02 de juny 2008

La música és vida i la memòria les nostres tradicions


|CATALÀ|
Després d'un dia extenuant arribava a Barcelona amb ganes de sopar i dormir fins l'endemà, però els caps de setmana es fan curts quan tornes a casa i vols complir veient a tothom. Havia quedat a Fontana i caminava pel meu barri veient nous restaurants, noves parades del Bicing, noves pacificacions de carrers, noves cases okupades i desokupades. El carrer d'Astúries cada cop més agradable i ple de gent, però a la cantonada la Travessia de Sant Antoni em va hipnotitzar portant-me a veure com havia quedat la reforma del CAT. L'escultura en bronze d'Anna Frank estirada llegint un llibre sobre la porta del CAT seguia sent-hi, però per dintre tot era nou. Recordava que després del concert, en el moment del ball quan feia una estona que anaven et deixaven entrar. Les portes obertes de la sala de ball deixava anar notes de ball de bot mallorquí. Vaig tenir una petita conversa amb el noi de l'entrada:
-Vols entrar??
-Sí, però és que no tinc entrada - Amb una mica de vergonya abaixava el cap.
-Dona, entra! No et preocupis.
-Ja, però és que he de marxar.
No me'n vaig poder estar i al final la sala del CAT em va engolir. Vaig veure el nou escenari, el nou parquet i vaig sentir els peus de sempre matxacant el terra mentre ballaven una jota. La música era nova, Música Nostra estava presentant el seu nou disc +D26. Tantes nits i tantes hores havia passat en aquella sala ballant, suant, rient, estimant, aprenent, parlant, cantant, emocionant-me... i si no hagués estat perquè m'estaven esperant m'hagués tret el jersei i hagués tornat a ballar. Marxava mentre Música Nostra tornava a tocar i de nou el CAT després de tant temps d'obres tornar a posar el folk i les tradicions a disposició de tots nosaltres.
La música és vida i la memòria les nostres tradicions.



|CASTELLANO|
Después de un día extenuante llegaba a Barcelona con ganas de cena y dormir hasta el día siguiente, pero los fines de semana se resultan cortos cuando vuelves a casa y quieres cumplir viendo a todo el mundo. Había quedado a Fontana y caminaba por mi barrio viendo nuevos restaurantes, nuevas paradas del Bicing, nuevas peatonalizaciones de calles, nuevas casas okupadas y desokupadas. La calle de Asturias cada vez más agradable y llena de gente, pero en la esquina la Travesía de Sant Antoni me hipnotizó llevándome a ver cómo había quedado la reforma del CAT. La escultura en bronce de Anna Frank leyendo un libro estirada sobre la puerta del CAT seguía ahí, pero dentro de todo era nuevo. Recordaba que después del concierto, en el momento del baile un rato después de empezar te dejaban entrar. Se escapaban notas de ball de bot mallorquín a través de las puertas abiertas de la sala de baile. Tuve una pequeña conversación con el chico de la entrada:
-Quieres entrar??
-Sí, pero es que no tengo entrada - Con un poco de vergüenza bajé la cabeza.
-¡Mujer, entra! No te preocupes.
-Ya, pero es que me tengo que ir.
No lo pude resistir y la sala del CAT me engulló. Vi el nuevo escenario, el nuevo parquet y sentí los pies de siempre machando el suelo mientras bailaban una jota. La música era nueva, Música Nostra estaba presentando su nuevo disco +D26. Tantas noches y tantas horas había pasado en aquella sala bailando, sudando, riendo, amando, aprendiendo, hablando, cantando, emocionándome ... y si no hubiera sido porque me estaban esperando me hubiera quitado el jersey y hubiera vuelto a bailar. Me marché mientras Música Nostra volvía a tocar y de nuevo el CAT después de tanto tiempo de obras volvía a poner el folk y las tradiciones a disposición de todos nosotros.
La música es vida y la memoria nuestras tradiciones.


6 comentaris:

  1. Se m'havia oblidat el tradicionarius, a mi m'agradava anar a la Plaça del Rei als balls tradicionals, era ben divertit!!

    ResponElimina
  2. Ui PiltRafa, tu també has estat abduit per la gran Plaça del Rei?? En realitat les Danses a la Plaça del Rei es fan durant la primavera i la tardor, de les festes de la Mercè fins al Nadal i des de Setmana Santa a Sant Joan. El que passa és que aquest any el CAT va retrasar el Tradicionarius una mica per poder-ho fer ja a les instal·lacions del CAt després de les obres. La Plaça del Rei és un dels meus punts favorits de la ciutat, et pots abstraure i transporta-te a l'edat mitjana. La quantitat d'hores que també he passat a la Plaça del Rei ballant, rient, aprenent, parlant, estimant, cantant...

    ResponElimina
  3. Tard o d'hora tothom sent la crida dels llocs on vas viure bones sensacions anteriors.
    Vigila perquè cada cop les crides es fan més fortes i més freqüents... clar que hi ha qui no les sent i també qui fa veure que no les sent.

    ResponElimina
  4. Bé, el que més m'intriga és saber qui està darrera d'aquest pseudònim de "Pebrot al cap"... poques persones ho podrien ser, però cap d'ells em sembla que siguis. Estem davant del misteri del "Pebrot al cap".
    Fa por la teva advertència... he de prevenir-me o deixar-me anar?

    ResponElimina
  5. Deixar-te anar!! obviament. Sempre que sentis la crida i puguis, fes-li cas. El teu relat no deixa dubte que t'ho passes bé quan li fas cas.

    PD: No era la meva intenció crear el misterio del pebroto al capo ;)

    ResponElimina
  6. Jejeje... ets un crack!! Quan menys m'ho penso, apareixes i em dones una lliçó. Deixar-me anar, una cosa que mai he sabut fer, potser per això el meu vertigen ha anat en un perillós augment paralitzant :(

    ResponElimina