Fa un temps que La treva de Primo Levi se m'està convertint, com el seu llarg periple per tota Europa fins tornar a casa, en un camí interminable. Però ja queda poc per acabar-lo, i aleshores encara em quedarà Els enfonsats i els salvats per acabar la seva trilogia sobre l'Holocaust nazi. Fa unes setmanes, no recordo quan, vaig escriure unes lletres a un paperot que tenia a la taula. Ara me l'he trobat allà, a la primera pàgina de La treva.
De tot se'n pot parlar, fins i tot dels sentiments i de l'amor. No val la pena tenir por, enganyar-se a un mateix o intentar dissimular. S'ha de viure la vida en tota la seva essència, per gaudir-la i patir-la.X.2008
|CASTELLANO|
Hace un tiempo que La tregua de Primo Levi se me está convirtiendo, como su largo periplo de retorno a casa por toda Europa, en un camino interminable. Pero ya queda poco para acabarlo, y entonces aun me quedará Los hundidos y los salvados para acabar la lectura de su trilogía sobre el Holocausto nazi. Hace unas semanas, no recuerdo cuando, escribí unas letras en un papel que tenía por la mesa. Me lo he encontrado ahí, en la primera página de La tregua.
Hace un tiempo que La tregua de Primo Levi se me está convirtiendo, como su largo periplo de retorno a casa por toda Europa, en un camino interminable. Pero ya queda poco para acabarlo, y entonces aun me quedará Los hundidos y los salvados para acabar la lectura de su trilogía sobre el Holocausto nazi. Hace unas semanas, no recuerdo cuando, escribí unas letras en un papel que tenía por la mesa. Me lo he encontrado ahí, en la primera página de La tregua.
De todo se puede hablar, incluso de los sentimientos y del amor. No vale la pena tener miedo, engañarse a uno mismo o intentar disimular. Se debe vivir la vida en toda su esencia, para disfrutarla y sufrirla.X.2008
El miedo paraliza y no deja fluir, aunque a veces puede salvar la vida. Se puede hablar de todo, aunque no con todos.
ResponElimina¡Qué anotación tan vitalista!
Hablar de los sentimientos y del amor... a veces se torna un monologo, si uno decide ...no engañarse.
ResponEliminaY no engañarse, no es más que realmente vivir. Y vivir es así: se sufre disfrutando, y se disfruta sufriendo. Pero siempre y como en aquel memorable ¡Pucha carajo, que lindo es estar vivo! de Alterio en no recuerdo bien que película... es inevitable mientras uno ...ES.
Hola, Alegría.
ResponEliminaVeig que has canviat el títol del bloc.
Textos, al capdavall.
Fa massa temps que sento parlar de por. Ja no sé quin sentit té aquesta paraula, ja no reonec el seu significat.
Endavant, i visca la imperfecció.
En eso ando. Hablando de todo.
ResponEliminaBesos.
Hi estic d'acor. No val la pena sentir por. Però, de vegades, és inevitable.
ResponEliminaLa vida, en qualsevol cas, cal vivir-la.
Gracias alegría Sí, el miedo si es intenso paraliza, pero muchas veces el miedo es tonto y hablando la gente se entiende, aunque en un principio la verdad pueda generar dolor o abrir heridas. No sé si es vitalista, pero a veces una se debe obligar a ciertas cosas ;)
ResponEliminamikkonoss, se torna un monólogo cuando se engaña a uno mismo, cuando te zambulles en tu mundo y empiezas a despegar creando un mundo paralelo e irreal, ahí está el verdadero peligro. Me encantan tus reflexiones, muchísimas gracias por pasarte por aquí y dejarlas como quién no quiere la cosa. Por cierto, ahora me has dejado con las ganas de saber de qué película hablas...
JaumeDuran, el nom del blog no ha canviat, simplement l'he completat ;)Perquè no reconeixes el significat de la paraula por? T'ha envaït o t'ha fugit?
Te escuchamos,Torosalvaje ;)
JeroniMaleuff, és clar que és inevitable però quan et paralitza per massa temps no et deixar viure, com dius tu. Aleshores cal donar un cop de taula i tirar milles ;)
Jo, de l'Holocaust, n'estic fins al capdamunt. N'he parlat, n'he vist pel·lícules, n'he llegit llibres, he visitat en dues ocasions un camp de concentració... Amb un alemany, prò no n'he parlat mai perquè, ells, d'això, no en parlen. I jo crec que hi tenen el seu dret.
ResponEliminaVinc de casa l'estrip i tot just he llegit un post sobre el respecte. No m'agrada faltar al respecte a ningú, prò un poble que plora (i treu benefici econòmic) de l'anihilament que van patir els seus avantpassats no té cap mena de credibilitat veient l'anihilament que ell mateix duu a terme a casa seva avui dia. És clar que ells no són els seus avantpassats. Prò el mateix passa amb els alemanys i així és com ells ho veuen.
La por a parlar? Més que por, cal tenir cautela: mai no saps qui pot escoltar el que dius.
Respecte al tema de l'Holocaust, doncs què vols que et digui... a mi m'agrada seguir llegint i seguir coneixent-ne coses, perquè hi ha hagut tant silenci... i respecte a la Guerra Civil.
ResponEliminaRespecte al poble israelí, potser tens raó. La veritat és que no em voldria aventurar a fer un judici sense estar allà. Quan cometen injustícies parlant de la societat catalana, sempre penso que és per la desinformació i perquè no viuen la nostra realitat. És això que em fa ser molt cautelosa a l'hora de parlar del conflicte basc o el que menciones.
El text del paperot en realitat no tenia res a veure amb el llibre, simplement va anar a parar allà. Sí, la cautela és una bona amiga però mai hauria de ser coartadora del que diem. Vull dir que un ha de ser lliure i no témer-se a un mateix per ser sincer.