Darrerament un abisme creixent. Podríem estar a la mateixa vora, però aquest cop ens separa. L'atzar o el destí. La realitat és que podríem seguir fitant l'altra banda tot esperant que no s'allunyés més mentre estirem la corda, o bé, girem cua, cadascuna pel nostre costat, i emprenem la nova caminada. No ho sé, són coses que passen. Ningú va dir que això de tenir doble personalitat fos fàcil. Sembla que no queda rastre d'allò que ens unia, perquè en realitat quan vam néixer érem siameses i per ventura o no un abisme ens va separar.
Ja no aixequen el vol els ocells ni els rínxols llueixen a l'alba però jo tampoc sóc capaç de veure'ls ni sentir-los. Amputada emocionalment em llanço a l'abisme esperant que un corrent d'aire em culli i em doni la llibertat de voleiar com una fulla tardoral.
L'hivern ho atura tot i caic.
