25 d’octubre 2009

Heteropensacions vol.7


Centenars d'articles per llegir mentre toques cadascuna de les tecles de marfil, ara una blanca, ara una negra. Vas cosint les notes i veig com una llàgrima vesa la meva ànima. Els ulls comencen a crepitar i surts volant sabent que tornaràs com un boomerang que sent de fons una flauta hipnotitzant.

Abans d'ahir vaig tenir un d'aquells dies que poso tot al seu lloc i en la darrera setmana no he permès que baixés el meu nivell de xocolata en sang. No creia el que em deies anys enrera i ara fa dies que no parlo amb tu. Amb ella tampoc, tot i que ja em té preparada una habitació només per a mi. I ahir somniava que marxàvem amb ell cap a Nova York, però no sé què passava amb el buscador que no escribia el que jo teclejava, i després plovia i no arribàvem al vol. No. Era ell qui no arribava a l'avió. Ens preocupàvem i tot plegat era un embolic, però al cap i a la fi he somniat amb vosaltres i viatjant, com sempre, viatjar és el nostre destí.

Ens endinsem al mirall d'aigues mercurianes i d'onades en les que pujar i veure l'horitzó. Un mar que ens uneix a tots i que ens dóna de beure. Aleshores miro per la finestra i penso que ploro, però en realitat el que tinc és son. No sé si tornaré a somniar amb vosaltres, o si us faré una fotografia, o si compararé com érem fa uns anys. En definitiva, que ja no sé què passa pel meu cap ni pels racons d'aquestes moltes parets.
22.X.09






|CASTELLANO|
Cientos de artículos esperando para ser leídos mientras tocas cada una de las teclas de marfil, ahora una blanca, ahora una negra. Coses las notas y veo como una lágrima se derrama de mi alma. Los ojos me empiezan a crepitar y levantas el vuelo sabiendo que volverás como un boomerang que oye de fondo una flauta hipnotizante.

Antes de ayer tuve uno de esos días en los que lo pongo todo en su sitio y en la última semana no he permitido que bajase mi nivel de chocolate en sangre. No creía lo que me decías años ha y hace unos días que no hablo contigo. Tampoco con ella, aunque ya me ha amueblado una habitación solo para mi. Y ayer soñaba que nos íbamos con él a Nueva York, pero no sé qué pasaba con el buscador que no escribía lo que yo tecleaba, y después llovía y no lográbamos llegar al vuelo. No. Era él quién no llegaba al avión. Nos preocupábamos y todo era un embrollo, pero al fin y al cabo he soñado con vosotros y viajando, como siempre, viajar es nuestro sino.

Nos adentramos en el espejo de aguas mercuriosas y olas a las que subir y desde las que contemplar el horizonte. Un mar que nos une a todos y que nos da de beber. Entonces miro a través de la ventana y pienso que lloro, pero en realidad lo que tengo es sueño. No sé si volveré a soñar con vosotros, o si os tomaré una fotografía, o si compararé como éramos hace unos años. En definitiva, que ya no sé qué pasa por mi cabeza ni por los rincones de todas estas paredes.
22.X.09


3 comentaris:

  1. AdlH,
    on només hi ha racons
    i parets, que s'obrin finestres!

    ............................
    Mentre captiu beso les teves sines
    m'avinc al silenci i aquella buidesa
    de tenir-te a prop i alhora tan lluny.
    Trencadissa de ninetes, riu de vidres,
    l'urpa del corb marí m'esquinça, amor,
    la salabror resseca als llavis,
    un lleu somrís i ploraran sangonosos.
    ............................
    Serà per l'amant que es trenen corones.
    ............................
    (NY fa vint anys)

    Manel

    ResponSuprimeix
  2. Hola Alegria!!
    Venim per terres Valencianes, el 14 de novembre anem Alcoi i estem mirant de trobar alguna cosa pel 13!!
    A veure!!
    Una abraçada menorquina!!!

    Q i L

    ResponSuprimeix
  3. @Manel, no puc competir amb la teva aportació, només admirar com un xiscle de quasi vint anys és capaç de viatjar a la velocitat de la llum i arribar fins a aquesta humil huerta, benvingut. Llegeixo amb delit el teu poema i penso què n'hi ha de coses que ens poden unir, m'ha captivat. Espero que podem seguir trenant poemes.

    @Delên, quina alegria saber de vosaltres de nou! No sé si podré apropar-me a Alcoi a estendre sa roba, que sa meva velo no tira tanta milla i li fa por la foscor de tornada. De totes maneres vaig corrent sa veu i quan vingueu a fer una passejada pel Micalet vindré a estendre sa roba al sol. Besades pels dos!!

    ResponSuprimeix