06 de maig 2009

Les escombraries ens precipiten


Les escombraries ens precipiten
a la celeritat de l'adéu.
Una mirada clara sobre
un nas d'os
que altiu
sobrevola el meu cap.
Asseguda aquí esperaré
la teva riuada de passió mèdica,
inhibida a raons d'esforç, sexe i alcohol.
14.IV.09



|CASTELLANO|


La basura nos precipita
a la celeridad del adiós.
Una mira clara sobre
una nariz de hueso
que altiva
sobrevuela mi cabeza.
Sentada aquí esperaré
tu riada de pasión médica,
inhibida a razón de esfuerzo, sexo y alcohol.
14.IV.09


7 comentaris:

  1. El etranjero7/5/09 01:00

    lograr es sosticao ?

    ResponSuprimeix
  2. El etranjero7/5/09 01:17

    lograr/emigrar a esta celeridad es facil o es sofisticado y arduo?

    ResponSuprimeix
  3. Bo, realment no hi ha cap sistema millor per a inhibirse, esforç, sexe i alcohol...

    ResponSuprimeix
  4. El etranjero, si coges esta idea aislada... podría decir que nuestro alrededor no nos lo pone fácil, todo lo que nos rodea es de consumo rápido, instantaneo, perteneciente a la cultura del usar y tirar. Como decía ayer Joan Margarit en la radio uno debe tener un mundo interior, así quizás podremos combatir esa celeridad, ese adiós en el precipicio.

    omrot, l'etern joc de la inhibició i deshinibició. A cada dia que passa estic pitjor.

    ResponSuprimeix
  5. Costa molt protegir-se sense blindar-se absurdament.
    Potser la clau està en aquest món interior, que és propi però no t'aïlla...
    No ho sé, potser no va per aquí el teu poema.
    en tot cas aquí queda, Alegría.
    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  6. jaumeduran, potser sí que en Joan Margarit té raó. Primer de tot cultivar un món interior, estar segur d'un mateix i després obrir els ulls, estendre les ales i seguir endavant.

    ResponSuprimeix