Tu i jo sols, sota una col,
amagadets fent-nos petons.
Tu i jo sols, com dos cargols,
abrigadets sense llençols.
Sota una col (Adrià Puntí, 1999)
Em vas contagiar, i me n'adono ara després de tant de temps. Un no es pot enamorar sense estar exposat a aquest tipus d'efectes colaterals. Totes les persones et modelen, et deixen petjada, infligeixen algun tipus de força. Cicatrius, arrugues i espurnes queden gravades a ferro roent. D'altres no n'ets conscient, no te les veus perquè fa tant de temps que no et reflexes en un mirall. Les cordes ballen com espaguetis en plena ebullició i no és fins que per atzar s'uneixen que aleshores tot pren forma, es fa la llum i veus el sentit de tot. Em vas contagiar i em veig revisitant inconscientment totes aquelles pel·lícules que havíem vist. Tot era tan fàcil i fluid que no calia pensar si l'altre estaria d'acord, doncs érem tan sols un. No tinc manera de poder fer un exorcisme, crec que giro full però sembla que mai s'acabi el llibre, potser sigui la història interminable. Em veig també inconscient rellegint aquells castells en l'aire de fulls grocs. Aquella il·lusió, aquella manera de repetir fotogrames un rere l'altre i no poder sortir d'un bucle sense fi, fins a un infinit que no sembla acostar-se. En un camí en el que tot sembla descafeïnat i desnatat. No estaríem bé tornant però... perquè tot sembla tant fals i gens fluid?
19.II.10