Anari (Anari's fotolog) 1.8.08
Anari ha empezado con una canción llena de sentimiento, sentida desde muy adentro y mostrando su corazón derecho, una canción de nuevo que me ha robado también mi corazón derecho. Anari Alberdi es una cantante y compositora vasca (Azkoitia, Gipuzkoa) que LaCasaCalba ha logrado traer a Valencia dentro del ciclo Notes al peu'08. Hace más de diez años de su debut, tres trabajos de estudio, el último en directo mientras preparan su nuevo trabajo y yo sin saber de esta mujer. Ha venido en versión reducida con Borja Iglesias y cada uno con su guitarra. Creo que nunca había asistido a un concierto íntimo de guitarra eléctrica, no me había fijado en la riqueza de notas y sonidos que se pueden conseguir sin emborronarlos con más y más instrumentos. Me ha fascinado ese color de voz que nos llegaba a más de un palmo del micrófono. Solo ha logrado encontrar unas palabras para podernos expresar el significado de las letras, de todas maneras ha sido suficiente para saber que hay mucha poesía en su mundo y como me decía M. el sábado de madrugada aunque no entiendas la letra hay canciones que se expresan perfectamente. Zebras, alas, náufragos, abrazos oceánicos, puentes, pozos., corazones derechos. Efectivamente, su voz y su fuerza transmiten tanto que incluso las palabras sobran. Se plasma la tristeza, la furia, el dolor. Me reflejaba en ciertos momentos su guitarra y me transportaba de los punteados más suaves al rock más duro. Al hablar me daba la impresión que estaba continuamente emocionada, ojos húmedos de sentimiento. Primera buena sorpresa del ciclo... seguiremos asistiendo!
Me quedo finalmente con las palabras habladas de Anari sobre las últimas notas que han sonado en el OCCC. Una letra de Mikel Laboa cantada por Miguel Bosé, Loquillo y otros tantos, y que Anari clamaba: No necesitamos que cantéis nuestras canciones sino que nos escuchéis cantándolas. Efectivamente, de periferia a periferia y yo seguiré apostando por las sorpresas.
Anari (Anari's MySpace)
No sabía ni quien era.
ResponEliminaYa la escucharé.
Besos.
Si te metes en el MySpace puedes escuchar alguna de sus canciones, o sinó también en Last.fm Precisamente son estas sorpresas las que alegran la vida, ir a ver a alguien que no conoces. Tirarte a la piscina, dejar que te sorprendan. Un concierto magnífico!
ResponEliminaAlegria soc en Carles, pero no em deixa posar el meu nom (o jo no en se).
ResponEliminaDoncs molt be Alegria, si es que hi ha cada cosa bona de musica por ahi i ni ens enterem!!! (jo ara estic super fora d'onda, el remei que em queda es que de l'allau de novetats nomes valen la pena una petita part).
Veig a la seleccio musical que tens una canço dels Clap your Hands. Bah aquesta canço em va obsessionar un temps l'any passat, una nit anant fumat me la vaig posar sense parar molts cops (pero molts, uns 20, mai m'havia passat).
I la del Paolo Nutini mola tambe eh? La vaig vaure a la MTV i em vaig baixar el disc (pero no l'he sentit encara, com ja no tinc ordinador que se'm va morir... snif, ja no sento musica).
Escolta Alegria, que es un poema fosforito?
Un tio que potser t'agrada es en Jack Johnson, encara que igual ja el coneixes.
Ei, Carles! Si vols deixar el teu nom i que no quedi com a anònim el que has de fer és pitjar en el Nom/URL, aleshores hi escrius el teu nom i deixa en blanc l'espai de la URL (perquè el teu Testigos De Mi Querer segueix al congelador, oi?).
ResponEliminaEstà clar que hi ha moltíssima música bona, el problema és que quan no ens agrada la música comercial aleshores és més difícil trobar-la. Però bé, ara gràcies a internet, a seccions de ràdio, a amics, al boca orella... poc a poc ens anem assabentant de coses noves i bones ;)
Respecte a la Música pels sentits que hi ha a la barra lateral la tinc una mica oblidada... potser hauria de tornar a mirar-me-la i actualitzar-la, o bé posar el meu perfil al Last.fm on hi ha el que escolto actualment. Ei, això que et va passar amb la cançó dels Clap Your Hands Say Yeah! a mi em va passar amb una de Coldplay fa uns mesos també... potser els dos estàvem obsessionats alhora ;)
Un poema fosforito... es tracta d'un poema escrit per un fosforito o que transmet fosforitisme. Bé, en realitat en comptes de fosforito és groc, el que passa és que l'estat fosforito ja és sobrenatural. La clau la pots tenir si llegeixes "El mundo amarillo" de l'Albert Espinosa.
Soc jo de nou, en Carles.
ResponEliminaTestigos va ser una cosa que ara em fa vergonya, ho veig com un "quiero y no puedo". Es dir, enlloc d'agafar el toro per los cuernus i dedicar-me a fer musica jo (estudiar-ne, tocar amb altre gent...), em dedico a parlar de la musica que fan els altres.
Basicament ara ho trobo una cosa lamentable i espero no tornar a fer el paperina d'aquella manera. Testigos pertany a un periode de la meva vida bastant trist, un periode en que jo vivia una vida de prestat, per aixo no vull saber-nes res de tot allo. En aquella epoca era el que mes aprop he estat de ser un fracassat (no es que ara m'hagi allunyat gaire, pero ara almenys ja no m'enganyo).
Carles, que no m'aprens a posar el teu nom en comptes d'anònim?
ResponEliminaDues coses... o més. Per una banda, potser encara estàs a temps de fer música, potser no al cent per cent però pensa que la vida d'artista és molt difícil i sé de què parlo, però tenint en compte que la teva vida professional tampoc la vius d'una manera gaire estable... En segon terme, estàs tractant de fracassats al periodistes? Perquè això és el que fan els periodistes: parlar, escriure, analitzar els que fan música... De tot se n'aprèn, si has après una lliçó doncs endavant però tampoc cal renegar. Penses que eres un fracassat? I ara? ... un pas és reconèixer la malaltia d'un, però quin és el segon pas? Ho veig tot fosc... tens algun mapa?
Un petonàs i m'encanta rebre't a la meva huerta... vols un tomàquet? Els tinc molt bons ;)