28 de novembre 2008

Cuestión de milímetros


Siendo pequeña quería tener fiebre. Tenía un libro sobre inventos íntimamente ligado a la enfermedad y al estar postrada en cama. Pero lo que más esperaba eran los centímetros de más que ganaba después de los días de fiebre. Debía pensar que algún día llegaría a tocar las nubes. Hoy, cuando salga de casa, me iré directa a la farmacia que tengo delante de casa, a ver si la magia de la fiebre ha seguido actuando en mi. ¿Cuántos milímetros esta vez?


27 de novembre 2008

Vida meua


"Cuando pienso en verde" serie by Gregorio López



... jo pensava que tots venien a veure'm
i només ho feien per deixar la seva ampolla buida.

Ai, Vida meua!



|CASTELLANO|


... yo pensaba que todos venían a verme
y solo lo hacían para dejar su botella vacía.

Ay, Vida mía!


25 de novembre 2008

El conte dels dos suïcides / El cuento de los dos suicidas - Sílvia Comes & Lídia Pujol (1998)

Sílvia Comes y Lídia Pujol (català / castellano) fue un dueto que duró dos telediarios, dos discos en realidad. Sílvia Comes & Lídia Pujol (Picap, 1998) y Al entierro de una hoja van dos caracoles (Picap, 2000). No duró más el matrimonio, se separaron, y fue una pena porque hacían un buen maridaje sus voces, la guitarra de Sílvia Comes y la selección de los textos. Una verdadera pena. Eran cantautoras sin ser autoras, pero dando todo el poder a los textos que, con gran sensibilidad, escogían para después armonizar con suaves melodías. Textos de Luís Cernuda, Allen Ginsberg, Jaime Gil de Biedma, Jacques Prevert, Oliver Girondo, Caetano Viana Djavan, William Blake, Gregory Corso, Walt Whitmann y José Agustín Goytisolo. El primer disco me lo regaló M., mi segundo maestro de la vida; tenía dos originales y uno cayó en mis manos. Ya desde la primera vez que lo escuche sabía que tenía entre mis manos un disco poderoso, tanto en los textos como en la interpretación que de ellos hacían Sílvia Comes y Lídia Pujol. La única vez, en sus dos discos que permiten adivinar su calidad como letristas es la canción que abre y cierra el primer disco. La letra es de Lídia Pujol, la primera canta el cuento en catalán mientras la última es una versión de la primera en castellano. Recomiendo leer los dos textos y escuchar las dos canciones... iguales pero diferentes. La letra y su giro final dan para tanta reflexión...


|CATALÀ|

El conte dels dos suïcides

Anaven dos suïcides
per la via del tren.
En veure el fum
de la locomotora
tacar el cel
amb mirada de comiat
es van besar.
En l'últim moment
un d'ells es va penedir
i va saltar,
va saltar a l'altra
banda de la via;
l'altre sense temps
ja per res, va morir,
amb una última mirada
d'incomprensió als ulls,
perquè el que tenia
la SIDA no era ell.

Lletra: Lídia Pujol
Música: Sílvia Comes & Lídia Pujol



|CASTELLANO|

El cuento de los dos suicidas

Andaban dos suicidas
por la vía del tren.
Al ver el humo de
la locomotora acercándose
se besaron por
última vez.
En el último momento
uno de ellos se
arrepintió y saltó,
saltó al otro lado
de la vía.
Y el otro sin tiempo
de nada murió.
Murió con una última
mirada de incomprensión,
porque el que tenía
el SIDA no era él.

Letra: Lídia Pujol
Música: Sílvia Comes & Lídia Pujol




20 de novembre 2008

L'agenda de l'àngel


stazione parma mimo ragazzo valigia angelo ali strisce pedonali by lucam



Ahir de nou em vaig sentir com una nena. Els nervis que em recorrien tot el cos van fer tremolar les meves cames mentre t'enviava un missatge. Sabia que era una bogeria, als àngels no se'ls pot demanar que apareguin quan tu vols. Tenen la facilitat d'anar i venir quan volen, i només quan definitivament els dos estem preparats i podem fer-nos bé. Cada cop més distanciats en el temps però més propers. Vaig anar a dormir, com fa anys, pensant per a poder somniar amb tu. He tornat a fer de les meves i aquest matí no he volgut saber la teva contestació immediatament. Esperava una negativa, als àngels no se'ls pot dominar l'agenda. Però durant una estona preferia poder fer castells amb núvols, sentir de nou la tremolor d'ahir a la nit, la tremolor que fa tants anys em produeixes. He recordat un dels descobriments de l'Albert Espinosa, un descobriment que jo també vaig fer fa temps i que ja portava a la pràctica abans de llegir-ho al seu llibre. Es tracta de no llegir les notícies en el moment que te les donen, sinó deixar-les madurar durant com a mínim mitja hora i obrir-les en un lloc diferent d'on te les van donar, un lloc que després puguis recordar, per a bé o per mal. Així que he agafat la bicicleta, he tirat milles i mentre conduïa he obert el sobre del missatge. L'àngel no portava l'agenda però, com a bon mestre, sap que ha estat una bona proposta.



|CASTELLANO|

La agenda del ángel

Ayer me sentí de nuevo como una niña. Con los nervios recorriendo todo mi cuerpo hasta provocar el tembleque de mis piernas te envié un mensaje. Sabía que se trataba de una locura, a los ángeles no se les puede pedir que aparezcan cuando una quiera. Tienen esa facilidad de ir y venir cuando quieren, y solo cuando los dos estamos preparados y podemos hacernos bien. Cada vez más distanciados en el tiempo pero más cercanos. Como hace años me fui a dormir pensando para soñar contigo. He vuelto a las andadas y esta mañana no he querido saber inmediatamente tu contestación. Esperaba una negativa, a los ángeles no se les puede dominar la agenda. Pero durante un rato prefería poder hacer castillos de cartas, notar el temblor de anoche, el tembleque que me provocas desde hace tantos años. He recordado uno de los descubrimientos de Albert Espinosa, un descubrimiento que también hice hace tiempo y llevaba a la práctica antes de leerlo en su libro. Se trata de no leer las noticias en el momento que te las dan, sino dejarlas madurar durante media hora como mínimo y abrirlas en un lugar diferente en el que te las dieron, un sitio que puedas recordar después, para bien o para mal. Es por eso que he cogido mi bicicleta, he empezado a pedalear y mientras conducía he abierto el sobre del mensaje. El ángel no llevaba la agenda pero, como buen maestro, sabe que ha sido una buena propuesta.


17 de novembre 2008

Realitat sintetitzada


La síntesi de la realitat manifestada en petites gotes
em fa lliscar tirant tasses en terra.
Resulta tan feixuc recollir les engrunes d'una
i no poder reconstruir-se.
Clivelles tapades per on res pot passar,
escletxes amb porus minúsculs per on s'esmuny el que no hauria
d'entrar.]


|CASTELLANO|

Realidad sintetizada

La síntesis de la realidad manifestada en pequeñas gotas
me obliga a resbalar tirando tazas al suelo.
Resulta tan pesado recoger los pedazos de una
y no poder reconstruirse.
Grietas taponadas por donde nada puede pasar,
resquebrajaduras con minúsculos poros por donde se desliza lo que
no debería entrar.]


14 de novembre 2008

De palabras perdidas


Fa un temps que La treva de Primo Levi se m'està convertint, com el seu llarg periple per tota Europa fins tornar a casa, en un camí interminable. Però ja queda poc per acabar-lo, i aleshores encara em quedarà Els enfonsats i els salvats per acabar la seva trilogia sobre l'Holocaust nazi. Fa unes setmanes, no recordo quan, vaig escriure unes lletres a un paperot que tenia a la taula. Ara me l'he trobat allà, a la primera pàgina de La treva.

De tot se'n pot parlar, fins i tot dels sentiments i de l'amor. No val la pena tenir por, enganyar-se a un mateix o intentar dissimular. S'ha de viure la vida en tota la seva essència, per gaudir-la i patir-la.
X.2008



|CASTELLANO|
Hace un tiempo que La tregua de Primo Levi se me está convirtiendo, como su largo periplo de retorno a casa por toda Europa, en un camino interminable. Pero ya queda poco para acabarlo, y entonces aun me quedará Los hundidos y los salvados para acabar la lectura de su trilogía sobre el Holocausto nazi. Hace unas semanas, no recuerdo cuando, escribí unas letras en un papel que tenía por la mesa. Me lo he encontrado ahí, en la primera página de La tregua.

De todo se puede hablar, incluso de los sentimientos y del amor. No vale la pena tener miedo, engañarse a uno mismo o intentar disimular. Se debe vivir la vida en toda su esencia, para disfrutarla y sufrirla.
X.2008


13 de novembre 2008

Momentos de inconexión conexa


I

Me vienen todos los males, de repente me siento decaída y sin aliento. Ni cien horas durmiendo repararían este cansancio. Una pausa para mi mente en la que el resto del mundo siga con su evolución, pero por favor que me dejen tranquila durante un tiempo, unos días, unas horas...



II

Los vi despedirse en la franja de unión de dos fincas, las que tenían el número 17 y 19 en su portal. Ella giró hacia la izquierda y cuando se encontró delante de la puerta giró su cabeza hacia la derecha y se lo quedó mirando. Asintieron con la cabeza y a la vez dieron el primer paso hacia el interior del edificio.

11.III.08


11 de novembre 2008

Un instante antes de levantar vuelo (Jorge Drexler "El nido vacío", 2008)


Cuando menos te lo esperas el doctor Drexler vuelve a llamar a tu puerta. Miras por la mirilla y de repente se te pone el corazón a cien. Le abres y entra por la puerta pausadamente tocando El fuego y el combustible (12 segundos de oscuridad, 2006). Escuchas el crepitar de las piñas y los troncos al fuego mientras su letra aviva la llama que tienes en tu interior. Sigues sin creértelo, con la boca abierta, mientras piensas que no hay mal que por bien no venga y quizás aceptes de buen grato el cambio y la ausencia de Daniel Hendler. Así que dejando atrás las tierras áridas circundantes al Mar Muerto y mientras las letras protagonistas van descendiendo el doctor Drexler nos vuelve a iluminar con su voz y su guitarra, esa melodía indisoluble. Un instante antes de levantar vuelo (BSO El nido vacío, Daniel Burman, 2008) 49 veces en el replay de mi amarok, mi last.fm, mi imeem y mi songbird, y seguro que tantas otras que no han sido captadas. Una letra de la que en mi opinión emana una tristeza melancólica pero que a la vez se hace pasajera con el punteo de guitarra que hace tan esperanzador el acústico y único instrumento drexleriano.


Un instante antes de levantar vuelo

Me hiciste señales que debí entender
Como aquel gesto nuevo de arreglarte el pelo
Miraste como quien mira llover
Un instante antes de levantar vuelo

Volviste a tu cauce de estrella fugaz
Con tu punto de fuga en el cielo
Creo que ya estabas flotando quizás
Un instante antes de levantar vuelo

Ya te mojabas en otro deshielo
Un instante antes de levantar vuelo

Ni todas las líneas del Ecuador
Ni el temor y sus muchos anzuelos
Todo argumento perdía valor
Un instante antes de levantar vuelo

El río cambia y cambia la sed
Lo habías leído en tu anhelo
Estaba ya escrito mucho antes de
El instante antes de levantar vuelo

Ya me mirabas desde otro cielo
Un instante antes de levantar vuelo



09 de novembre 2008

Històries captives


Propòsit per a l'estiu by tina|raval



Munió de textos perduts entre fulls. Un seguit de pàgines que contenen adreces, telèfons, comptes, llistes, horaris, cites, apunts, biologia, postals, plànols. Tot s'arriba a confondre i queda tancat dintre d'aquesta llibreta que conté moments captius. Alguns tenen el privilegi de posseir data, d'altres tenen una cantonada doblegada, però uns altres queden homogeneïtzats fins que la tinta es desfaci i les pàgines tornin a emblanquir-se. Llibretes en les que s'escriu i es reescriu, de vides que comencen i es reinventen escanyades per una goma que les envolta. No calen claus ni panys per a fer que algunes històries quedin dintre, captives per l'autocensura que tampoc deixarà que aquesta en surti.
4.XI.2008



|CASTELLANO|
Multitud de textos perdidos entre las hojas. Una serie de páginas que contienen direcciones, teléfonos, listas, horarios, citas, apuntes, biología, postales, planos. Todo se llega a confundir y queda cerrado en esta libreta que contiene momentos cautivos. Algunos tienen el privilegio de poseer fecha, otros tiene la esquina doblada, pero otros quedan homogeneizados hasta que la tinta se deshaga y las páginas se emblanquezcan de nuevo. Libretas en las que se escribe y se reescribe, de vidas que empiezan y se reinventan ahogadas por una goma que las rodea. Llaves y cerraduras no son necesarias para que algunas historias queden en su interior, cautivas por la autocensura que tampoco dejará que esta se libere.
4.XI.2008


07 de novembre 2008

Massa Crítica - 7 Novembre - Pedalea por el clima



Acció pel Clima quiere juntar fuerzas con todos los/as bicicleteros/as de Valencia, para que la Masa Crítica del próximo viernes 7 de noviembre sea especial.

Es una ocasión para que digamos que los compromisos contra el Cambio Climático no se pueden aplazar, que no caben titubeos ni falsas promesas, menos aún campañas de imagen!

Por eso pedimos vuestra complicidad y vuestro apoyo!
Juntos se puede.

No al Cambio Climático! Sí al Cambio Bicimático!



05 de novembre 2008

Tornar a tu


Anna Frank llegeix by AlegriaDeLaHuerta (3.VI.05)



De nou ho has aconseguit i m'he tornat a enamorar bojament de tu. En aquell moment en el que treus un tou de petits fulls amb una sola grapa, la majoria ja arrencats i perduts a la teva vida, i hi comences a escriure uns petits versos. Aquell en el que per por de perdre'm et poses darrera meu i dissimules mirant aparadors mentre fas veure que tens una interessant conversa per telefon. Com d'altres en els que ens toca el sol suau de tardor i ens va escalfant mentre prenem una copa de cava. Apareixent a qualsevol hora del dia perquè sempre estàs viva, dinàmica, activa i m'amares amb el teu tarannà. Quan et poses els cabells darrera de l'orella i suaument desplaces la teva mirada darrera les ulleres de pasta, dels meus ulls cap al més enllà que et mostra la finestra de l'autobús. Però a voltes et mostres distant, freda, solitària i, tot i així ets capaç de pertorbar-me, tornar-me la seguretat de seguir volent tornar a tu, sentir-me poderosa i embriagada pel teu so, els teus moviments i la suor que generes.
8.X.08


|CASTELLANO|

Volver a ti

Lo has conseguido de nuevo y he vuelto a enamorarme locamente de ti. En aquel momento en el que sacas un montón de papeles con una sola grapa, la mayoría arrancados y perdidos en tu vida, y empiezas a escribir unos pequeños versos. Aquel en el que por miedo a perderme te pones detrás mio mientras disimulas mirando escaparates y simulando una interesante conversación telefónica. Otros en los que nos toca el suave sol otoñal y nos calienta mientras tomamos una copa de cava. Apareciendo en cualquier momento del día porqué siempre estás viva, dinámica, activa y me inunda tu talante. Cuando te pones el mechón tras la oreja y suavemente desplazas tu mirada detrás de las gafas de pasta, de mis ojos hacía el más allá que te muestra la ventana del autobús. Pero a veces te muestras distante, fría, solitaria y, a pesar de ello eres capaz de perturbarme, devolverme la seguridad para seguir persistiendo en mis ganas de volver a ti, sentirme poderosa y embriagada por tu sonido, tus movimientos y el sudor que generas.
8.X.08