03 de gener 2007

Una carta al llit

|CATALÀ|
Un dia de reencontres, un dia d'anar amunt i avall, un dia de noves sensacions, de riures, de mirades, d'abraçades, de sentir-se a gust amb una mateixa i amb els que t'envolten. Un dia. Sembla mentida, però tots tornem al nostre punt d'inici ... de la mateixa manera quan un comença a dibuixar un cercle, en el seu punt d'inici el llapis dibuixa un seguit de punts que van girant i girant, sembla que s'allunyen, però en realitat dibuixen una seqüència armoniosa que per arribar a la seva fi necessita retrobar sense remei el seu punt inicial. El dia també te la seva fi i aquest cop també es diu nit. He trobat dues cartes al llit, una d'elles ha acabat de fer el dia en certa manera rodó.

Tants cops havia sentit aquesta excitació interior anteriorment i tant de temps feia que no la sentia. Havia perdut el costum, pensava que havia perdut la capacitat. Però veure aquella manera de traçar les lletres, el meu nom, el meu cognom, la meva adreça, la meva ciutat ... vingués d'on vingués estava segura de part de qui venia. En certa manera, havia perdut l'esperança de tornar a veure aquella frescura i personalitat en la grafia, una grafia única. Fa anys, quan aquestes cartes venien de lluny, però de molt més enllà del que ho ha fet avui, em feia un joc a mi mateixa. No obria la carta i permetia sentir dins meu el neguit i l'ànsia per estripar amb cura la part superior d'aquells sobres. Obrir la carta implicava destapar una capsa plena d'aventures, sentiments, ensenyances ... i em permetia el luxe d'intentar resistir-me. Però quan no podia més buscava el millor ambient, em posava còmoda i receptiva, mirava el sobre per davant i per darrere, agafava el meu obrecartes de fusta caoba amb forma d'hipopòtam, l'obria, desplegava el full i llegia la carta. La llegia fins que perdia el conte. Avui he fet el mateix. La lletra del sobre un altre cop és inconfusible, aquest cop el remitent és un magnífic segell que em recorda motius bretons o celtes. Hi ha una cartulina a l'interior cosa que em diu que en poques paraules avui estarà tot resumit. Veig primer la part pintada, vull deixar anar primer els meus sentits més visuals. Una magnífica pintura feta a mà amb un tons que van del roig al marró amb petits tocs de blau i platejat. El podria fer servir com quan un jau a la gespa enmig de la muntanya i intenta buscar formes entre els núvols. Ho podria fer i ho faré, però he d'estimular la meva raó i giro la cartulina. Llegeixo. Un inici com els de sempre, com els que sempre m'havien agradat, com els que tant enyoro. Tres línies en les que trobo una mena de resignació al que el destí ens ha portat o ens ha tret, en definitiva al moment que ens toca viure siguem al Born o ben lluny d'ell. Les tres signatures abraçant-me com si fossin aquí, i jo enyorant aquelles abraçades fortes i totes aquelles coses que ens feien sentir tan aprop. Amb molta estimació la torno a girar i intento jugar amb les formes de la pintura, mai se sap si s'hi poden trobar més significats, més figures, més idees.

Aquí estic, tot i que ho pugui semblar, sense voler tancar un cercle. Tot va començar amb moltes coses, però una d'elles va ésser l'escriptura i aquí estic, en un altre temps, amb uns altres mitjans i sent una mica més jo. Gràcies!
29.12.2006, Barcelona

|CASTELLANO|
Un día de reencuentros, un día yendo arriba y abajo, un día de nuevas sensaciones, de risas, de miradas, de abrazos, de sentirse a gusto con una misma y con los que la rodean. Un día. Parece mentira, pero todos volvemos a nuestro punto inicial ... de la misma manera que cuando uno empieza a dibujar un círculo, en su punto inicial el lápiz dibuja puntos que giran y giran, parece que se alejen, pero en realidad dibujan una secuencia harmoniosa que irremediablemente necesita encontrar su punto inicial para llegar a su fin. El día también tiene su fin y en este caso se llama noche. He encontrado dos cartas en mi cama, una de ellas ha acabado haciendo que este día sea redondo.

Había sentido esta excitación interior tantas veces anteriormente y hacía tanto tiempo que no la sentía. Había perdido la costumbre, pensaba haber perdido la capacidad. Pero ver aquella manera de trazar las letras, mi nombre, mi apellido, mi dirección, mi ciudad ... viniese de donde viniese estaba segura de parte de quién era. En cierta manera, había perdido la esperanza de volver a ver aquella frescura y personalidad en la grafía, una grafía única. Años ha, cuando estas cartas venían de lejos, pero mucho más lejos que lo que hoy lo ha hecho esta, jugaba conmigo misma. No abría la carta y permitía sentir dentro mi el nerviosismo y la ansia por abrir con cuidado la parte superior de aquellos sobres. Abrir la carta implicaba destapar una caja repleta de aventuras, sentimientos, lecciones ... y me permitía el lujo de resistirme a ello. Pero cuando no podía más buscaba el mejor ambiente, me ponía cómoda y receptiva, miraba el sobre por delante y por detrás, cogía mi abrecartas de madera de caoba con forma de hipopótamo, la abría, desplegaba y leía la carta. La leía hasta perder la cuenta. Hoy he hecho lo mismo. El trazo en el sobre es inconfundible, ésta vez el remitente es un sello magnífico que me recuerda a un motivo bretón o celta. Contiene una cartulina, cosa que me induce a pensar que en pocas palabras lo resumirá todo. Primero veo la parte pintada, prefiero dejar ir mis sentidos visuales. Una magnífica pintura hecha a mano con unos tonos que van del rojo al marrón con pequeños toques de azul y plateado. La podría utilizar como cuando uno se estira en la hierba de un prado e intenta buscar formas entre las nubes. Lo podría hacer y lo haré, pero debo estimular mi razón y giro la cartulina. Leo. Un inicio como los de siempre, como los que siempre me habían gustado, como los que tanto añoro. Tres líneas en las que vislumbro una resignación a lo que el destino no has llevado o nos ha quitado, en definitiva al momento que nos toca vivir estando en casa o muy lejos de ella. Las tres firmas me abrazan como si estuvieran aquí, yo añorando aquellos abrazos fuertes y todas aquellas cosas que nos hacían sentir tan cerca. Con mucho amor le vuelvo a dar la vuelta e intento jugar con las formas de la pintura, nunca se puede saber si encontraremos más significados, más figuras, más ideas.

Aquí estoy, aunque lo pueda parecer, sin querer cerrar el círculo. Todo empezó con muchas cosas, pero una de ellas fue la escritura y aquí estoy, en otro tiempo, con otros medios y siendo un poco más yo. Gracias!
29.12.2006, Barcelona


3 comentaris:

  1. Precioso texto, ha conseguido trasladerme, al leerlo, esa ilusión, esa incertidumbre, esa pasión. Siempre se cierra el círculo, aunque algunas veces cuesta.

    Besos para el 2007 y mucha alegría, señora de la huerta.

    ResponElimina
  2. m'ha vingut el mateix adjectiu al llegir el text: preciós.

    ResponElimina
  3. Doncs no seré jo qui porti la contrària als companys que m'han precedit: a mi també em sembla preciós, senzillament.

    Me n'alegro un munt de que aquesta excitació de la que parles, aquest neguit en tornar a retrobar un plaer quasi oblidat, finalment truqui a la teva porta. Sense fer soroll. Quasi bé de puntetes.

    Aquestes són, penso jo, les petites coses que ajuden a fer gran un dia ... un dia especial.

    ResponElimina