En una plaza con fuente... sí, una de esas que parece que lo ilumine todo, no creo que se asemeje a la Fontana di Trevi pero alguna retirada debe tener. Empiezo otra vez, que me he liado...
Mientras la fuente de la plaza nos iluminaba no podíamos desviar nuestros ojos de las pupilas del otro. Entre tanto el mundo giraba y giraba mirándonos inmóvil. Entonces, con las manos cogidas y acariciándonos las uñas, incesantemente repetimos a nuestras almas, como si de un mantra se tratase, que solo éramos amigos y que ningún horizonte, ahora ya tan lejano, volveríamos a cruzar.
A veces manda el corazón, a veces la razón.
ResponEliminaUn abrazo, Alegría.
Em preguntes al meu blog perquè no vaig poder aplaudir a l'estrena de Mans Quietes, doncs bé. Em vaig sentir molt dolgut en veure el retrat d'un perssonatge projecció d'un autor perversament masclista que intenta despertar la nostra simpatia cap algú que bàsicament està reivindicant una posició de superioritat respecte de les dones, els homosexuals i els xiquets. A les dones us pinta pèrfides i excèntriques, els xiquets uns cabrons als que els va d'allò més bé un calbot de tant en tant i els gais sóm eixos que en confiança se'l pot insultar i hi ha que anar molt en compte per a que no et confonguen amb un d'ells. Em va produir molta tristesa veure la gent riures d'assumptes tan sensibles i delicats per a mi que com a homosexual he patit el masclisme d'aquesta societat desde que me'n recorde.
ResponEliminaJaume Policarpo
jaumeduran, como el sol y el cielo que unas veces uno marcha, el otro le cubre o le deja lucir... Lo racional y lo emocional, tan difícil equilibrio.
ResponEliminaJaume Policarpo, gràcies per passar-te per aquí i deixar els teus sentiments, certament m'imaginava que aniria per aquí la teva petrificació a l'hora d'aplaudir. He de reconèixer que vaig riure a l'obra, però també que hi va haver moments en els que m'espantava el que passava i com les dones podien arribar a caure en els mateixos paranys que els homens cauen. De totes maneres, penso que el problema no és d'un o altra col·lectiu sinó de persones que no són capaces de respectar ni de posar-se en el lloc dels altres. Està clar que parteix d'una situació quotidiana la treu de mare i arriba a aquell punt grotesc que fa adonar-te que dia a dia convivim sense moure ni un dit amb situacions que són totalment reprovables i punibles. No sé, jo és aquest darrer valor afegit que li vaig treure a l'obra.
M'ha agradat molt, aquest escrit, Alegria!
ResponEliminaMoltes gràcies Núr, a mi també m'agrada molt... sobretot el moment que hi descriu.
ResponEliminaMolt bonic!
ResponEliminaNo tinc cap comentari sobre el text però no deixaré de dir que m'ha agradat... ^^
Doblement agraïda :) De totes maneres pots fer safareig si vols i deixar algun comentari ;) Un abbraccio!
ResponElimina