el lloc imprescindible per portar a tot nou visitant de la ciutat del Túria.
La decoració és digna d’Amélie Poulain a més de la integració del frontal del bus londinenc des d’on es veu el cuiner i on tenen el tirador de cervessa. Cuadres de pòsters antics, seients i taules tretes de l’autobus, làmpades fetes amb sifons i uns lavabos que no us podeu perdre. Les estovalles són de paper i sempre deixen uns plastidecors per a que dibuixeu el que volgueu, si teniu sort potser serà digne de ser enganxat a l’autobús.
Pel que fa al menjar és inmillorable!! Unes amanides farcides de coses i més coses ... la que més m’agrada és la que porta figues. Les galetes o crêpes salades de sarraí són molt variades i presentades d’una manera força original ... el meu objectiu és provar-les totes, totes i totes. Les postres, he de reconèixer que m’afarto tant que només he arribat a provar el sorbet de llimona, que d’altra banda és molt bo. A més a més també tenen les seves crêpes dolces.
El darrer cop vam provar la sidra bretona que no té res a veure amb l’asturiana i estava boníssima, es veu en bol.
Ho porta un bretó (suposo) simpàtic i que sempre em troba taula. Els cambrers argentins sempre són servicials i simpàtics.
A l’estiu no fan reserves però a l’hivern millor fer-ne perquè sempre està de gom a gom.
Només he provat la Crêperie Bretonne Annaick de València, però també n’hi ha a Barcelona i Girona:

A Valencia:
C/Bordadores,4
Tlf 963 15 35 24

A Barcelona:
C/Ramon Trias Fargas, 2-4
Tlf 93 221 15 99

A Girona:
C/Cort Reial, 14
Tlf 972 21 81 20

|CASTELLANO|
Qué se puede hacer con un autobús de dos pisos y un local en pleno Barrio de El Carmen en Valencia ... una crepería bretona!
En la foto podeis ver la entrada de este maravilloso restaurante: Crêperie Bretonne Annaick.
La descubrí cuando Ragna me explicó que había estado en una crepería muy buena y pensé que sería el lugar perfecto para mi primera cena con el ganímeno. Casualidades de la vida él también quería llevarme. Desde entonces se ha convertido en nuestro lugar de reunión y el sitio imprescindible para llevar a toda persona neofita en la ciudad del Túria.
La decoración es digna de Amélie Poulain sin decir la integración del frontal del autobús londinense, desde donde se ve el cocinero y se situa el tirador de cerveza. Cuadros con posters antiguos, sillas y mesas rescatados del autobús, lámparas hechas con sifones y no os perdáis los servicios. Los manteles son de papel y simpre hay unos plastidecors en la mesa para dibujeis lo que querais, si teneis suerte quizás sea digno de presenciar el comedor enganchado en el autobús.
Respecto a la comida es inmejorable!! Las ensaldas tienen de todo ... la que más me gusta es la que tiene higos. Las galletas o crêpes saladas de sarraceno son muy variadas y presentadas de una manera muy original ... mi objetivo es probarlas todas. Los postres, tengo que reconocer que me lleno tanto que solo he llegado a comer el sorbete de limón, ni que decir tiene que está buenísimo. Además también tienen crêpes dulces.
La última vez probé la sidra bretona, nada que ver con la asturiana, ese punto parecido al cava ... estaba muy buena, se bebe en bol.
El local lo regenta un bretón (supongo) simpático y que siempre me encuentra mesa. Los camareros argentinos siempre serviciales y simpáticos.
En verano no hacen reservas pero en invierno mejor hacerla ya que está a rebosar.
Solo he estado en la Crêperie Bretonne Annaick de Valencia pero más arriba os dejo las direcciones y teléfonos de sus locales en Valencia, Barcelona y Girona.

|ENGLISH|
Excellently located by the cathedral with a fantastic design. You will find a vintage car that serves as one of the tables and a double-decker bus as part of the original interior! Home-made crêpes are cooked on the post with healthy (wholemeal flour) ingredients and tasty fillings. There are French quiches, salads and ice creams included in the extensive carta. Try out their Britanny cider to round off a great evening out! (text from the weekly magazine 24/7VALENCIA).


22 d’agost 2006

Demian i els mestres


|CASTELLANO|
Hace unos años un gran amigo me hizo llegar Demian, una novela de Herman Hesse con más fondo y chicha del que yo creía. Un libro que siempre me ha parecido leve en cuanto a peso pero denso en cuanto a lo que contiene. No recuerdo la cantidad de veces que lo he leido y siempre he descubierto nuevas cosas. Un libro que ayuda a entenderse a uno mismo. Estoy a un tris de volver a leerlo, tiene frases y fragmentos muy interesantes. Aquí os dejo uno de los fragmentos que después del paso del tiempo sigo teniendo grabado en mi mente.


"Cada hombre tiene que dar una vez el paso que le aleja de su padre, de su maestro; cada cual tiene que probar la dureza de la soledad, aunque la mayoría de los hombres aguanta poco y acaba por claudicar."
Demian (1919)

Hermann Hesse

21 d’agost 2006

Gaudeix del trajecte


|CATALÀ|
Aquest és un mail que vaig escriure fa dues setmanes després d’un encontre inesperat:
"Sempre m’han agradat els anuncis de TMB ... bàsicament perquè sempre em passaven coses semblants a les que surten en aquests anuncis. Vaig en el metro o en el autobús escoltant la ràdio, o música, o aquella cinta del Jorge Drexler i el Jabier Muguruza que m’acompanyava en tots els viatges de tren d’anades i vingudes a Lleida, i tinc aquella sensació de que tot rutlla. Tot i que a l’exterior la gent està estressada tu et crees un microcosmos en el qual les lleis de la física quàntica d’acció i reacció estan dictades pels compassos de la música. Una sensació relaxant de que vas surant sobre el món sense que ningú pugui destorbar-te ... a vegades amb el cap a sobre del vidre intentant tancar els ulls i portar la teva ment qui sap on, altres mirant per la finestra i veure passar el paisatge, els arbres, els camps llaurat, els camps de blat i alfals, els poblets, a vegades simplement mirant al teu voltant en el vagó, l’autobús i intentant saber quina vida porta aquell del costat, aquella de més enllà, el que baixa, el que puja, el que camina, el que passeja ... M’agrada quan el nen i la nena es debaten internament per a veure si em mira li dic alguna cosa, si seu li dic alguna cosa ... i al final res de res, com a la vida, qui no s’arrisca no pisca. Però són coses que passen, la de cops que he tingut digues-li fantasies amb persones que he compartit uns minuts de trajecte. Aquella sensació també dels dos personatges que sempre es creuen en el metro en direcció contrària ... recordo un paio que em trobava sempre a l’autobús quan anava els dos darrers anys d’escola abans de la universitat, era clavat al Bakero i jo crec que en aquella època encara seguia penjada per aquella meleneta, quina sensació quan al cap dels anys me l’he seguit creuant. El tren, l’avió, l’autobús ... un amic sempre em diu, i tal com és ell m’ho crec, que sempre acaba parlant amb qui té a la vora, jo sent com sóc i força tallant no parlo amb ningú, es podria convertir en un viatge infernal però també he de reconèixer que em dec haver perdut bones converses i fins i tot alguna que altra coneixença. Fa dos o tres anys se’m va asseure al davant un home gran i em va començar a parlar. Trajecte Plaça Catalunya fins que vaig baixar a Camèlies. Quin bon home i quina pena que hagués d’estar-se a una residència de la qual fugia quan podia. Segons dèia ell la llar d’avis estava ple de vells i a sobre diria jo que no compartien els mateixos gustos polítics, quin bon home! Havent baixat del bus i pujant el carrer cap a casa em maleïa pel fet de no haver esbrinat més coses d’aquest home, saber a quina residència estava i anar-li a fer una visita. Qui no s’arrisca no pisca. Avui s’ha tornat a repetir ... jo en el meu microcosmos dictat per les lleis de les lletres, paraules, frases, paràgrafs, capítols, un llibre ... aconsegueixo seure’m i un home gran em demana per passar al seient interior, li faig lloc i s’asseu. No dubta en començar a parlar-me i jo, em treu una mica de polleguera que em tallin la lectura quan ja tinc previst que tot el viatge anirà embolcallat per literatura, faig una cara de circumstància i intento tornar a la lectura ... però, aquest cop a la seva segona frase ja tenia els tres punts de llibre posats i el llibre tancat sense més opció per passar a descobrir el que creia que seria un encontre pels sentits. La seva pregunta era sobre quin llibre llegia, l’Antònio fa deu anys que s’està quedant cec i no coneix l’autor del meu llibre. Segons ell ara ja ningú llegeix llibres de vells, llibres descatalogats i que ja no trobes a les llibreries, ara es potencien els llibres que duren dues setmanes a les prestatgeries i que les editorials bombardegen als lectors amb nous títols ... és com si m’estigués parlant del top manta literari. Aquest bon home em comença a recitar tot d’autors russos de fa anys i panys, la literatura de sempre que s’està perdent. No dono a l’abast, la llista se’m fa interminable i no tinc temps per a més, ell es queda cec i ara és la dóna que li llegeix llibres i troços de diari. A part d’això escriu, escriu poesia, poesia metafísica. M’ha deixat fa, fa, fa, fa, fascinada aquest home ... culte fins el moll de l’ós i en els seus prop de vuitanta anys ple de vitalitat perquè ni la ceguera el deixa quiet. S’ha passat de parada i ens hem baixat junts, el seu fill havia pogut ser científic als Estats Units però es va quedar fent de metge i ell, tot i la seva ceguera, escriu sobre àcids ribonucleics de cadena senzilla ... m’ha deixat fa, fa, fa, fa, fascinada!! Quan li he dit el meu nom quasi se’m cau ... parlant de la vida, l’esència de la vida, els àcids ribonucleics i allà enfront seu estava la primera dona, la Humanitat feta persona. Un altre cop, caminant cap allà on es fa la ciència i ficada en els meus pensaments m’adono que he tornat a no arriscar-me i no he piscat. M’imagino prenent una orxata amb aquest home i la seva dona, o llegint-li un d’aquests llibres de poesies, contes, relats que em deia."

|CASTELLANO|
Este es un mail que escribí hace dos semanas después de un encuentro inesperado:
"Siempre me gustaron los anuncios de la TMB ... bàsicamente porque siempre me pasaban cosas parecidas a las que nos muestran esos anuncios. Voy en el metro o el bus escuchando la radio, o música, o aquella cinta de Jorge Drexler y Jabier Muguruza que me acompañaba en todos los trayectos de tren, de idas y venidas, a Lleida, y tengo la sensación de que todo funciona. Aunque en el exterior la gente está estresada, tú te creas un microcosmos en el que las leyes de la física cuántica de acción y reacción están dictados por el tempo de la música. Una sensación relajante de estar flotando sobre el mundo sin que nada ni nadie te pueda molestar ... a veces con la cabeza sobre el cristal intentando cerrar los ojos y que tu mente vuele, otras veces mirando a través de la ventana y ver pasar el paisaje, los árboles, los campos labrados, los campos de trigo y alfalfa, los publecitos, otras veces simpemente mirando a tu alrededor en el vagón, en el autobús intentando saber qué vida lleva el que tienes al lado, el de más allá, el que baja, el que sube, el que camina, el que pasea ... Me gusta cuando el niño y la niña se están debatiendo internamente porque si le mira le dice algo, si se sienta le digo algo ... y al final nada, como en la vida, quién no llora no mama. Son cosas que pasan, la cantidad de , podríamos llamarles, fantasias que he tenido con personas con las que he compartido minutos de trayecto. También esa sensación de los dos personajes que siempre se cruzan en dirección contraria en el metro ... recurdo un tío que siempre me encontraba en el bus en mis dos últimos años de colegio antes de llegar a la universidad , era idéntico al Bakero y creo que en aquella época aun estaba colgada por esa melenita, qué sensación cuando al cabo de los años he seguido encontrándomelo. El tren, el avión, el autobús ... un amigo mio siempre dice, y tal como es el me lo creo, que siempre acba hablando con su compañero de viaje, tal como soy no suelo hablar con nadie, se podría convertir en un viaje infernal pero también tengo que reconocer que me debo haber perdido buenas conversaciones e incluso conocer a alguna persona. Hace dos o tres años se sentó delante mio un hombre mayor y me empezó a hablar. Trayecto Plaza Catalunya hasta que me bajé en la calle Camélias. Qué buen hombre y que pena que tubiera que estar en una residencia de la que huía cuando podía. Tal como decía él en aquel asilo sólo había viejos y, diría yo que no compratían las mismas ideas políticas, qué buen hombre! Después de bajar del autobús estaba subiendo hacia mi casa y me maldecía por no haber averiguado más cosas de aquel hombre, saber en qué residencia estaba y hacerle una visita. Quien no llora no mama. Hoy se ha vuelto a repetir ... estando en mi microcosmos dictado por las leyes de las letras, palabras, frases, párrafos, capítulos, un libro ... consigo sentarme y un hombre mayor me pide paso para sentarse en el asiento de la ventana, se sienta. Sin dudarlo empieza a hablarme y yo, me saca un poco de quicio que me corten la lectura que conducirá todo el viaje literario, hago cara de circunstancia e intento volver a mi lectura ... pero, esta vez en su segunda frase ya tenía los tres puntos puestos y el libro cerrado sin más opción para descubrir lo que creia que sería un encuentro para los sentidos. Su pregunta era sobre qué libro estaba leyendo, Antonio hace diez años que se está quedando ciego y no conoce el autor de mi libro. Según él, ahora nadie lee libros de viejos, libros descatalogados y que ya no se encuentran en las librerías, ahora se potencian los libros que duran dos semanas en las estanterías. Nuevos títulos con los que las editoriales no paran de bombardearnos ... como si se tratase del top manta literario. Este buen hombre me empieza arecitar una retaila de autores rusos de hace años, la literatura de siempre se está perdiendo. No doy abasto, la lista se hace interminable y no tengo tiempo para más, él se queda ciego y ahora es su mujer la que le lee los libros y fragmentos de periódico. A parte de esto escribe, escribe poesía, poesía metafísica. Este hombre me ha dejado fa, fa, fa, fa, fascinada ... culto hasta la médula y en sus casi ochenta años lleno de vitalidad porque ni la ceguera puede mantenerlo quieto. Se le ha pasado la parada en la que debía bajar y nos hemos bajado juntos, su hijo podría haber sido científico en los Estados Unidos pero se quedó para ser médico y él, aunque casi ciego, escribe sobre ácidos ribonucléicos de cadena sencilla ... me ha dejado fa, fa, fa, fa, fascinada!! Cuando le he dicho mi nombre casi se cae de la emoción ... hablando de la vida, la esencia de la vida, los ácidos ribonucleicos y frente a él estaba la primera mujer, la Humanidad en persona. Una vez más, caminando hacia dónde se hace la ciencia y entre mis pensamientos me doy cuenta que he vuelto a no llorar y no mamar. Me imagino tmando una orchata con este buen hombre y su mujer, o leyéndole uno de esos libros de poesias, cuentos, relatos que me decía."

18 d’agost 2006

Què hi ha algú?


|CATALÀ|
No sé ni qui sóc, ni d’on vinc, ni a on aniré ... podria passar-me molt més temps donant-li voltes i decorar aquest espai virtual, però es farien quarts de quinze i mai no acabariem. Així que més val posar-se mans a l’obra, pic i pala. No em prometo ni us prometo periodicitat en aquest projecte que tot just comença. Senzillament espero que a mesura que vagi aprenent, l’Alegria De La Huerta serveixi com a materialització en paraules d’allò que em passa, sento, veig, escolto, oloro, saborejo, toco ... Tot i que és un viatge personal, també és un viatge internàutic que abraça a tothom que d’una manera o altra arribi a aquesta bitàcola, així que si us plau ajudeu-me a portar a terme aquest projecte comentant els meus pensaments. L’Alegria De La Huerta és un projecte que fa anys vaig començar en una llibreta gràcies a les sàbies paraules d’un dels meus mestres en la vida, aquesta és una nova llibreta i avui enceto la primera plana.

|CASTELLANO|
No sé quién soy, de dónde vengo, donde iré ... podria estar mucho tiempo dándole vueltas a esta idea y decorar este espacio virtual, pero se nos pasaría el arroz y nunca acabaríamos. Más vale ponernos manos a la obra, pico y pala. No me prometo ni os prometo ningún tipo de periodicidad en este proyecto que acaba de empezar. Simplemente espero que a medida que vaya aprendiendo, la Alegría de la Huerta sirva como materialización en palabras de lo qué me pasa, siento, veo, escucho, huelo, saboreo, toco ... Aunque és un viaje personal, también se trata de un viaje internáutico que quiere abarcar a todos los que de una manera u otra lleguéis a esta bitácora, así que por favor ayudarme a llevar este proyecto a cabo comentado mis pensamientos. La Alegria De La Huerta es un proyecto que hace años empecé en una libreta gracias a las sabias palabras de uno de mis maestros de la vida, esta vez se trata de una nueva libreta y hoy empiezo la primera página.