16 de setembre 2008

Petjada a ferro roent



Abraçada intensa, 1982 by Eduardo Arranz-Bravo





|CATALÀ|

Ja no sabia si eres tu qui m'abraçava o jo qui ho feia. Nit estranya però alhora reconfortant, d'energies que flueixen i es regeneren. Efectes que duren fins a la propera aparició. Em sorgeixen tantes preguntes i intueixo tantes respostes. Conscient en sóc que no he de preguntar però voldria saber tantes coses de mi, dels dos, de tu, del passat, del present. Sempre havia pensat que podia dissimular però rellegint m'he adonat que no en sé, i penso que tu te n'adonaves i feia temps que estàvem jugant, totes les nostres vides. És per això que arriba un punt en el que les paraules no ens serveixen, no són la via de la nostra comunicació. Sense saber-ho potser vas anar diluint-te en totes aquelles trobades del passat i ara per a poder mantenir l'energia que requerim només podem trobar-nos en determinats punts finits de les nostres vides. Em fas tant bé que no puc resistir-me a demanar més, que em facis costat i m'ajudis a superar això, però també sé que tot i així et tinc i em reconforta fins a la propera connexió.

Sobren les paraules
tan permanent la teva petjada,
a ferro roent.




|CASTELLANO|
Huella a hierro ardiente

Ya no sabía si eras tu quién me abrazaba o por el contrario era yo quién lo hacía. Noche extraña pero reconfortante a la vez, de energías que fluyen y se regeneran. Efectos que duran hasta la prçoxima aparición. Me surgen tantas preguntas e intuyo tantas respuestas. Soy consciente de que no debo preguntar pero querría saber tantas cosas de mi, de los dos, de ti, del pasado, del presente. Siempre pensé que podía disimular pero releyendo me he dado cuenta que no sé, y pienso que tu te dabas cuenta y hacía tiempo que jugábamos, todas nuestras vidas. Es por eso que llega un punto en el que las palabras no nos sirven, no son vía para nuestra comunicación. Sin saberlo quizás te fuiste diluyendo en todos aquellos encuentros del pasado y para poder mantener la energía que requerimos sólo podemos encontrarnos en determinados puntos finitos de nuestras vidas. Me haces tanto bien que no puedo a resistirme a pedir más, que estés a mi lado y me ayudes a superar esto, pero también sé que a pesar de eso te tengo y me reconforta hasta la próxima conexión.

Sobran las palabras
tan permanente tu huella,
a hierro ardiente.


6 comentaris:

  1. És de veres: de vegades, no n'hi ha prou amb les paraules. Però sempre ajuden. Sempre.

    ResponElimina
  2. aquestes menes de necessitats ens fan més forts

    ResponElimina
  3. Hola! me he topado con tu blog... Y solo queria saludar y felicitarte por tus muchos contenidos... que es que esta genial! un saludo...

    ResponElimina
  4. Jeroni Maleuff, la veritat és que l'equilibri entre la paraula i la no paraula depen de cada situació. En el cas dels blogs el gest no hi cap perquè no hi ha manera d'expressar-lo si no és amb paraules o imatges. Però en d'altres situacions una mirada, una carícia o un petit gest pot remoure més coses que paraules, paraules i paraules que no diuen res. Però sí, sempre ajuden ;)

    Jesús M. Tibau, l'ideal és no saber-ne de necessitats perquè si les sents i no les pots satisfer cada cop et sents més desgraciat. Sí que potser a la llarga ens fan més forts, però a costa de ser més durs? Moltes gràcies per passar-te per la huerta i espero veure't-hi més ;)

    Sara, muchas gracias por los saludos y por dejarlos por escrito, espero seguirte viendo por aquí.

    ResponElimina
  5. Carinyo, M'has fet plorar.
    Es que tinc aquest sentiment dintre meu, i veure'l escrit és tant maco.
    Gràcies!

    ResponElimina
  6. Osti Nu, jo no vull fer plorar :( Són coses bones de les que hem de gaudir i treure'n partit quan se'ns posen per davant, que la vida són quatre dies i són nostres! Un petonarru ben fort i una abraçada cibernètica de ferro roent ;)

    ResponElimina