21 de febrer 2007

Secció surrealista: La història del Senyor post-it i la quota de paraules


|CATALÀ|
Ja havia passat l'època de l'acceptació, això és bo. Havia parlat tant que havia gastat la seva quota de paraules parlades en aquella vida. Qui sap, potser en les properes vides podria recuperar-la. No, no, no ... no vull que doni la sensació que parlava massa, pels colzes que en diríem. No. Però vés per on, se li va acabar la quota de paraules. D'un dia per l'altre, sense previ avís. Estava comprant el pa, havia demanat una barra de quart i quan va voler demanar les ensaïmades mini ... se li van acabar! No va poder demanar les ensaïmades. Pobre, quina cara la d'ell i la de la dependenta.
Passada l'acceptació hauria de venir la fase de resignació, però ell en realitat estava en la fase de rebel·lia. Una fase complicada. Buscant alternatives a la seva permanent mudesa. Fins que un dia comprant el diari li van regalar un tac de post-its i en aquell moment se li va obrir el cel. La rebel·lia va passar a ser comoditat, per fi es podia comunicar d'una manera fàcil i àgil. Va descobrir-hi tot un món de missatges en formes allargades, petites, quadrades, de cor, roses, verdes, grogues, taronges, fúcsies ... tot un món on de nou poder comunicar-se.
Sí, me'n vaig enamorar. Encara no ho entenc. En realitat jo hagués necessitat una persona que em parlés, m'expliqués, em descriguis, perquè en mi no hi eren presents aquestes virtuts, però va aparèixer ell i em vaig sumir en una relació gairebé muda. Una relació sense paraules pronunciades. Tenia una forma molt metòdica d'escriure les seves notes, però quan realment m'agradava era quan em sorprenia amb post-its al coixí, a sota dels llençols, dintre la nevera, al plat de la dutxa, entre la roba interior, a la tapa de les escombraries, el teclat, dintre les olles ... quins records! He de reconèixer que a vegades era un tant inconvenient, sobretot quan fèiem l'amor ... era difícil concentrar-se mentre ell escrivia interjeccions i me les anava enganxant per la cara o al seu pit. Tanmateix, ho penso ara i era una situació còmica, per no dir-ne surrealista.
Va arribar el dia en que m'escrivia una de les seves històries bi-post-it i de sobte el bolígraf es va aturar. La tinta es va esvair instantàniament, però és que encara que volgués deixar-hi forma de lletres en el paper prement fortament no podia. La punta relliscava suaument. Havia esgotat la seva quota de paraules escrites. Només quedaven les mirades, els gestos, les carícies, els petons, les abraçades ... i què més volíem!

Aquest és un petit homenatge a la Secció que el David Balaguer va fer durant un any al programa El Món a RAC1 (temporades 2005-06 i 2006-07). Podeu escoltar els 32 capítols a la fonoteca d'amicsrac1.

~ altres històries surrealistes a l'Alegria De La Huerta ~


|CASTELLANO|
Sección surrealista: La historia del Señor post-it y el cupo de palabras
Había pasado la época de la aceptación, eso estaba bien. Había hablado tanto que había gastado su cupo en aquella vida de palabras habladas Quién sabe, quizás en las próximas vidas podría recuperarla. No, No, no ... no querría que diese la sensación de que hablaba demasiado. No. Pero mira por donde, se le acabó la cuota de palabras. De la noche a la mañana, sin previo aviso. Estaba comprando el pan, había pedido una barra de cuarto y cuando quiso pedir las ensaimadas mini ... se le acabaron! No pudo pedir las ensaimadas! Pobre, vaya cara la de él y la de la dependienta.
Pasada la aceptación debería llegar la fase de resignación, pero en realidad estaba en la fase de rebeldía. Una fase complicada. Buscando alternativas a su mudez permanente. Hasta que un día al comprar el periódico le regalaron un taco de post-its y en aquel momento se le abrió el cielo. La rebeldía dejó paso a la comodidad, por fin se podía comunicar de una manera fácil y ágil. Descubrió un sinfín de mensajes en formas alargadas, pequeñas, cuadradas, de corazón, rosas, verdes, amarillas, naranjas, fucsias ... un nuevo mundo para poder comunicarse.
Sí, me enamoré. Sigo sin entenderlo. En realidad yo hubiera necesitado una persona que me hablase, me explicase, me describiera, porque en mi no estaban presenten estas virtudes, pero apareció él y me sumí en una relación casi muda. Una relación sin palabras pronunciadas. Tenía una forma muy metódica para escribir sus notas, pero cuando realmente me fascinaba era cuando me sorprendía con post-its en la almohada, bajo las sábanas, dentro de la nevera, en el plato de la ducha, entre la ropa interior, en la tapa del cubo de la basura, en el teclado, dentro de los pucheros ... qué recuerdos! Reconozco que a veces no era muy cómodo, sobretodo cuando hacíamos el amor ... era difícil concentrarse mientras escribía interjecciones y me las iba pegando en la cara o en su pecho. De todas maneras, ahora que lo pienso ... era una situación cómica por no decir surrealista.
Llegó el día en el que me estaba escribiendo una de sus historias bi-post-it y de repente el bolígrafo se paró. La tinta desapareció instantáneamente, pero es que aunque quisiera apretar fuertemente para dejar la forma de las letras en el papel no podía. La punta resbalaba suavemente. Había gastado su cupo de palabras escritas. Solo quedaban las miradas, los gestos, las caricias, los besos, los abrazos ... qué más queríamos!

Este es un pequeño homenaje a la Sección que David Balaguer hizo durante un año en el programa El Món a RAC1 (temporadas 2005-06 y 2006-07). Podéis escuchar los 32 capítulos en la fonoteca de amicsrac1 (catalán).

8 comentaris:

  1. Excel.lent relat, ple d'imatges surrealistes i sugerents i de com la necessitat de les paraules va perdent-se quan el que está per damunt són els sentiments. Clap Clap Clap!

    ResponSuprimeix
  2. Enhorabona Eva. Molt però que molt bé. Esperant el segon ...

    ResponSuprimeix
  3. M'encanta llegir el que escrius la veritat és que es fantàstic!!!Segueix així pq ja em sembla que som uns quants d'admiradors.!!!!
    un petó molt gran!!!

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies pel vostre suport.

    Picard ... suposes que hi haurà un segon ... interessant! De fet tinc idees per algun altre capítol ;)

    Mentre, m'estic fent una sobredosi de David Balaguer surrealista. Ja he escoltat 13 dels 32 capítols.

    ResponSuprimeix
  5. Y es que lo importante es el mensaje y no las formas en la que se transmiten. Texto genial, con un toque delirante a lo Millás, no? o un punto Allen interesante. Me quito el sombrero... y la peluca. Saludos.

    ResponSuprimeix
  6. La veritat és que les històries que es treu aquest home del cap son impressionants... no sé d'on treu tanta imaginació.

    Hem creat (alguns que fa anys que el seguim) una pàgina al Facebook que hem deixat oberta per a que tots els que ho desitgin puguin penjar talls, comentaris, el que vulguin!!!

    Estic segura que si li arriba la noticia li farà molta gràcia! :)

    http://www.facebook.com/home.php?ref=home#/pages/David-Balaguer/66033221053?ref=ts

    ResponSuprimeix
  7. A., moltes gràcies per la informació, no tinc Facebook però molt bé la idea. Són d'aquelles idees i històries que al·lucines amb elles i que en l'instant penses... com és que no se m'han acudit. Bé, el meu surrealisme no és com el d'ell... però surrealisme pur el tenim en qualsevol moment. Benvinguda i espero seguir-te veien per la huerta.

    ResponSuprimeix