Rúfol en una càlida tardor que arriba en ple hivern de blaus elèctrics barrejats amb fines ràfegues blanques. Multitud de variables se'ns escapen de les mans i fan de tot això una sorpresa. De cop es fan plans per a tenir un fill en dos anys com t'arriba la notícia que en cinc mesos seràs pare o, fins i tot, durant la propera setmana. Et trobes a un amic, l'home de negre, aquell que contínuament fugia de qualsevol situació que albirés un problema per afrontar i amb el que madurar i, de sobte, immersa en un déjà vu hi parles i et transmet aquella energia que feia temps que buscaves. Se't creuen pel carrer dient que se't veu riallera i penses que potser no és més que el reflex d'aquell home de negre que feia tant de temps que no veies i que et va donar les dues abraçades més sinceres de les darreres setmanes. Proves a esborrar alguns pensaments que s'estan enquistant i sembla que el botó de suprimir del teclat va al revés i en comptes de menjar cap a la dreta ho fa cap a l'esquerra. Esparverada penses que el món s'està tornant boig i és que no ho podem controlar tot.
|CASTELLANO|
Borrascoso en un cálido otoño que llega en pleno invierno de azules eléctricos entre finas ráfagas blancas. Multitud de variables se nos escapan de las manos y hacen de todo esto una sorpresa. De repente se hacen planes para tener un hijo en dos años como que te llega la noticia que en cinco meses serás padre o incluso durante la próxima semana. Te encuentras con un amigo, el hombre de negro que no cesaba de huir de cualquier situación de la que se pudiera intuir un problema a afrontar y con el que madurar, y de pronto inmersa en un déjà vu hablas con él y te transmite aquella energía que hacía tiempo que buscabas. Se cruzan por la calle diciendo que se te ve risueña, piensas que quizás no es más que el reflejo de aquel hombre de negro que hacía tanto tiempo que no veías y que te dio los dos abrazos más sinceros de las últimas semanas. Intentas borrar algunos pensamientos que se te enquistan y parece que la tecla de suprimir del teclado funciona al revés, en vez de comer hacia la derecha lo hace hacia la izquierda. Aterrorizada piensas que el mundo se está volviendo loco y es que no podemos controlarlo todo.
23.1.09
|CASTELLANO|
Borrascoso en un cálido otoño que llega en pleno invierno de azules eléctricos entre finas ráfagas blancas. Multitud de variables se nos escapan de las manos y hacen de todo esto una sorpresa. De repente se hacen planes para tener un hijo en dos años como que te llega la noticia que en cinco meses serás padre o incluso durante la próxima semana. Te encuentras con un amigo, el hombre de negro que no cesaba de huir de cualquier situación de la que se pudiera intuir un problema a afrontar y con el que madurar, y de pronto inmersa en un déjà vu hablas con él y te transmite aquella energía que hacía tiempo que buscabas. Se cruzan por la calle diciendo que se te ve risueña, piensas que quizás no es más que el reflejo de aquel hombre de negro que hacía tanto tiempo que no veías y que te dio los dos abrazos más sinceros de las últimas semanas. Intentas borrar algunos pensamientos que se te enquistan y parece que la tecla de suprimir del teclado funciona al revés, en vez de comer hacia la derecha lo hace hacia la izquierda. Aterrorizada piensas que el mundo se está volviendo loco y es que no podemos controlarlo todo.
23.1.09
totalment cert que el món s'està tornant boig, però potser aquesta és la gràcia, no saber el què vindrà demà, les sorpreses, la bogeria.
ResponEliminaTrobo que, per agradar-te el pessimisme, duus un nick bastant contradictori... :P
Sí, se'ns escapen, a raig, les variables clau. I no és aquesta la gràcia, el misteri, el que fa que encara ens poguem sorprendre?
ResponEliminaM'ha agradat això de la tecla "suprimir", molt ben trobat.
I per cert, i tant que saps qui sóc... si em tens més vist que el TBO, com dèien fa anys... Potser és que estic mutant, o potser és que tinc ganes de donar una mica la nota.
I què faríem sense aquesta bogeria? acabaríem tots locus perduts!!!!
ResponEliminaLes abraçades sinceres sempre omplen d'energia!
;*)
Nada como un abrazo sincero cuando lo puedes dar y lo quieren recibir.
ResponEliminaClarissa Vaughan, efectivament tot és més dinàmic i sorprenent si no segueix el mateix patró cada dia. Tanmateix hi ha coses que em fan pensar i la follia està dirigint segons quines regles universals. Respecte al pessimisme potser no em vaig explicar bé, volia dir que la melangia generalment m'envaeix i em porta a tenir un caire un tant gris a primer cop d'ull. El meu nick, bé, cadascú ho pot jutjar segons els elements dels que disposi però podríem dir que qui em va posar aquest nom ho deia irònicament ;) Gràcies per passar-te i deixar el teu granet de sorra, espero seguir veient-te per la huerta.
ResponEliminaJordi Onliuan, on has deixat la nau estel·lar?? Ai que ja t'he clissat!! Les variables clau, que a voltes queden agrupades en el que anomenem error... potser li hauríem de posar un altre nom... Vs (variable sorpresa). Ah, i respecte a la tecla suprimir espero que demà quan em trobi de front amb ella torni a funcionar bé perquè sinó em començaré a preocupar. Vinga, torna al teu alter ego Picard i a veure si tornes a passar per aquí més sovint, et trobo a faltar.
elur, sí... tanta energia que et fa volar com unes ales d'àngel!! Locus perduts, m'encanta quan els balears pronuncien la paraula loco. Visca la bogeria i les sorpreses sota les llambordes!
alegría, efectivamente todo es cosa de dos pero como la regla de los amarillos. Uno cuando da siempre piensa que lo hace por bien, no hay más que pensar. Buena semana!
m'han encntat akelles dues abraçades mes sinceres d tota la setmana, em sembla q les he vist i tot. ;)
ResponEliminaClissat i ben clissat, Alegría... :)
ResponEliminaÉs que entre que se m'ha extraviat el Major Tom i averiat l'Entreprise... però llegir et llegeixo sempre, en pots estar segura.
Un petó.
Déjà Vie, està bé que les hagis vist... jo tanco els ulls i les veig, les sento, em recorren i em tornen a donar força... com si fossin bateries recarregables ;)
ResponEliminaUi, ui, ui... quin embolic m'estic fent... JaumeDuran, tu ets en Jordi Onliuan, no, oi? Perquè si és així aleshores t'he confós. De totes maneres, llegeix, segueix llegint ;)
Ahhh, així que no sóc qui volíes que fos, eh?
ResponEliminaBé, doncs ara resulta que tampoc sé si sóc jo o no... però aquí em tindràs.
va a ser verdad que esto se nos va de las manos...y sí, el mundo está desnortao :)
ResponEliminaJaumeDuran, tu com a Jaume no en tinc cap dubte qui ets, ara bé, tu com a Jordi Onliuan m'ha desconcertat perquè em donaves pistes de ser una altra persona. No es tracta de qui voler que es sigui, si no qui pensar que és.
ResponEliminacentrifugado... se nos va de las manos, se nos va de las manos... que el teclado tome vida propia y se decida a ir hacia el otro lado me hace pensar. Tú no centrifugues mucho y ves con cuidado no sea que las revoluciones sean contrarevoluciones ;)
Si no fóra perquè, de vegades, combine el negre amb les camises de quadres, sospitaria.
ResponEliminaSospita, sospita... ai, Jeroni Maleuff, que encara seràs el protagonista d'una de les teves històries. A la vida hi ha àngels negres i homes que no saben riure... per gustos colors!
ResponElimina